Dora Català és Catedràtica de Llengua y Literatura Valenciana. Hem compartit algun centre educatiu i algunes activitats. A més a més d´una amistat acrecentada al llarg dels anys.

Quan Dora em va parlar del llibre que havia escrit –Dels colors interiors i altres escrits– i va tindre la confiança d’enviar-me’l, em va captivar la seua prosa exquisida, escrita amb mestria i sensibilitat. Li vaig oferir el meu web, El Cantarano, per preparar una edició digital, però aviat vam veure que un llibre com este havia de publicar-se també en paper. I això per que ja no és solament un conjunt de textos sinó de textos bellíssimament il·lustrats per Mari Català, la seua germana, gràcies a la qual es construeix un llibre molt particular: un objecte artístic on s’uneixen allò literari i allò visual.  I la importància d’allò visual en este llibre ja es veu des del títol i els subtítols de cada relat que fan al·lusió a colors amb els quals es tinten les paraules.

Dora va tindre la generositat d’autoritzar que publicara un capítol del seu llibre, lliurement triat per mi, al meu blog mensual de El Cantarano.

Estimada Consuelo,

en resposta a la teua amable invitació a participar en «Dones que ens escriuen», intentaré presentar-me en relació a l’escriptura.

En realitat no soc una escriptora, soc una dona que, de vegades, escriu. Una escriptora (o escriptor) és constant en aquesta activitat, sistemàtica. Jo, no. Tanmateix, des de ben petita, he tingut la capacitat de mirar les coses d’una manera especial. Pense que aquesta és l’essència de la poesia, una manera especial de mirar-ho tot. Potser per això, la poesia m’ha acompanyat sempre, en els períodes de sequera desèrtica i en els moments en què brolla un rierol. Fins i tot, quan no he llegit poesia, ni n’he escrit, he sentit que era ahí, a la meua vora, acompanyant-me en el meu camí vital.

De l’escriptura no m’interessa la popularitat, ni pertànyer als cercles literaris, ni els guanys crematístics que pot obtenir algú que s’hi dedica professionalment. La meua professió, a banda de l’ensenyament quan estava en actiu, és l’estima, en sentit ampli, i el mitjà per exercir-la, l’alè poètic, que, de tant en tant, m’empeny a capbussar-me al meu interior i sortir impregnada de paraules. Només en aquests moments escric, escric poesia, en vers o en prosa. Darrerament, he escrit relats, i sí, són narracions però estan bastant impregnades de màgia, tenen una tonalitat poètica.

Abans, durant deu anys, o més, vaig ser bloguera. Al meu blog vaig publicar textos meus i d’altres, textos que em capturaven. Així va ser com vaig conèixer tres dones, blogueres també, que compartien les meues inquietuds poètiques. D’aquesta amistat nasqué un llibre de poemes, escrit entre totes quatre sota el pseudònim «Quatre veus». El llibre, publicat al març del 2017 amb el títol Que ens envoltin els peus els colors més bells, feia un recorregut poètic per les quatre estacions: hivern, primavera, estiu i tardor, i, en certa mesura, interactuàvem les unes amb els poemes de les altres. Fou una experiència enriquidora i la meua primera publicació.

El segon llibre que he publicat es titula Dels colors interiors i altres escrits i l’he presentat recentment (el 21 d’octubre passat) a la Seu Universitària de la UA.

És un llibre de relats, escrits per mi i il·lustrats amb aquarel·les pintades ad hoc per la meua germana. Tal com he avançat més amunt, tenen un punt màgic, poètic. I estan articulats al voltant d’un eix que recorre el llibre de principi a fi. Són relats intimistes que parlen de solitud, d’insatisfacció, d’absències, de pèrdues, de l’inevitable pas del temps… però alhora, sempre està present l’esperança, una esperança que no ens ve donada per l’atzar sinó pel fet de caminar i caminar, per un camí interior que és un aprenentatge de vida, que ens ensenya a valorar allò que tenim o que tenim a l’abast i que ens ajuda a viure. Aquesta és, doncs, la columna vertebral del llibre.

 No he publicat res més i no tinc en ment res més. Fins que, potser –o no–, arribe aquell moment, aquell neguit en què una força interior m’empenya i brollen les paraules.

No sé si explicant el que no soc, es comprén el que soc. Soc una outsider de l’escriptura. Segurament perquè em cal sentir-me lliure, i és d’aquesta manera que experimente la meua llibertat.

                                                           Dora