“¿Te acordarás de mí pasado un tiempo? / Yo fui el que se detuvo a oír la vida / vulgar y se sentía agradecido, / quien volvió a recordar por cierta calle / que para ser feliz no hay que esperar / más tiempo del que abarca un solo día, / un día confundido entre los días”.

Antonio Moreno (Alacant, 1964). Entre els seus llibres de prosa destaquen diaris com a Mundo menor (2004) o En otra casa (2012); el relat d’un viatge a peu per terres d’Extremadura Estar no estant (2016), el volum No lejos (2016) i una crònica centrada en els primers anys de la seua vida, El sueño de los vencejos (2019). En Los espejos del domingo (2004) es recull alguns escrits de crítica literària.

Els seus llibres de poesia són: Los nombres y el tiempo (Aguaclara,1989), Alrededores (Pre-Textos, 1995), Libro del Yermo (Aguaclara, 1996), Solar antiguo (Pre-Textos, 1996), Visión del humo (Pre-Textos, 1998), Partes de un todo (Huerga y Fierro, 1999), Metafísicas ( Pre-Textos, 2000), Polvareda (Pre-Textos, 2003), La tierra alta (Colmares, 2006), Tabla rasa (Centro Cultural Generación del 27, 2007), Intervalo (poesía reunida; Comares, 2007), Nombres del árbol ( Tusquets, 2010), El caudal ( Adonais, Rialp, 2012), El viaje de la luz. Antología poética 1990-2012 (Renacimiento, 2014), Cuadernos de Kurtná Hora (Libros de Canto y Cuento, 2015) y los libros de haikus Unos días de invierno ( Renacimiento, 2016) y Más de mil vidas (Renacimiento, 2018).

Per a parlar d’Antonio Moreno potser sobren totes les paraules, tot l’atreviment que significa definir allò que existeix en si mateix i es plasma com a llenguatge, de manera inevitable. Mirar la vida seria suficient per a entrar en comunió amb l’autenticitat i la senzillesa de la seua poesia. I és que el poeta es relaciona de manera sublim amb el món: l’amor per la vida, i per tot allò que ens afecta i ens commou, atrapa cada vers per a fer-nos entendre que la soledat és un miratge.

“En vosotras, paredes de mi casa, / baldosas barnizadas de aquel suelo / con esteras de esparto y con macetas. / Lozas, cuencos, cristales, plata y cobre. // Espliego seco de una jarra, digo / cuando el vértigo me humilla, / mirlos, duendes, palomas de las torres. / Y ya en este decir encuentro un canto / de todo lo que vi y ahora veo. / Retorno a las palabras y después / puedo callar y enmudecer de nuevo”.

El temps és una variable que no existeix més enllà de la pròpia idea, que només està quan es nomena. Des d’aquesta visió, la consciència sempre habita el present, mira amb gratitud i gaudeix de tot allò que entra pels sentits, que conforma el miracle i el misteri de l’existència. La concepció de l’ésser com a unicitat amb el tot fa que fins a l’últim alé busque el buit.

“El argumento es siempre bien sencillo: / alguien que un día se levanta pronto, / que, ilusionado, sale de su casa / o de cualquier lugar ajeno, y mira, / mira las cosas como renovadas / y él con ellas, sintiéndose así unido / en cierto modo al tiempo; el contrapunto, / sin embargo, también es muy sencillo: / hay en la luz oscuridad, la sombra / perpleja de los otros que miraron / tanta belleza viva y ya no están”.

La fe, l’enigma que existeix entre la llum i les ombres, crea un estat continu de sorpresa; un despertar que flueix a través dels ulls i discorre per un silenci emocionant. La realitat de tot el palpable traspassa l’ésser per a trobar-se en la pròpia creació, en aqueix cosmos espiritual que ens porta a la plenitud.

“No lo entiendo. La fe, que es transitiva, / que siempre marcha en busca de su dueño / y en su querer suspira por mirar / el rostro que ha soñado tantas noches / y el día verdadero que ella espera, / esa fe, tan de paso en su camino, / tan andariega yendo a su horizonte, / esa fe me ha elegido y no lo entiendo”.

La claredat dels poemes fa que puguem caminar al costat d’Antonio Moreno amb la veu en pausa, amb aqueix to celebrativo que ens fa part del paisatge, de la memòria; dels passos que construeixen el dia a dia i conversen amb tot el que és i el que va ser, des de l’ara. Així, res roman estàtic, tot es mou mentre ho contemplem.

“Coge una piedra de un lugar querido. / Mientras caminas, llévala en la mano / como quien va cogido de otra mano, / porque es ella también la que te lleva. // Explora su relieve entre tus dedos, / cómo transmite su frescor umbrío / y su pequeña fuerza ahí, en tu palma. // No tiene más edad que tú esta piedra, / ni más ni menos ser que el tuyo ahora. / Siempre estuvo esperando a que pasaras: / para marchar contigo, y tú con ella”.

Amb l’emoció profunda que provoca l’exterior, apareixen Unos días de invierno i Más de mil vidas, dos llibres d’haikus que destil·len agraïment. La sorpresa ens porta a aquesta forma japonesa amb la qual el poeta comparteix la bellesa intrínseca de la Naturalesa i es despulla, més si cap, de tot l’accessori. El ritme interior i el sabor clàssic acompanyen a la percepció sensible que, de manera commovedora, ens fa partícips del miracle de l’instant:

“Una medusa, / a penes poc més / que aigua en l’aigua”.

“Aqueix codony / caigut, quasi intacte, / ja és de la terra”.

“La intel·ligència / sense nom d’uns joncs / vibrant al vent”.

“És ben clar: / també la rosa sap / que estic mirant-la”.

“Davant la tassa / i el vapor de te, vaig / també a l’aire”.

“Olor a siemprevivas / en totes dues mans”.

Caminar per una senda silenciosa malgrat les paraules, fins i tot més enllà del llenguatge, seria trobar l’essència, la destresa del silenci en l’acte poètic. I és així com es percep l’alegria de l’observador, d’aqueixos ulls que il·luminen la terra i acompanyen els passos de l’autor. Diu un dels seus haikus: “Buen viaje: al cabo, / ni un solo ser precisa / explicaciones”. D’ací, la meua afirmació del principi. Demane disculpes. I és que, més que explicar-se, l’obra d’Antonio Moreno és un oferiment; un moviment que ens fa rodamons per culpa de la bellesa que ens trastorna i ens ompli de gaubança. Caminem. Llegim.