Divendres passat, 6 de març, es va presentar a la Biblioteca Pública Municipal María Moliner, d’Orihuela, el llibre “EL CORAZÓN DEL CLAROSCURO. Poesía Reunida”, del poeta Miguel Ruíz Martínez (Redován,1957-2009), publicat per la Fundació Cultural Miguel Hernández i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Redován.

La presentació va ser a càrrec d’Aitor L. Larrabide, president de la Fundació, el poeta José Luis Zerón, prologuista del llibre i el recital de Manuela García Gómez, actriu i presidenta del Fòrum Social d’Orihuela.

Miguel Ruíz Martínez va acabar els seus estudis de Magisteri, encara que sempre es va dedicar a tasques agrícoles i ramaderes i a la poesia. Tal com es compta en el pròleg, “mantenia fermes conviccions i un animós entusiasme malgrat les seues inseguretats, de les seues urgències interiors…Destacava pels seus amplis coneixements literaris i filosòfics, però no estava contaminat per la Cultura. Mai resultava pedant encara que acostumara a adornar el seu discurs amb cites i sentències”.

Va figurar en l’Antologia Jóvenes Poetas Alacantinos, Revista Forma Abierta (1978). Des d’aqueixa data i fins a 1985, any en què obté el Premi “Ciudad de Orihuela”, va publicar en revistes provincials i nacionals. Va ser un dels participants de la taula “Diáspora de una Generación Perdida”, organitzada per la Plataforma d’Acció Cultural d’Orihuela en 1985.

En 1986 va aparéixer el seu primer llibre “Llora el velo mortal” en la col·lecció Sinhaya(Alacant). Va publicar articles per a catàlegs de pintura, va participar en recitals poètics i va realitzar presentacions de llibres i revistes. Va ser col·laborador habitual de la revista “Empireuma”. En 1990 va guanyar l’accèssit del Premi “Ciutat de Callosa de Poesia”. En 1991 va eixir a la llum el seu segon poemari, “Ladera de tu hondo” (Institut de Cultura Juan Gil-Albert). En 1996 la separata “Prosas Finas” (Edicions Empireuma, Col·lecció Almenara de Poesia); i en 1997 el poemari “En tu punta lugar” (Edicions Empireuma). L’any 2000 va compartir amb Ada Soriano un plec de la col·lecció “Alimentant pluges” (Institut de Cultura Juan Gil-Albert).

En 2018, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Redován va editar a títol pòstum, en un mateix llibre els dos poemaris inèdits de Miguel Ruiz: “Boria de la heredad” i “La peña en que me amparo”.

És després del primer llibre, “Llora el velo mortal”, quan el “retoricismo rupturista” apareix en la poètica de l’autor. Barroquisme, romanticisme, simbolisme i trascendentalismo s’uneixen per a crear un hermetisme líric que, des del meu punt de vista, provoca i incita al lector a submergir-se dins d’aqueix món tan personal i ple d’incertesa que Miguel retrata en els seus poemes.

“Qué será de nosotros/ cuando venga el tiempo que nunca viene/porque somos ese tiempo que ya está aquí y siempre está viniendo y nunca viene/ su sudoroso hielo goteando hoy desde mis cuencas sobre estos arroyos…”

En el pròleg José Luis Zerón remarca que els seus poemes són “una aposta a favor de la polisèmia i la inestabilitat dels significats i un dibuix sonor”, que fa que cada vers ressone a l’interior per a obrir una bretxa en el pensament:

“Reseco vino de unas flores/ en mi honda oquedad de alma y yerba/ musgosa en las rendijas/ del cemento: humedad sin sensación/ en sensaciones/ de otro sentir de tu ver, / de otro ver de tu sentir…”

En el poemari “En tu punta lugar”apareixen ponts entre la parla popular i el llenguatge culte, que fan equilibris sobre la connexió evident entre poesia i filosofia que es desprén en llegir a Miguel Ruiz Martínez:

“…huyó hacia los rastrojos/ a esperar que me fuera/ de donde no me fui cuando me fui ,/ de donde nunca más me iré;/ me apagaba dos palmos/ de mi vista el panizo/ y el algodón naciente…”

Altra de les característiques del sentir poètic de l’autor és l’amor incondicional a la seua terra, Redován, un paisatge real i inspirador que transcendeix el palpable i es converteix en musa i alleujament per a l’ànima.

«Aquí en ti Peña en la que me amparo/ ‘Los tres picos’ ‘Los Cortaos’ ‘Los coloraos’/ espejo de los cúmulos que huyen/ imán de la llamada de cuántos cuántos ecos/ acudiendo a las tapias pacientes del albor…»

Després de la seua defunció, amb la col·laboració d’amics i familiars, i el treball ardu i incansable dels constructors d’aquest llibre, veu la llum “El Corazón del Claroscuro. Poesia Reunida”, un volum necessari que recull l’obra inèdita i els llibres descatalogats del poeta. Com diuen en la introducció Ada Soriano, José Luis Zerón, José Manuel Ramón i José María Piñeiro, aquest llibre “obeeix al desig de veure reunida en un sol volum tota l’obra poètica de Miguel Ruiz” i ofereix la possibilitat de “poder gaudir de la seua mirada particular del món”, oferint una visió de conjunt de la qual es desprén l’angoixa i la franquesa que van marcar la seua vida poètica.

Miguel Ruiz Martínez va ser un poeta que va viure alié a qualsevol aspiració cultural o literària, orgullós de la seua marginalitat. Destaca José Luis Zerón en el seu esclaridor pròleg que, “ell escrivia per a cridar que desitjava ser. Per tant, cometríem un error atrapant la seua obra en el clixé romàntic de l’autor indòmit, salvatge, autodestructiu, ja que ens allunyaríem de la realitat per a entrar en el terreny del mite”.

En paraules del poeta, ara “no nos separa nada más que todo/ lo que nos une, lo que nos unía, lo que nos sigue uniendo…”, la lectura.