“Cuando miro de cerca la palabra, / y la palpo y fagocito sus letras, / reconozco que no hay pasión más alta. / ¿De qué nube, / de qué lienzo de artista, / de qué fruto se escapa? / La palabra me escribe a la vez que la escribo…”

Rafaela Lillo naix a Alacant. Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Madrid, ha exercit la docència en Instituts d’Educació Secundària de la Comunitat Valenciana, i l’assessoria de Llengua i Literatura Castellana i Llengües Maternes en el Centre de Formació del Professorat d’Elda (CEFIRE). Ha impartit Tallers de Narrativa, Poesia i Creativitat i ha realitzat activitats relacionades amb la didàctica de la Llengua i la Literatura, dirigides a professorat. És coautora dels llibres de text de Llengua i Literatura per als nivells d’ESO destinats a la Comunitat Valenciana, editats per McGraw-Hill (1996-1997). Coordinadora dels CD’s, Recursos Educatius curs 2001-2002 i Recursos Educatius 2002-2003, editats per la Generalitat Valenciana, i és també coordinadora didàctica de la Guia del Museu Arqueològic José María Soler, editada per l’Ajuntament de Villena (2003).

Cofundadora de la Revista Literària Auca i part del seu equip de redacció, els seus poemes han sigut publicats en diversos llibres col·lectius. Ha rebut els següents premis: Mariana Pineda (Ibi, 2002), Mizares (Barcelona, 2003) i el V Cicle de Poesia i Prosa Temàtica Alacant-Múrcia (Benerri, 2005). En 2006, publica el seu poemari La semilla del tiempo (Ed. Torremozas) i en 2018, Siempre existe un lugar donde escuchar un blues (Ed. Fruits del Temps. Col·lecció Lunara Poesia).

Rafaela Lillo és, des del punt de vista creatiu, una escriptora tardana. A pesar que sempre ha sigut una gran lectora, va arribar un moment en el qual va sentir la necessitat d’acostar-se més a la poesia contemporània. Va aprofundir en autors que no havia llegit fins llavors i això la va motivar per a començar a escriure poemes. Va començar amb rima, però prompte va descobrir que volia buscar la musicalitat i la mètrica a través del vers blanc. Això, unit a la gran preocupació per la tècnica i el bon ús de la paraula, conformen una poesia depurada i de gran profunditat.

El seu primer llibre publicat va ser La semilla del tiempo, un compendi de poemes amb cert regust melancòlic i impressionista, l’eix del qual és el pas del temps. Aquest tema, al costat de l’oblit, o a la impossibilitat d’ell, són qüestions recurrents que apareixen al llarg de tota la seua obra.

“Ahora, como siempre, / las manos del reloj marcan las horas, / y el agua de la tierra / sacrifica su cuerpo / para acrecer las nubes / que han de romper en sábanas de lluvia, / y las raíces crecen / buscando el alimento, / y el sol, ya puesto en pie, / ilumina los velos de la aurora…”

Els seus versos són reflexius i intimistes, un viatge cap a l’interior, una manera de descobrir-se. D’aquesta forma funde la ficció amb una visió introspectiva que, des del seu punt de vista, és inevitable a l’hora d’escriure.

“La vida: / una fecha, un nombre, / unos ojos de sauce que ven pasar los árboles, / tan rápido, / que no es la ventanilla suficiente. / Imágenes, destellos, / estaciones, andenes, travesías…”

El seu últim llibre porta per títol Siempre existe un lugar donde escuchar un blues  i reuneix cinc poemaris amb certs vincles temàtics. El poema “Autoretrat etopéyico” serveix com a pòrtic a tots ells i defineix a la perfecció a l’autora i la seua poètica:

“…me gusta dialogar, / nunca de lo divino, que me parece inútil, / pero sí de lo humano, / y preparar veladas para salvar el mundo, / si eso fuera posible, / sin que falte el café / ni unas piezas de jazz o de country. / Me complace escribir, paladear / los sabores sin par de las palabras…”

Como musgo en los párpados és el primer títol i està replet de reflexions, accions i records que la poeta col·loca en un paisatge nocturn. Tots els fets que redacta en els seus versos no van ser, però podien haver sigut. Rafaela Lillo és “ocell nocturn”, i consegüentment, li encanta estar visca en la nit; és un moment en el qual ella gaudeix i es concentra, escriu, escolta música… i així ho pot percebre el lector.

