“Pido disculpas / por haber pasado las noches / peinándole las escamas a tu paisaje / de vida impresionista. // Cuando la pasión se disfraza de madre, / cualquier excusa sabe a rincón / de braseros bajo los que cobijarse / del hedor de las grietas. // Mis dedos de niña han acabado emborronando / el retrato a carboncillo que me dejaste. Permanezco / envuelta en tu útero, pero todavía no logro respirarte”.

Yasmina Galán Pons (Gandia, 1980) és llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València. Durant la seua travessia per València va formar part de la Revista Literària Náyade (1998), passant a ser la directora adjunta de la mateixa fins a 2004. Va ser codirectora de la col·lecció de plaquettes Mar de Letras i fundadora i coordinadora de la Revista d’Investigació-creació Ítaca. Entre les seues publicacions es troben Alas de mariposa (Primer premi de relat, Ayuntamiento de Camuñas; Mar de Letras, 2002), En dos tiempos (Primer premi de poesIa “Marc Granell”; Edicions 96, 2003), Versos de ida y vuelta (Primer premi de poesIa “César Simón”; Denes, 2004). ¡Teatro, puro teatro!  (Primer premi de poesia de l’Ajuntament d’Aspe 2019). Així mateix, en 2005 va guanyar el Premi “Mar de poesia” al reconeixement poètic (València), en 2008 el Segon premi “Eugenio Carvajal” de relat de Mieres i va quedar finalista en el Premi Internacional de Poesia “Pilar Fernández Labrador” (2016). Alguns dels seus escrits també es troben en els següents llibres i antologies: Cuentos que curan (Editorial Océano, 2005), Ventanas (Torremozas, 2006), Las mujeres cuentan (Generalitat Valenciana, 2009) y No resignación (Ajuntament de Salamanca, 2016); i és autora d’articles crítics recollits en revistes i publicacions d’investigació. El seu últim poemari és Las estancias del ruido (Contraban, 2020).

La poesia de Yasmina Galán és un vidre tallat en el qual es reflecteix una llum fraccionada en mil colors. La seua fragilitat ens submergeix en una allau de sentiments que ens porta a un món de contradiccions; a sentir una força que no s’esgota, que persisteix amb la consciència del vol sabent que només un mateix és capaç de moure les seues ales.

Tots els seus llibres, sense excepció, tenen un discurs i una estructura molt marcada que fan visible la dissociació entre la pulsió creativa i la raó. La unicitat temàtica i la vinculació estètica entre els poemes provoquen que, després de la lectura, tinguem la sensació d’haver assistit a una obra de teatre de la qual el públic no pot eixir indemne. Un món en el qual la ficció i la realitat marquen la mateixa frontera i trontollen la consciència des de la perspectiva social. Així entrem en un cant a allò que és just i que, malgrat tot, persisteix en la nocturnitat de l’anhel (o de l’impossible).

“Ya no tendrás que disculpar / tu alimentación de migas / sin pespuntes de pan. // Este erizo ha decidido limarte / las puntas de la pena / sazonando con su lengua / la herencia de unos ojos / que se niegan a vestirte, / a estas alturas, solo de cenizas”.

En Las estancias del ruido, l’autora ens col·loca enfront d’aqueixes qüestions que ens porten a descobrir-nos, a destapar les veritats sense embuts i somriure-li a la ferida. El dolor nia a les mans i, a través del llenguatge, es converteix en ocell amb la intenció de trobar la llibertat. D’aquesta manera, ens endinsem en un procés vital invertit que part de la mort, del soroll, fins a aconseguir la vida, el silenci.

“Caminas sin pies, / como si te quemara el paisaje, / como si el atuendo de lo que te rodea / fuera la imposición de un nombre / no correspondido. / Buscas en el asfalto el sudor / de unos trazos que le den sentido a tu jadeo. / Aún así, sigues caminando y, de camino, / te preguntas por el sentido de la anécdota. // El paisaje es pasajero, / mero susurro de lo que estará por venir. //  Tal vez por ello / -muerta de miedo- / sigas dudando en darte una oportunidad”.

