“Nada nuevo respira / bajo la calma luna, / lo que debió nacer está en
el mundo / y lo que no nació, nunca ha existido. // Amparado en la noche / hay
un ser que se sabe, como otros, / herido de metralla por el tiempo, / que ha
perdido soldados y batallas / y aguarda en la trinchera, / con las balas
mojadas, la rendición final”.

Juan Pablo Zapater (València, 1958). Va cursar la carrera de Dret en la Universitat de València, al mateix temps que realitzava les seues primeres incursions poètiques publicant els seus textos en diverses revistes i antologies. En els anys huitanta va codirigir al costat de
Vicente Gallego la col·lecció de poesia La ploma de l’àguila i a la fi d’aqueixa dècada, becat pel Ministeri de Cultura, va acabar d’escriure el seu llibre Lamcoleccionista (Visor, 1990; reeditat en Col. Leteradura 2013), reconegut pel Premi Fundació Loewe a la Creació Jove en la seua II Edició. Després d’un prolongat temps de silenci, va La velocidad del sueño (Renaixement, 2012), amb el qual va obtindre el Premi de la Crítica Literària Valenciana de l’any 2013. Actualment, dirigeix la revista de poesia contemporània 21 veintiúnversos, així com les
seues col·leccions de Quaderns i Plaquettes. El seu últim poemari publicat és Mis fantasmas (Visor, 2019), amb el qual va rebre el XLV Premi Ciutat de Burgos.

La consciència del present sorgeix quan el passar del temps es converteix en un acte reflexiu, en un cúmul d’esdeveniments que ens dona forma i reuneix, sota el mantell de la maduresa, totes les vivències que han deixat empremta en el nostre cor. I és en el present, on el “jo”, condensador d’experiències, cerca identificar-se i identificar a tots els “fantasmes” que li fan ser qui és.

“La lluvia baila al son roto del viento / y el trueno pone música inquietante / a su danza rabiosa y repentina. // Nada hay más vacío que una playa / con hamacas mojadas y cubierta / por los cimientos de huellas que han huido / de su gris cementerio de verano”.

Juan Pablo Zapater construeix en Mis fantasmas un triangle equilàter, en el qual enllaça els records més primerencs amb les experiències al llarg de la seua vida, per a trobar una definició espiritual i profunda de l’ànima i tots els seus contorns. Un recorregut que ens reaviva i ens ompli d’emoció en convertir-nos, a través dels seus versos, en reflex de nosaltres mateixos.

“Modelado en el torno de una madre / por los líquidos dedos del silencio / naciste siendo un cántaro vacío, / un hueco virginal donde alguien puso / el instinto del barro por llenarse. // La fuente del amor vertió en tu seno / el aliento primero, pero el soplo / desecante del tiempo se abrió paso / en tu espacio interior y fue en la sombra / cuarteando tu espíritu baldío”.

Si partim de l’origen, de la curta experiència que fa de la infantesa un món nou, de la sorpresa… les aparicions s’acumulen per a modelar a l’home, per a formar el pòsit del futur i donar compte de les nostres profunditats. L’eixida a l’exterior és sempre enriquiment, memòria i símbol de la nostra identitat. Les icones familiars modelen el paisatge.

“Ese niño fantasma / tiene tanta memoria que recuerda / una luz especial sobre mi rostro, / con sus dedos delgados me señala / las fotos recogidas en un álbum / que mezclan el blanco y negro con colores / de tonos desvaídos, / las anchas comisuras de las bocas / con la estrecha pasión de los abrazos / y unos ojos tan limpios que empañaban / de pureza el cristal de la inocencia”.

La força, l’amor i tot el que esdevé en el viatge retrunyeix en un joc de clarobscurs. Ens identifiquem en l’altre, en presències que deixen empremta i escriuen en la nostra biografia infinites pàgines impossibles d’arrancar. El ser estimat, transcendeix la carn i busca raons en l’evocació. Bellesa i fugacitat estrenyen un halo lluminós al voltant dels sentiments, de l’erotisme subtil i les aromes del desig. Tot foc sap que acabarà en cendra. El quotidià i familiar donen fe d’això:

“Mientras untas el pan suenan en falso / las pequeñas cucharas dando vueltas, / las risas contagiosas, las canciones / de ese grupo británico que triste / y a solas tarareas, inspirado / por su nombre de musa. // Repasas los mensajes / de tu mudo teléfono y te dices / que es pronto y es domingo, que los chicos / no habrán amanecido entre sus sábanas / extrañas y distantes”.

La raó i el discerniment saben de mort, d’ineludible proximitat. Les visions componen un trajecte en el qual plantejar-se la verticalitat i buscar explicacions sense resposta, en el qual defensar les incerteses i créixer en elles. La nit plana sobre el poeta i la veritat s’allunya:

“Dialogando tú y yo / del ayer, bajo el hoy, frente al mañana / somos perros sin amo ladrándole a la muerte. // La muerte que es el hoy, vaso donde la rosa / se pudre irreversible hasta teñir de luto / el agua transparente que la mantuvo viva. // Preguntando los dos, peregrinos perdidos, jinetes de la duda sobre caballos ciegos: / ¿quién conoce el camino que lleva a la verdad? // Seguimos cabalgando, sin alcanzar respuesta”.

Juan Pablo Zapater, en Mis fantasmes, ens acosta a la introversió del crepuscle, a l’ineludible temps, al compte arrere. Els seus poemes tenen cert pòsit d’amargor amb la qual obrir l’ànima cap al tresor del hui, de l’ací i de l’ara. La innocència amb la qual naixem forma part de la concloent nit. Diu el poema “Descontando pájaros”: “cada día que vuela / es un pájaro menos”. Siguem conscients. Llegim.