“…Ahora/ que el pasado ya no duele/ ni el recuerdo enloquece.”

«Taxidèrmia» és més que un llibre de poemes. És la simbiosi entre l’art de Rosa Cuadrado i Ana Pastor, dues dones que se sumen i s’alimenten en el desenvolupament vital d’aquesta obra.

Rosa Cuadrado Salinas és llicenciada en Dret per la Universitat d’Alacant i actualment treballa en el MUA. En 2017 va publicar el poemari “Cuaderno de vieje” (Avant). Així mateix ha participat en diverses antologies poètiques: “Hantología Inflamavle” (2018); “Pequeña convocatoria de Poesía Visual” (Babilònia, 2018) i “Ceuta a pie de poesía” (Avant 2019), entre altres. També administra en Facebook el blog personal d’actualitat poètica “Poesia de ida y vuelta”. Forma part de l’equip poètic i col·labora en el programa radiofònic “Conectados en la noche”. A més, coordina i presenta, entre altres activitats de la Casa Mediterráneo, les seues tertúlies poètiques.

Ana Pastor va completar els seus estudis de grau en Belles arts en la Universitat Miguel Hernández d’Elx, obtenint el Premi a l’excel·lència acadèmica en 2015. A l’any següent va viatjar a Londres i va cursar allí el Màster de Belles arts. És dissenyadora i artista visual de professió. Se sent còmoda expressant-se en disciplines que van des de la pintura o la il·lustració, fins a la instal·lació, la fotografia o la performance, realitzant la seua obra a cavall entre Espanya i Regne Unit.

El procés d’escriptura de «Taxidèrmia» va començar fa més de cinc anys, quan Rosa Cuadrado escriu la elegia “A mi padre”. A partir d’aqueix moment, l’escriptura va fer de refugi i cura per a suportar l’experiència de la malaltia i la pèrdua, un antídot contra l’oblit, principalment un acte de record dels seus pares.

Malgrat no ser el seu primer llibre publicat, en aquesta ocasió, l’autora ens ofereix l’oportunitat de conéixer els seus primers poemes i, encara que ella insistisca en la seua imperfecció, ens fan adonar-nos de la qualitat i intensitat que des del principi tanquen.

«Taxidèrmia» és un poemari obertament autobiogràfic en el qual Rosa fa un dur exercici de dissecció per a traure a la llum sentiments i reflexions, marcats pel dolor del duel i la necessitat de seguir cap avant amb una esperança renovada. Una trobada íntima amb el lector, ple de franquesa, que emociona des del primer vers.

A través d’Eros, Tanatos, Psique i Natura, les autores uneixen la paraula escrita amb la pintura per a mostrar les seues emocions i la seua filosofia personal i convertir-les en sentiments universals que ens toquen a tots en el cor.

L’obra artística d’Ana Pastor gira entorn de l’existencialisme en diferents vessants. Una, sobre la base de l’imperatiu social de la felicitat i una altra, potser més pròxima al concepte d’aquest llibre, sobre el duel. En aquesta ocasió, l’artista ha creat expressament peces molt diferents a la resta de la seua obra però que demostren la unió i el grau de comunicació entre les autores.

Eros serveix d’introducció al llibre i està plena d’amor, temps passats, infantesa, dolçor i enyorança del que va ser, del que és i del que pot ser.

“Persigo un canto invisible y secreto/ desde hace tanto que ya no recuerdo;/ lejana la piedra y la rayuela,/ enmudecida la voz que me acunaba…”

Tánatos, en canvi, és la part més dura i emotiva del llibre. En la mitologia grega era la personificació de la mort sense violència. El seu toc era suau, com el del seu germà Hipnos, el somni:

“Nosotros, los durmientes, / los que quedamos inmóviles/ mientras todo cambiaba, sin saberlo. / Nosotros, a los que nos enseñaron a caminar/ con los ojos vendados;/ los que nos creíamos intocables, invencibles,/ y ahora temblamos, descalzos…”

Les dues últimes parts, Psique i Natura, ens fan respirar profund i tindre l’esperança de seguir avant.

“Sé que llegará el día, / la luz tocará la más profunda grieta, / el mar ya no será un cielo triste…”

«Taxidèrmia» ens convida a compartir un viatge des de l’interior cap a la pell, un puzle d’emocions i vivències convertit en espill per a molts de nosaltres que, en paraules de Rosa Quadrat, obstinadament ens obstinem a immortalitzar els records, els desitjos, les persones, desitjant en el fons véncer a la mort, i que tot romanga.

Ens queda seguir el rastre dels seus versos…»aquest camí incert, aquesta pèrdua contínua, la soledat callada, la dolorosa bellesa…», la lectura.