En aquest viatge sense agafadors, la superació i la lluita ens fan ser a través de la literatura. L’autora ens condueix per un món grotesc en el qual s’endevina una veritat inquietant, i no cessa fins a trobar un avenc tan profund com el seu cor. Nuesa, memòria i fred es conjuguen en un exercici d’absències, de despreniments necessaris, d’amor i supervivència.

“Ignoro si supimos / darle un nombre adecuado / a las estancias del ruido / cuando huíamos de unas arrugas / que nos obligaban a desenredar / la vela de una tarta aún por soplar. // Tú y yo acabamos conociendo / tantos mundos en minúsculas / que fuimos incapaces de atisbar / ese chupete con matices de congoja / tras el escuadrón del barco pirata / de playmobil. // Hermano, aún podemos rebañar / los huesos de este estribillo: / nuestras brasas son incapaces ya / de prender con otros fuegos”.

El joc de camuflar les realitats, de literaturizarlas per a exorcitzar cada experiència viscuda, porten a Yasmina Galà a jugar amb diversos personatges, a entrar en una galeria d’espills en la qual el lector adverteix qüestions molt dures però l’entorn de les quals les fa susceptibles d’interpretació. Les metàfores, els símbols, les imatges amb cert aire surrealista, les referències literàries, ajuden a això.

“Quiero ser concreta: / escribir avispas, platos, aire… / tapas de verano sobre la mesa, / esas con las que no pasa nada / si no las comes a tiempo. // El deseo por paladear / todas las imágenes abiertas al miedo / me quita el hambre, pero es que lo eterno / me hace efímera, le levanta las cejas / a mi sonrisa de cría a base de contradicciones, / esas a las que hay que echarles gotas en los ojos / para que no escuezan de tanto gritar”.

En l’obra de Yasmina Galán la duresa del fet poètic es projecta cap a l’exterior amb cert to asèptic, amb una intencionalitat neutra que es crea per pròpia necessitat a l’hora de l’escriptura. La seua cosmovisió la fa distanciar-se per a poder comptar, per a poder crear un univers on plasmar la seua identitat, en eterna evolució i canvi. És en aquesta maduresa aliena als calendaris on es viuen els racons de la infantesa, on la fortalesa i les arrugues es funden per a seguir el camí.

“La ira es encogerse de brazos / cuando el mundo decide / cortarle las venas a cualquiera / de tus auxilios tatuados en la piel. // La soberbia es que ellos / mantengan la boca sellada / mientras tú tragas sangre / fingiendo que no huele a muerto. // Acabo de convertir mis versos / en unos pecados a los que / -espero- les cueste seguir / transitando las aceras para, así, / comenzar a masticarlos / sin la necesidad de llevar / dentadura postiza”.

Dins de les entremaliadures estètiques de les seues publicacions, en Las estancias del ruido, la poeta ens submergeix en un joc literari que parteix de l’admiració cap a diferents autors i converteix les seues pròpies composicions en notes a peu de pàgina. Servisca d’exemple el poema “Mascarada infantil”, que obri amb una cita de Marc Granell: “És dur el mur i és molt alt”, i que apareix al peu de pàgina número 4:

 “(4) Esa madrugada nos dejamos llover / desfilando victoriosas sobre las calles de Oliva / cuando las cadenas del siervo susurraron / nuestras limitaciones al oído: / ‘Hacedme el favor de desconfiar / del péndulo precipitado del ala’. // Desde entonces ambas hemos necesitado / un pañal con el que disimularnos las ausencias”.

Yasmina Galán no pot viure sense escriure. Amb la delicadesa del cristall, la seua ploma ens aborda i ens obri l’ànima abans de res el que és capaç d’entrellucar la nostra mirada. Diu el primer poema de Las estancias del ruido que “Alicia es la escriba del espejo / sobre el cual los muertos / siguen haciendo ruido. // ‘Bienvenidos a la trampa / de un país de huesos / sin casi maravillas’, / dijo el conejo”. Des de la paradoxa i davant tant d’estrèpit, només queda un volcà de silencis la lava dels quals s’escampa en forma de poemes i crema el dolor per a donar llum a tot el que ens envolta. Seguim la senda del guerrer. Llegim.