En un article anterior ens referíem a la moda ràpida com a paradigma del sistema capitalista. I una lectora es preguntava en un tuit si potser el problema real era “l’esclavitud” de les dones que en la seua majoria conformen la massa laboral dels qui les empren per a confeccionar aqueixes peces d’usar i tirar que tan alegrement consumim als països “rics”. En realitat, si se’ls preguntara a aqueixos treballadors i treballadores si la solució és que deixem de comprar aqueixos productes ens dirien que continuem comprant, però a preus que els permeten una vida més digna i seguretat en aqueixes factories. Sara Labowitz, activista dels drets humans, ha treballat durant anys per a millorar les condicions laborals d’aqueixos treballadors, des que va ocórrer el desastre del Granota Plaza, en 2013, on l’enfonsament d’un edifici factoria va matar a més de mil persones que treballaven en el seu interior confeccionant roba per a països europeus, entre ells el nostre. Quan va preguntar a aqueixos treballadors que si tenien alguna cosa a dir als consumidors dels seus productes, van respondre: “Sí, continueu fent demanats”…
Una transició cap a un món que consumisca menys roba seria dolorosa per a Bangladesh, un dels principals països productors, fins i tot si les fàbriques del país confeccionaren menys i millors peces que es vengueren a preus més alts. En l’actualitat hi ha unes sis mil fàbriques i tal vegada hauria d’haver-hi la meitat. Però podrien pagar salaris dignes i competirien en qualitat i eficiència. El problema és que ningú està disposat a pagar uns cèntims més que revertirien en un model de responsabilitat social i mediambiental.
COMUNISME I CONSUMISME
Hauríem de tindre en compte que la circulació dels nostres diners, especialment en aquells països asiàtics i africans amenaçats per la irrupció del fonamentalisme, està contribuint a l’estabilitat econòmica i política. S’estima que hi ha una línia recta entre el cessament del consum i l’augment del terrorisme en aqueixes zones.
Però, què passa en aquells països que han patit una aturada brusca de les possibilitats de consum?. Els casos de llibre o manual són els de Finlàndia, després de la crisi econòmica i financera dels anys 90,  que va afectar severament el país i el de l’antiga URSS quan a la fi de la dècada dels 80 es va esfondrar estrepitosament. El sociòleg britànic Michael Burawoy ho va viure en primera persona, quan per la seua curiositat d’investigador ho va portar a viure com a obrer en/d’una factoria fustera en una llunyana localitat industrial soviètica. Abans de la caiguda de l’imperi comunista tots tenien assegurats els seus salaris, sostre i menjar, encara que de manera modesta. Era una “economia de l’escassetat”, on  els russos no eren rics però tampoc pobres. Tenien pisos, atestats de gent a vegades, però també unes certes comoditats, com a televisors, cotxes i electrodomèstics. Burawoy se’n va anar als Estats Units al juliol de 1990, i al desembre d’aqueix mateix any l’URSS es va desintegrar. Era com si en una economia capitalista col·lapsaren els bancs i la gent deixara de comprar o consumir. Cinc anys més tard, una cinquena part de la població vivia en la pobresa, la taxa de mortalitat s’havia duplicat i el PIB s’havia reduït a la meitat. El sociòleg va trobar aquests dramàtics canvis al seu retorn, l’estiu següent. Per a llavors,  l’estil de vida rus s’havia transformat en una economia de “desacumulación,” és a dir diametralment  oposada a la societat de consum. La gent va començar a utilitzar la barata o a vendre les seues escasses pertinences en ple carrer. A les fàbriques, com aquella on treballava l’investigador britànic, pagaven amb estris, als mestres a les escoles se’ls remunerava amb botelles de vodka. La delinqüència va empitjorar sota la forma de furts famèlics en els horts on es cultivaven hortalisses. La població de baixos ingressos va tindre la idea de capejar el temporal tornant al medi rural, on es van proveir en “dachas” (xicotetes parcel·les agrícoles) improvisades, sense aigua corrent ni electricitat, però que els permetien subsistir en una economia d’emergència. El clima humà que es va formar en aqueixes xicotetes comunitats de nous llauradors era solidari i actiu socialment. A les nits hi havia festes i es compartia el poc que es recol·lectava en aqueixos convits i celebracions.
La situació a Rússia no va acabar bé. Al final es va passar d’una economia gestionada quasi íntegrament  per l’estat a un intent de mercat lliure, que en ocasions més semblava un “mercat ambulant”. Les màfies locals van trobar la nova situació un caldo de cultiu important, omplint el buit provocat per l’ensulsiada de l’estat totalitari.
No obstant això, el sociòleg va percebre un aire festiu en el fons de la tragèdia col·lectiva, les gents se sentien alliberades i experimentaven una estranya eufòria. “Només quan la nova Rússia es va configurar com un dels països menys lliures i menys democràtics del món, la gent es va sumir en la desesperació”, explicaria. Els russos van recórrer al consumisme, a la vista de la falta d’alternatives.
L’experiment rus, el mateix que el finlandés, mouen a ombrívoles reflexions. Tal vegada pel fet que cada vegada que en la història s’ha instat a viure de manera senzilla i menys materialista, la qual cosa s’ha aconseguit és inquietud social, agitació i destrucció. Els sistemes econòmics i polítics poden col·lapsar, però no s’acaba la civilització. La veritat és que el consum és una foguera que devora no solament el planeta, sinó que al mateix temps el nostre temps de vida. Vivim per a treballar, és a dir produir. Somiem amb el moment que ens alliberem d’aqueixes cadenes, però contràriament al que desitjaríem ens veiem cada vegada més sotmesos a l’esclavitud de jornades extenuants que no permeten ja ni l’oci ni la conciliació familiar. Busquem tindre una segona residència, viatges a l’estranger, més i millors béns, tecnologia punta, etc. I ens despertem, sovint, amb les mans buides.
L’experiència planetària després del coronavirus també ha ensenyat que es pot consumir menys o que el consum desorbitat condueix a la destrucció de la vida social, del medi ambient. Seria preferible un creixement sostenible i a llarg termini. Tal vegada hauríem d’enfrontar-nos a noves crisis , veure les ruïnes de la societat de consum per a imaginar i després crear un món nou. Sense comunisme ni consumisme. Passar de la distopia a la utopia.