“Es el mar contra el mar: / un maricidio. / Una sublevación de costa a costa. / Se levantó el Levante. Se amotinó el timón. // La historia, un pentimento. / El caballo deforme / galopa con seis patas. // Recuerda el cielo raso, un toldo y poco más. / La memoria se seca / como ropa tendida, se destiñe / como algo que lavamos muchas veces”.

Luis Bagué Quílez (Palafrugell, 1978) resideix a Alacant des de la infància. És doctor en Filologia Hispànica per la Universitat d’Alacant. Treballa com a investigador en la Universitat de Múrcia. Les seues principals línies d’investigació són la poesia espanyola contemporània i les vinculacions entre el discurs poètic i el discurs plàstic i intermedial. Va codirigir la revista de poesia Ex Libris. A més de ser crític literari i d’elaborar nombroses edicions, és autor del llibre de relats 5 capitales (Sevilla, Algaida, 2017). En assaig les seues obres publicades són: La poesía de Víctor Botas. Una relectura de los clásicos grecolatinos (Gijón, Llibros del Pexe, 2004), Poesía en pie de paz. Modos del compromiso hacia el tercer milenio (Valencia, Pre-Textos, 2006; Premio Internacional Gerardo Diego), La Menina ante el espejo. Visita al museo 3.0 (Madrid, Fórcola, 2016) y La poesía española desde el siglo XXI: una genealogía estética (Madrid, Visor, 2018). En col·laboració amb el poeta Joaquín Juan Penalva, ha escrit el llibre de poemes cinèfils Babilònia, mon amour (Múrcia, Universitat de Múrcia, 2005) i la plaquette Día del espectador (Logronyo, Edicions del 4 d’agost, 2009).

Ha publicat els següents poemaris: Telón de sombras (Madrid, Hiperión, 2002; Premio de Poesia Joven «Antonio Carvajal» y Premi de Poesia «Ojo Crítico» de RNE, 2003), El rencor de la luz (Talavera de la Reina, col. «Melibea», 2006; Premi de Poesia “Joaquín Benito de Lucas”), Un jardín olvidado (Madrid, Hiperión, 2007; Premi de Poesia “Hiperión”), Página en construcción (Madrid, Visor, 2011; Premi de Poesia «Unicaja» 2010), Paseo de la identidad (Madrid, Visor, 2014; Premi de Poesía «Emilio Alarcos» 2013) y Clima mediterráneo (Madrid, Visor, 2017; Premio de Poesía «Tiflos” i Premi de la Crítica 2018).

Lluny de la poesia a cor obert, Luis Bagué en la seua poètica transita la indagació sobre els reflexos singulars que centellegen al nostre voltant. La controvèrsia entre el real i el fictici, entre la interpretació i la veritat, entre l’abstracció i el purament figuratiu de la vida donen joc a uns versos plens de significats i referències artístiques. Així, des del seu primer poemari, Telón de sombras fins a Clima mediterráneo, la memòria, el temps i les distorsions òptiques creen un escenari, amb diferents estils i estètiques, que reforça un discurs de desconcert i reflexió.

“Y entonces se trataba de pintar el bisonte / para cazar bisontes. // En eso se parece a la pornografía: / que nazca de la imagen la pura realidad. // Pero el gesto moderno consiste en preferir / la Capilla Sixtina al santuario rupestre. // ¿Qué dice de nosotros / un muro de grafitis / paleolíticos? // No hay mancha que no salga con lejía. / Mordamos la manzana de Cézanne. / Huyamos del bisonte de Altamira”.

D’aquesta manera, l’enginy provoca una catarsi a través dels naufragis; un món ple de fusions, de fronteres, de foscors en les quals volem creure (o en les quals creem) i a les quals ens acostumem. La fantasia i la visió construeixen un tot relatiu on s’uneixen ombres intercanviables. Arribem, doncs, a l’estranyesa, a la decepció.

“Tampoco está mal lo sucedáneo, / lo idéntico a sí mismo, / lo que tiene de todo / menos aura. // Pues claro que buscamos la originalidad, / pero no a cualquier precio. // No estoy legitimando la falsificación. // Me refiero más bien a la carencia, / una línea torcida, un número borroso, / el titubeo del nombre en el dorsal”.

Amb ironia, el poeta s’enfronta a la impostura, al fingiment i a la incredulitat del que sembla ser i no és; a aqueix cicló vital que, com una moneda de dues cares, gira enèsimes vegades, a “alta velocitat”, en un obrir i tancar d’ulls. Des de la filosofia de l’instant, la fugacitat de la vida i la bellesa efímera prenen forma d’haiku impur:

“Alta velocidad. / La vida se detiene. / Pasa el paisaje”.

“No confundas lo público / con la publicidad, / ni la velocidad con el progreso”.

“Paz y gloria. / Te he dejado la piel, / me llevo nada”.

“Si un tren pasa dos veces, / desconfía: / ya no es el mismo tren”.

Evolució, canvi i identitat es mostren en Clima mediterráneo com a baules d’una mateixa cadena que ens permet unir el mite amb certs símbols de la postmodernitat. El passat i el present són part d’aqueix futur escèptic que obri l’apetit del qual escriu i planteja qüestions més enllà de la pròpia història; un camí des de l’antic al nou que mostra la deshumanització i l’individualisme actual.

“LOCUS AMOENUS // Incluso tiene un valle / hecho de silicona. // Una fuente de datos que nunca se detiene, / manzanas de diseño / y el trino de los pájaros de Twitter. // Nada que ver con la viña de Horacio / y el huerto de Fray Luis, / rústicos simulacros de la mediocridad. // Llévalo contigo a todas partes. / Baja la aplicación. // Al fin era esto / la soledad amena”.

Lluny de qualsevol certesa, Luis Bagué Quílez ens mostra un mosaic climàtic en el qual les emocions es tornen digitals, es filtren a través de les xarxes socials i ens inunden de miratges i projeccions. La civilització segueix el seu curs, sense perdre els seus personatges i els seus paisatges referencials, però amb la renovació estranya que ens toca viure: la crua realitat. Des d’aquesta perspectiva, la intertextualidad, els homenatges, les cites aporten llum als versos, que es despullen de l’accessori per a tornar-se incisius. Diu l’autor en el poema Contra lo sublime: “No me seduce el vértigo. / No me tienta el abismo. / No me fío de nada que no pueda medir. // Más que miedo, respeto. // Pido una proporción hospitalaria. / Busco la magnitud de lo habitable”. Així em sent. Llegim.