“Creyó que no debía / defenderla del otoño, / que jamás el viento / silbaría guerra en sus ramas. / Pero el otoño fue puntual / y voraz el viento. / Hoy riega postales / como quien siembra cenizas”.

Nelo Curti (Paysandú, l’Uruguai, 1981). Resideix des de 1998 a Alacant. Al costat d’un grup d’escriptors i artistes plàstics fonga en 2004 la revista de literatura “Cuadernos del Tábano”, que es va publicar trimestralment durant 6 anys. Sota el concepte AFTERPOESÍA, porta la poesia a escena conjugant versos, performance, humor i altres potingues, tal com ell diu. Emmarcades en el mateix projecte ha desenvolupat diverses intervencions afterpoéticas en diversos espais públics. Els seus blogs són http://nelocurti.blogspot.com/, http://suicidasconmanguitos.blogspot.com/ i https://teatroesquina.blogspot.com/. Per a teatre ha escrit Caragols d’Estiu, Tant córrer per a acabar venint, Es necessita poeta, Retratos de una familia numerosa, SUDBERLÍN (teatro documental), Macbeth vs. Macbeth, Efedeu, S.A.L. y la Chacona del caballero de la flor oscura y la muchacha ausente que no lo supo querer; obres que ha representat amb “Teatro de Esquina” y “Suicidas con Manguitos”, companyies amb les quals treballa des de fa més de deu anys.

Publica tres llibres de poesia: Los sonidos del niño roto (Ed. del Tábano, 2004), Introducción al fabulismo (Ed. del Tábano, 2007) y Memorias de un día futuro (Ed. del Tábano, 2010). En 2015 rep l’Accèssit del Premi Adonáis de poesia pel seu poemari El lujo de ponernos tristes (Ed. Rialp, 2016). En 2019 rep el tercer Premi de Poesia d’Aspe. Els seus últims poemaris, encara inèdits són: Penélope de La Habana y Conversaciones mientras vemos caer la última bomba.

Accésit Premio Adonáis 2015

Nelo Curti és un poeta imaginatiu. En els seus textos sempre es troba la tendresa i el ritme del quotidià units a la reflexió profunda. Cada vers és una emoció que entropessa amb la realitat, amb la força d’un món ple de contradiccions i deliris; una visió particular que es transmet a través d’associacions de paraules insòlites i li donen al poema un aire espontaneo i enginyós.

“Era una tarde de abril / sin primavera / y apostó que el cielo / dejaría de llorar, / pidió flores prestadas / al jardín de su vecina / y corrió sobre las charcas / hasta que una fue de sal: / en la otra orilla / no jugaba su pasado, / pero él quiso probar. / Disfrazó de barco / su último poema / y navegó como aquel héroe / malquerido por los dioses”.

Els pensaments i les imatges surrealistes se succeeixen per a crear un entorn sorprenent, de naturalesa íntima, que l’autor construeix sota els pilars de la seua consciència social. D’aquesta manera, cada objecte, cada element perd el caràcter lògic i és l’eina perfecta per a incentivar la ment del qual es troba amb la seua lírica.

“Anduve la miseria / -sembré agravios en su luna- / y vagué también por la canción / como quien mira desde un tren / el paisaje que nunca besará. / Me llamé sombra / y fui baobab / pero se marchitó mi príncipe / y mi cielo, / distancia hasta que tuve detrás el horizonte”.

La ciutat, la rutina, la precarietat, l’alienació i els desastres quotidians es retraten per a deixar, entre línies, un regust àcid. El subjecte poètic necessita escapar de les cadenes del sistema i reinventar un altre univers paral·lel en el qual sobreviure. Així, la lluita i la denúncia social estan latents, però amb la perspectiva fresca i irònica que aporta la veu del poeta.

“Llega a casa. / Saca del congelador sus alas. / Planea hacia el sofá / y se recuesta bocarriba. // Una mano lleva y trae / diestramente el cigarrillo. / La otra repta ciega. / Litúrgica. Ansiosa. / Hasta zambullirse en su entrepierna. // La mano serpiente se araña / y Penélope reza, reza, reza, / hasta calcinar su cruz”.

El caràcter underground fa que, més enllà d’estructures i estereotips, la seua poètica evolucione amb la pròpia visió del carrer. És per això que les relacions humanes, la reivindicació i els ideals s’assemblen a la filosofia i el bagatge de l’autor per a oferir una visió abstracta fóra de la línia de confort d’una altra mena de llenguatges.

“En este poema vive un elefante / que juega a los dados con el miedo / y se columpia en la tela de mis odios. / Hablamos de Kafka algunas noches / y ahogamos escarabajos en botellas / que luego atracan nuestros sueños. / Vemos fútbol / y documentales sobre guerras / que incendian los quioscos del suburbio / y huyen bajo el brazo de señores sin heridas. / La suerte es una musa que nos han robado / y en nuestras conversaciones / las palabras de amor piden socorro / y acaban borrachas en el patio, / molestando a los vecinos”.

La seua obra traspassa el paper i converteix la poesia en un escenari sense límits. La seua manera d’entendre la vida fa que l’escriptura prenga altres formes i desemboque en la creació d’espectacles multidisciplinaris. Entre els seus últims projectes La lluvia luego, una proposta que conjumina poesia, dansa i música, al costat de les ballarines Cintia Solbes i Zula Ruiz, i els músics Chelo Romero i Gos Magnètic; així com 30 M² DE/, un projecte audiovisual amb Lucas Bramucci, Cintia Solbes i Zula Ruiz.

Nelo Curti és un artista de carrer. Cada proposta s’expandeix i crea les sinergies necessàries que demostren el seu amor immens per la literatura i per l’art. El dolor, la tristesa i la severitat que existeixen després de les seues lletres conviuen amb la quimera i la llibertat, amb l’obstinació de seguir en la batalla. La seua poètica és “plujosa, torrencial”, plena d’espais indefinits on existir. Un paisatge polisèmic i assonant que es col·loca en el present per a, en aquesta voràgine, fer-nos partícips de les xicotetes coses. Detinguem-nos a mirar. Llegim.