“Paloma como música bellísima, / como herencia en mis dedos de urgente iniquidad / y estrujados cálices de un tiempo / donde leves dormitan las ruinas. // Hete aquí, paloma o letanía, / igual que un breve sauce bajo el labio / acorde con la tarde, / hermosa como un trono inhabitado / y el nardo que perece”.

José Luis Ferris (Alacant, 1960) és escriptor, investigador, poeta i assagista. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Salamanca i Doctor en Literatura Espanyola per la Universitat d’Alacant. Ha sigut director del Departament de Publicacions i Investigació de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Actualment es dedica a la creació i investigació literària i a la docència en la Universitat Miguel Hernández. Té editats nombrosos articles de creació i crítica en diversos diaris i revistes nacionals. Ha realitzat l’edició crítica de Antología de la poesía de Federico García Lorca (1989), de la Antología poética de Miguel Hernández (2000), Suite de las ciudades. Antología Poética de Federico García Lorca (2017), Federico García Lorca. Antología Poética (2019), a més de publicar treballs especialitzats sobre Gabriel Miró, Azorín, Juan Gil-Albert i la revista de postguerra Verb.

En novel·la ha publicat Bajarás al reino de la tierra (Premi Azorín 1999), El amor y la nada (2000) y El sueño de Whitman (2010; Premi Màlaga de Novel·la 2009). És autor d’una desena de llibres infantils. Com a investigador, assagista i biògraf, les seues quatre obres de referència són Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (2002; última edició revisada i ampliada 2017; Premi de la Crítica de la Comunitat Valenciana 2003), Maruja Mallo. La gran transgresora del 27 (2004), Carmen Conde. Vida, pasión y verso de una escritora olvidada (2007) y Palabras contra el olvido. Vida y obra de María Teresa León. 1903-1988 (2017).

Els seus poemaris publicats són Cetro de cal (1985; accèssit del Premi Adonais 1984), Piélago (1985; Premi de la Crítica de la Comunitat Valenciana 1986), Niebla firme (1989) i Poemas del agua y de la noche (Antologia, 2010).

Quan l’amor l’envaeix tot i la soledat es prostra davant la magnificència de la poesia, no queda més remei que deixar-se portar, que agarrar suaument les paraules i sentir la bellesa més enllà d’una mateixa; deixar que el poeta et parle a cau d’orella i ser part de l’esdeveniment, del tacte i de la llum. Des d’aqueixa manera de sentir, els versos de José Luis Ferris tenen la força de la commoció anímica, el poder creador que transcendeix la intimitat i ens porta a compartir la intensitat dels sentiments.

“El mar nos dio la pauta y la caricia / rodó hacia tu cuerpo / sin gaviota de frío que silbara en tu oído, / sin brezos, / sin abrojos ni espino de silencio. // Es decir, tú y todo lo que eres: / la almena varada, el balandro / que cuelga de la brisa y / la lenta caracola de estos días / de julio. // Julio, braña azul, trueno azul / para el cuerpo celeste y poseído, / para el cuerpo desnudo / y su racimo. // Ay del mar. / Ya dilata la espuma sus labios más íntimos”.

Les seues imatges parteixen de la matèria per a arribar pel cap alt profund de l’ànima, per a descendir des del pensament fins a la vida i les seues experiències. Els orígens de l’autor, la seua terra, la seua memòria, es funden al pressentiment amorós en una unió profunda per a nomenar un paisatge replet d’emoció, d’èpica.

“Qué diréis de la memoria / debajo de los túmulos cuando exija su pábulo, / del sueño incinerado entre murallas. // Qué guardaréis, al fin, de vuestra vida / sino ambición de ser nobles bajo el barro amarillo. / Qué tendréis sino desesperanza / y, a la diestra, / los escombros del équido: / bocados y herraduras, espuelas y crines / y el ronzal / para nutrir las ubres de la tierra”.

La figura del ser estimat, l’erotisme i la sensualitat creuen el llenguatge i s’eleven fins a aconseguir la plenitud. Avancen per l’èxtasi i el reclamen en un joc metafísic que transforma la visió del món. La soledat després del cim dels cossos habita en el poeta i reclama la pròpia salvació: una espiritualitat sexual que s’encarna en la dona estimada i dóna la possibilitat d’explicar-se, de ser per damunt d’estar.

“Me lubrican los óleos de la noche / y alojo una estirpe remota de cigüeñas / al borde de las ingles / que no acierto a explicarme / sin daga o sin deseo. // Oídme entonces / y aplicad vuestro bálsamo a los labios, / acariciad esas tibias colinas de mujer / y respirad / calladamente / su hálito y su sombra”.

Amb la vibració i la bellesa de la paraula, el cant es torna triava i l’absència ens commou. És la carn el símbol que obri la intimitat i crea un personatge poètic que balla entre la idealització i les pròpies experiències, entre el jo arrabassat de l’autor i el calmat silenci, amb totes les seues foscors.

“Adéntrate en mi espacio / y en doradas gacelas de letargo y exilio, / en el frío y la verdina, / en el piélago lunar que nos remansa. / Alábate, / desnúdate despacio / y amenaza con muslos de piedad / este lado de mí desposeído, / apártame de autillos, de cepos y ronzales, / de esos torpes potrillos del instante / que poblaron mis sienes de incensarios y nombres. / Instálate en la noche que de nuevo me cubre, / instálate en lo frágil y en lo agudo, / en el flanco perfumado de este lecho / o el fosal que nos invita / a morir lentos de amor / por unas horas / sin nada que se salve a nuestro lado”.

Sentir la poesia de José Luis Ferris és entrar en una abraçada permanent, en la sensibilitat que atrapa el temps i el converteix en naturalesa. L’arrelament a les seues arrels, a les seues lectures, a aqueix viatge incessant que no el deixa reposar, fa que ens submergisca en les profunditats, amb la melancolia i la intimitat que converteixen cada poema en una cosa sagrada. Escriu l’autor en “Oda final para olvidar Venecia”: “Los sitios del amor huelen a herida, / a vértigo y presagio / cuando la noche es larga. / No miden más distancia que el latido, / la caída de un párpado sin niebla / o el aire comprimido entre dos labios”.

Potser falten lletres en la paraula amor perquè el presagi d’un nou llibre ens busque, perquè “un lamido nos derrumbe y nos haga escuchar su relámpago y su signo”. Potser necessitem nous versos per a continuar vivint. Llegim.