“Quiero que llegue el frío / y cobijarme. / sentir que tiemblo, / que me caliento al amor de algo, / que me protege el mundo / con su paisaje adusto de / flores y melancolía, / que me sacudo la nieve / y que me abrigo al dolor”.

Milagros Román (Elx, 1948) és escriptora, poeta i pintora artística. Titulada en Dansa pel Conservatori Superior d’Alacant, té estudis de piano, violí i cant en el Conservatori Superior de Múrcia i Elx. Com a articulista ha col·laborat en el diari Informació i periòdics com Elx, Hoy, Revista Perfil de la Dama, entre altres; també en les revistes digitals Ariadna i El fantasma de la glorieta. Cofundadora de l’Associació Germanor de Poetes d’Elx en les dècades 80-90. Entre 1990 i 2004 va ser coeditora en l’editorial il·licitana Fruits del Temps. Ha il·lustrat nombrosos llibres de poemes i revistes extraordinàries del Misteri d’Elx. En 2011, Informació realitza una Edició Especial dels seus dibuixos sobre el Misteri d’Elx. En narrativa ha publicat el llibre de relats Para poner los pelos de punta (Frutos del Tiempo, 2000) y la novel-la El collar de perlas (Fruits del Temps, 2019). Ha col·laborat en nombroses antologies i els seus poemaris publicats en solitari són La piel de Afrodita (Lunara Poesía, 1994), Como un suave murmullo. Fantasía poética para la contemplación del Misteri d’Elx (Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 1998) y Poemas del Asfalto (Fruits del Temps. Col·lecció Balbec, 2014).

Milagros Román és una artista multidisciplinària que des de la seua infància ha sentit l’art en el seu interior. La música, la pintura, la literatura i el ball han format part de la seua vida des de sempre. Quan escriu, igual que quan balla, cerca l’estètica, l’harmonia i el moviment. La seua vitalitat i el seu entusiasme per la vida fan que la seua poesia estiga plena de preguntes, d’incerteses que volen resposta i d’indagacions sobre el misteri de l’ésser.

“¿Quién soy? / Me pregunté el día de los Vientos, el día que me prolongué en la NOCHE, el día que quise permanecer… // Soy simplemente yo; mujer de brazos abiertos como alas acaparadoras y sutiles para el abrazo eterno… // MUJER hermosa por la herencia del AMOR, / simplemente por eso. / ESTATUA perfecta para la contemplación y solo para la contemplación”.

El cabal d’energia i la força que li flueix des de dins traspassa totes les barreres per a acostar-se a la reflexió filosòfica. Així, el desig i el misteri són pilars on donar suport als seus versos, per a construir un món transcendental en el qual la sensualitat s’entremescla amb l’espiritualitat i l’amor. La seua veu de dona s’alimenta del desig, de la necessitat de comprendre el món que l’envolta.

“A veces me pregunto / si el poema trae consuelo. / En la piel no se implanta la alegría / como el grano de maíz, / al que un sol / obligará a germinar… / El cuerpo no se sabe sin dolor / y se te vende el alma a la melancolía. / Siente la pasión hasta en las horas ´desapasionadas´ y litúrgicas, / cuando la mística del genio / alimenta la savia de locuras”.

El concepte de viatge, la consciència del temps i la passió creen un estat d’eufòria en l’ànima. La poeta necessita sentir-se viva i allunyar-se de la rutina, d’aqueix costum que es fa insuportable i destrueix els afectes quotidians. Cada dia és diferent en el seu interior i el pensament anhela la llibertat, la bellesa que perdura, l’etern.

“Ha cambiado el tendero de la esquina. / Ha cambiado su hijo, que parecía tímido. / Ha cambiado su hija, que incluso se metió monja. / He visto desfilar a toda la familia que eran nueve. // Y yo soñaba siempre con que llegase el gran día / en el que no tendría que hacer la compra. // Pero nada se ha movido para mí. / Soy como una trompa que resbala, / y que vuelve al mismo punto de partida. / Girando, dando vueltas y más vueltas. / Solo el sueño me aleja de la gran rutina. / Solo el sueño. / Es mi vida”.

La llum, l’origen i la mística formen part de la seua veu, d’aqueixa emoció que evoluciona per a retrobar-se amb les preguntes fonamentals. La mort com passe a una vida diferent, com a renovació espiritual, com a concepte que dóna sentit a l’existència, consolida la seua obra poètica. Des d’aquesta perspectiva, la inspiració, en la qual tant cree Milagros Román, presa diferents formes artístiques que sempre desemboquen en l’aspiració de transformar-se.

“¿Quién eres sombra dura y silenciosa? // …Bebes lentamente mi ternura / exprimiendo de mí hasta la vida, / derramando elixires misteriosos / como un secreto a voces / perdido entre mi jungla”.

El cinema, unes altres de les seues passions, apareix com a eina metafòrica que ens retrotrau a aqueixa quotidianitat plena de soledat i melancolia, a aqueixa dona que no encaixa en la tradició social i se sent atrapada per un univers alié a les seues inquietuds.

“Por la pequeña pantalla del televisor / discurría una fantasía / que acertó de pleno en nuestras vidas. / ´Horizontes de grandeza´ demostraba que la vida y las palabras / estaban ya inventadas. / Que no hacemos sino asumir la representación / de nuestros propios personajes, / casi sin elegirlos”.

Milagros Román és una artista que sent i somia a través de l’art, que es descobreix a si mateixa a cada moment i se sorprén amb tot allò que està al seu voltant. Una dona que sent l’esperit ancestral de la naturalesa i el reflecteix a través de múltiples estètiques. Les seues lletres tenen voluntat de camí, d’exaltació, de construir realitats noves i eixir cap avant. Diu l’autora que “el suelo no es la máxima expresión de la existencia; no. / No es el suelo, / no es el suelo; / es la nube. /Son los sueños. / ¡Pruébalo!”. Busquem motius per a somiar. Llegim.