“El aire es denso y alto tras la nieve. / La luz tiene sonido; / carece de costuras. // Mira cómo el dolor del corazón / se vuelve cuerpo, / hierve, / se agiganta. // Mira cómo el camino se divide / en mil senderos solitarios. Mira / morir el aire en esta masa triste / hecha de adioses y de bayas muertas. // Cuando termine el viento, / cuando amaine la luz, seremos agua. // El agua misma que los ríos llevan”.

Agustín Pérez Leal va nàixer a Terol en 1965. Ha publicat els llibres de poemes Cuarto Cuaderno o Libro de Siberia (Pre-Textos 2001), La Noche en Arras (Pre-textos 2006), Tú me mueves (Pre-Textos, 2016; XXIX Premi Internacional de Poesia Antonio Oliver Belmás) y les plaquettes En la Tumba de Orfeo (Comunidad Budista Soto Zen Luz Serena, I Premi de Poesia Naturalesa i Consciència, 2014) y No es sino luz (Ed. ad minimun, 2018).

Parlar d’Agustín Pérez Leal és parlar del silenci, del poeta que desapareix en la seua cerca per mitjà de la paraula exacta. A partir de la inspiració, els seus versos maduren i cristal·litzen amb lentitud, en un procés d’enduriment lent que dóna forma a una poesia lliure d’ornamentacions innecessàries. A través de la seua mirada, aconsegueix aqueixa veu callada que tremola en cadascun dels seus llibres.

“Llega la vieja tarde / a renovar su voto de dulzura // y ya en mi corazón / reconozco la mansa luz del vino. // Descansa, mundo, mientras / hila otra aurora el viento de la noche”.

L’aroma orientalista i la mística cristiana s’uneixen per a deixar un pòsit d’espiritualitat que es nodreix de moltes fonts. Així, a través de l’ús de la naturalesa com a miracle que transcendeix, arribem a un diàleg meditatiu, a un estat de comunió de l’ésser amb el món, amb la vida.

“Vibra un acorde / final, ceñido, íntimo / como una gota // de ámbar llorado. / Nunca tuve raíces. / Me acuna el aire”.

La contemplació espiritual i estètica ens fa sentir la fugacitat de l’ésser, el present i l’instant com a eternitat. D’aquesta manera, l’autor traspassa qualsevol limitació i creença per a acostar-nos a la realitat des del buit, per a anar més enllà dels sentits i prendre consciència que el tot i el no-res conflueixen en un mateix.

“Ahí, en ese charco / bruñido al sol, tu cita: / tu reflejo. // El charco guarda el mundo / y ahora estás en él. // Te miras a los ojos; / ves el cielo. // Te sabes: reconoces / las canas, las ojeras. // Esa es tu cara ahora. // Aquí. En este charco. // Y no eres más que luz”.

En la poètica de Pérez Leal l’amor ho supera tot. L’atenció als xicotets detalls, als elements que acompanyen a l’ésser i converteixen l’existència en una celebració, crea un entorn ple de llum i de simbolisme. El gaudi pel que ens envolta forma part de nosaltres, ací i ara, i supera els sentits. Tot és presència.

“Aquí respiro ahora: / un fuelle nada más. / Brilla un pájaro entero / en mi pecho vacío. // Cantan las azucenas. / Como ventanas / azules al invierno / florecen ojos. // En este mundo estoy. / Recién regado”.

La musicalitat i la luminescència dels seus versos recreen aqueix misteri que està en la pròpia arrel. El temps és transformador i testimoni de la fragilitat de l’ésser humà, res roman i en aqueix flux apareixen els ulls de l’autor, la seua perplexitat i la seua sorpresa.

“A solas, no soy yo cuando las gotas / gruesas del aguacero / me borran del paisaje de un plumazo / y riegan lo que escribo / mientras ya cruzo el patio de las sombras”.

La bellesa està en la mirada, en aqueixa força que rebem de manera inexplicable i ens porta a les profunditats del pensament. Des d’aqueix punt, els temes fonamentals de la seua poesia són les grans preguntes que sempre ens assalten. Tots som participants d’una cosa més elevada que el palpable i el poeta se sent responsable de fer-ho visible. La seua desaparició, la seua observació, la seua relativització i la seua sentir apareixen des de l’abstracció del propi jo, per a deixar passe a la mera reciprocitat amb l’espectacle del món.

“¿Adónde mira mi ojo / que no sea ver vivir? / ¿Qué mira que ser no sea– / que no viva o fertilice– / que no se atenga a la luz? / Nada no es. Todo bulle. / Palpita en la plenitud. / Y en el inmenso torrente– / la gran marea del viento– / ¿qué es un ojo sino más– / algo más –un poco más / –parte de este gran prodigio / –algo que mira en el ver?”.

Agustín Pérez Leal és un cristall transparent a través del qual flueix l’escriptura. La seua filosofia personal es forja des del goig, des de la gratitud i la humilitat que fan del camí una senda de descobriment. Cada llibre de poemes es percep com una unitat fraccionada, com una fotografia que es vetla i es revela enfront de la consciència. L’escolta és el pilar en el qual recolzar-se i cada paraula és fruit de la meditació i la pausa. El poeta és un caminante incansable i, més enllà de la vida i la mort, està el buit, el tot. Com ell mateix diu: ”Nada creado está fuera de mí. / Del abrazo que soy. / Del abrazo que somos. // Y adentro está la vida – / regalada. / Y afuera está la vida / –regalada”. Exercim l’escolta, alimentem-nos. Llegim.