“Llego tarde. / Mis correos, mis mensajes / suelen llegar tarde. / Pero es que a mí los tiempos / me llegan tarde. / O me llegan todos de golpe, / los tiempos, y eso / no se resuelve bien. / Hay que meterse en / la madeja de tiempos / y desovillarla. // Es un trabajo aciago / suceder, // y además, no llegar tarde”.

Olivia Martínez Giménez de Lleó (Alacant, 1980) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat d’Alacant i professora de Llengua Castellana i Literatura. Ha col·laborat en publicacions científiques, com Analecta Malacitana, i ha publicat poemes en la revista Ex Libris. Està inclosa en l’antologia Erosionats (Ed. Origami), així com en el blog del mateix nom. Els seus poemes també han sigut recollits en la pàgina Ciutats Esquelet. Va publicar entre 2002 i 2004 en el blog laislaolvidada.com, ja desaparegut, i de 2009 a 2016, les seues proses poètiques en equilibriodepasiones.blogspot.com. Els seus llibres publicats són El animal y la urbe (Edicions Torremozas, 2016) i Cloro (ad minimun microedicions, 2016).

Olivia Martínez sent la poesia des de les vísceres. A través del seu amor per la lectura, l’escriptura i la dansa contemporània vehicula un torrent emocional que transmet amb elegància i llibertat. En els poemes funde la mirada innocent de la xiqueta que va ser amb l’impuls i la transcendència de la maduresa. Així, la infància apareix com a fil conductor de tots els records, fins i tot ens justifica com a adults. Des d’aquesta perspectiva, la poeta s’explica el món a través dels ulls del present, però sense oblidar el passat. La memòria i la melancolia traspassen el llenguatge per a convertir-se en símbol del que va més enllà de les paraules.

“Cada vez que papá comía un plátano, / nos pedía ayuda / a las enfermeras. // Decía, / enfermera, por favor, bisturí / y Ale cogía un cuchillo de filo y me lo pasaba / y yo se lo pasaba a papá / y él atravesaba la piel del plátano / con su corte limpio y sin fisuras”.

Darrere de la innocència aparent, el seu missatge es desxifra amb un cert dolor i desencantament. Celebra cada circumstància i construeix un perímetre de sentiments i emocions subterrànies que cauen com una tempesta en l’ànim del lector.

“Mi vestido de polo de limón / es para que me digan / bonita / o jueguen con mi cintura a / la peonza. // Con este vestido / me balanceo en los columpios / sumerjo los pies en la piscina / y tomo Martini al atardecer. // No tengo / demasiadas verdades / pero tengo / un vestido polo de limón. // Y si tengo que llorar / llevo unas enormes gafas de sol / que me rescatan / cuando aparecen / los títulos de crédito”.

En la seua poètica existeix la necessitat d’investigar-se, de reconéixer-se, de recuperar-se per a saber el perquè del hui, el perquè de la identitat emocional, el perquè de la vida i els seus misteris. D’aquesta manera, els seus versos componen una constel·lació íntima i reflexiva en la qual indagar en el propi esperit i en tot el que ens identifica com a éssers humans. El temps i la seua fugacitat es presenten per a transformar la consciència.

“Agosto es un asunto efímero. / Todo lo que sucede en este mes / lo vamos a olvidar. / El calor intentará convertirnos en piedras, / intentará hacernos creer que vivimos para siempre / en una barbacoa nocturna, / el calor intentará convencernos de que todo ha pasado / y que somos una fiesta que no se acaba nunca, / y mientras, nos convertirá en piedra”.

Olivia Martínez ens ofereix una pugna entre el més tebi i civilitzat i el costat salvatge i ancestral que qualsevol ser porta dins. La força apareix de manera subliminal entre paraules delicades, en la vida dels objectes que ens envolten de manera quotidiana i en els paisatges inundats de matisos que emboliquen el seu jo poètic. D’aquesta manera, la rebel·lia i l’inconformisme són instint natural que floreix des de l’interior.

“1. / dentro hay una cueva // la cueva tiene una dentrura propia / dentrura de osamenta // agujero en la tierra primera / de todas las tierras // un señor y el fuego / una señora y el fuego / primero de ser, sus huesos / sus huesos, la cavidad, // y el eco, el eco, / y el fuego // 2. / apetitos salvajes / la indomesticación / de apetitos salvajes // dame un plato de comida / seré educada / pensarás que has logrado someterme // eso creerás / y luego caerá la noche”.

El miracle i la màgia de l’instant, del que està alredededor, desperten en ella la necessitat de crear, ja siga mitjançant l’escriptura o, amb el propi cos, a través de la dansa. Aqueixa necessitat de dir, d’expressar-se, fan que la poesia siga la seua manera d’estar, de sentir-se viva i transmetre aqueix foc que li crema per dins. El procés creatiu és lent i meditat, llunyà a qualsevol pressa o precipitació.

“Yo no puedo hablar de aves porque no sé volar. / Pertenezco a las cavidades de la tierra / y pertenezco a las fosas abisales / y pertenezco al idioma de los minerales. // Soy lo que se mete para dentro / y soy un agujero que se hunde / y soy la intimidad de las montañas / y un desfiladero que no conoce luz”.

La dona, la reivindicació de la seua posició en el món o la seua realitat social, són temes que apareixen, no sols des del punt de vista social o polític, sinó com a naturalesa pura i intrínseca a la pròpia identitat. Diu en el poema “Civilització i barbàrie”:

“mis palabras me vienen del limbo de la carne, / de la primera célula de una cadena inagotable, / del líquido amniótico, las palabras, / ay // ay qué le haría a mis palabras, que nacerían ritos / y de los ritos, hogueras / y de las hogueras, ya saben, danzas…”

La poesia d’Olivia Martínez és una poesia de carn i os. Es construeix sobre la proximitat i la quotidianitat, sobre el principi d’aproximar-se a la sorpresa del dia a dia. Per a ella, el simple fet de relacionar-se amb la realitat sense escriure, de perdre el diàleg amb l’exterior, seria quasi un abandó físic. La dansa contemporània, la paraula, la fisicidad i la percepció sinestèsica es retroalimenten tant en les seues proses com en els seus poemes. El cos és part de la seua cal·ligrafia profunda, de la seua manera de nomenar el que li envolta. Diu l’autora que “nombrar un mundo es inaugurar un nuevo mundo”, que té alguna cosa de fundacional. Així es percep la seua obra, com un univers ple d’intensitats que mai cessen. Continuem emocionant-nos. Llegim.