“Todos los días, en cualquier parte del mundo, / amanecen igual, pero no son iguales los amaneceres, / como no lo son los surcos en la tierra hechos por el mismo arado”.

Rosa Burgos López va nàixer en Cúllar (Granada). És llicenciada en Dret per la Universitat de Granada. Pertanyent al Cos Jurídic Superior de l’Administració de Justícia, ha exercit com a Lletrada de l’Administració de Justícia (els antics Secretaris Judicials) tota la seua vida professional.

Com a investigadora de la nostra història recent, és autora dels llibres: La muerte de García Caparrós en la transición política(2007), El sumario Fernández Quesada, ¿una transición modélica? (2008), La bala que cayó del cielo (2012) y Las muertes de García Caparrós(2017).

En poesia, figura en l’antologia Escritoras y artistas contemporáneas andaluzas (Institut Andalús de la Dona, 1997) amb el poema La difamació. En 1998 va ser finalista del Premi de Poesia de l’Ateneu de Màlaga amb l’obra Fuga de vocesi en 1999, el mateix Ateneu li va publicar en les seues Fulles de Cortesia, Sigue las pisadas de mis tacones rojos. En 2002, el poema Madrugada del 7 de febrero de 1995 o carne desvenada va ser inclòs en l’antologia de poemes, cançons, visuals i còmics Aldea Poética II. En 2019 veu la llum Palacio de Justicia (El Garaje Ediciones).

Entrar a Palacio de Justicia és com beure’t la vida d’un xarrup, sentir com el cor s’encongeix davant la commovedora realitat i descobrir que, al nostre voltant, la duresa s’adhereix als murs per a crear un to de negror en cada esdeveniment relatat en les seues pàgines.

“El caso es que era un quinto sin ascensor / y en las paredes de las escaleras pintadas / de gotelé, había dibujos de niños, uñas / rojas recomidas, zapatos enojados, / cuerpos encallados, miradas curiosas / y unos esbozos que parecían falos. / En las televisiones del inmueble / se discutía sobre no sé qué. / La comisión judicial subía despacio / porque en el tercero ya mareaba / el olor repulsivo de la muerte”.

Cadascun dels catorze poemes que componen el llibre, és una declaració precisa i visual de l’instant viscut, de la cruesa del dia a dia que asfíxia al qual, amb falsa naturalitat, ha de viure el moment descrit. La veu ferma de la poeta, el ritme narratiu i el seu aparent to de desafecció, apareixen units a belles imatges que pessiguen l’ànima i conviden a reflexionar sobre el món en el qual vivim, sobre el dolor i sobre la violència.

“Mas esa noche soñé que los perros / constantemente aullaban y ladraban / porque el mar anegaba nuestras casas / y vomitaba sobre nuestras camas / a los náufragos del submundo negro. // Salí a la terraza a verificar / el mar amado de Jorge Guillén, / oscuro casi negro, sosegado. // Ningún perro ladraba la llegada / de los muertos, ningún motor crujía / que perturbara la paz de la noche. / No pasaba ni un alma por la calle”.

La seua unitat temàtica provoca en el lector l’esgarrifança d’allò que no es veu, que ningú vol mirar. Màfies, barris marginals, drogues, maltractament, infància trencada, morts, greixum i desesperació il·luminen el llenguatge per a deixar-lo sec, per a fer sentir el colp poètic del just, de l’humà i del transcendent.

“Se pregunta a los procesados / (políticos, testaferros, abogados, / policías, funcionarios, empresarios…) / si se confiesan / reos de los delitos de blanqueo, / malversación, cohecho, fraude / prevaricación… / Como en la obra de teatro del Siglo / de Oro, contestan, todos a una: / ‘no, señoría’”.

La ironia i el sarcasme apunten entre els versos de Rosa Burgos com a eines que modulen la gravetat, que pretenen intensificar la denúncia. La seua poesia negra, social, transcendeix el paper i ens deixa perplexos, plens d’incertesa i nus davant l’abissal hiperrealisme de la seua poètica.

“Mare Nostrum que estás en los cielos perdónanos nuestras deudas pero no nos perdones nuestra falta de humanidad porque el oprobio es inmenso, colosal, gigantesco, infinito e inmensurable. Hemos vuelto la cabeza para no mirar, hemos cerrado los ojos para no sentir y hemos recogido nuestras manos para no tener que prestar ayuda”.

En aquest llibre, Rosa Burgos, acompanyada per les il·lustracions d’Alejandro Pacheco, redirigeix totes les mirades cap al gèlid univers d’aquells que es dediquen a la Justícia, cap a la veu ofegada i la desesperació que s’amaga en el quefer diari, cap a la rutina dels testaments vitals i els procediments infinits. “¿Saben ustedes las horas / que se pierden contando, billete / a billete, cuatrocientos catorce / millones de euros?”, pregunta l’autora en el poema Macrojuicio por corrupción. Busquem Palacio de justicia. Llegim.