“Van pinchando mis sienes las gotas de la noche. / La selva nunca duerme / ni los peces saben cerrar los párpados. / La nave de las horas avanza lentamente. / Tengo la sed del pájaro en verano / y la mente aterida…”

En aquest llibre apareix el cosmos, un altre tema que subjuga a l’autora. A través d’ell, posa de manifest les inquietuds, les incertezas, l’ordre, el caos i les grans preguntes de l’existència que estan tan presents en la seua filosofia personal.

Sonata en tres movimientos canvia totalment de registre; és un llibre d’amor articulat en tres parts: el desig, la crisi i l’oblit. La poesia és també ficció i des d’aquest punt, ella construeix una història en la qual conceptes com l’ésser en l’altre, fan de medul·la a tota l’estructura. El “jo” poètic transcendeix a un altre ésser, a un altre “jo” que permet la universalització de sentiments i experiències i converteix l’acte poètic en transitiu. La primera persona s’utilitza com a recurs literari i no com a vehicle autobiogràfic.

“¿Qué sentiría yo si fuese tú? / ¿Qué sabría de ti, / de ti hacia mí; / de mí, a través de ti? / ¿Qué distancia ganada, / qué asombro, abismo o desconcierto, / qué sensación al verme recorrida / – lluvia de lunas- / en tu viaje cósmico? / ¿Cuál mi perplejidad al ser al mismo / tiempo esperma y óvulo?”

Alquímia és el tercer poemari de la composició. Filosofia, llenguatge i intersubjectivitat s’uneixen en un exercici de metapoesía que encanta a Rafaela Lillo i, en aquest llibre, presa la seua dimensió més àmplia. Hui, sempre, ahir, demà es donen la mà per a saltar sobre els versos i donar forma a aqueixa veu que ens instiga a continuar fent-nos preguntes durant la lectura.

“…Palabra y pensamiento, igualdades / que intercambian sus voces y sus logros, / que se derraman juntas en simbiosis / de siglos, y de la mano caminan / alumbrando a la vida…”

Dins d’aquesta Alquímia, vull destacar Juegos de Extrañamiento (Poemas Procedimentales), una col·lecció on l’autora organitza els poemes per figures literàries, inspirant-se en una cita de Federico García Lorca on l’autor definia la poesia com “la unió de dues paraules que un mai va suposar que pogueren ajuntar-se i que formen alguna cosa així com un misteri; i com més les pronuncia més suggestions acorda”. D’aquesta manera, va anar canviant de nom, un a un, els poemes que ja tenia escrits i reescrivint uns altres, donant forma a un conjunt que demostra la importància que Rafaela Lillo dóna a la tècnica.

“POLÍPOTE / Cada noche sueño con soñar / que el sueño es realidad / y la realidad es solo un sueño. / Cuando me hiera el alba / quisiera todavía estar soñando / y dormir al abrigo paliativo / de mi sueño. “

Órbita de la desazón se centra en la naturalesa, la vida i la mort. En la maduresa, el pensament es dirigeix cap al més profund, supera records i busca explicacions que tenen molt de misteri i metafísica. En aquest poemari, la poeta fa balanç i s’abstrau de la quotidianitat per a col·locar el pes de “el seu equipatge” en llocs més transcendents.

“…Solo tengo mi voz, / corriendo fugitiva, más allá / de la alta precisión de los momentos / que esconden su razón y su existencia. / Y sé / que la vida es escuela donde el tiempo se escribe / con las cambiantes letras de un incierto paisaje / hasta alcanzar la línea que no tiene horizonte.”

Tu deshojado corazón de pájaro, cinqué i últim poemari, té la particularitat de ser una tercera veu la que parla. Se centra en aqueixa part de la vida on un fa balanç i s’adona del ràpid que ha passat tot, de la fugacitat del temps.

“Recubres de antifaces la memoria, / y arrojas a lo oscuro, / a la niebla sin ojos de la nada, / lo que no te interesa / o aquello que su peso o el trago de su copa / es una realidad insoportable…”

Rafaela Lillo és una poeta que ens fa viatjar, a través dels seus versos, per la sorpresa de la vida, de l’univers, de la màgia i la llibertat de la paraula. Ens submergeix en un acte d’introspecció que ens transforma i ens fa reflexionar sobre el propi fet creatiu. Una dona que “s’amaga en les lletres que tenen el reflex de totes les línies filades dels contes”. Una baula que ens deixarà subjectes a la lectura i per força poètica i nocturna del blues.