Al juliol presentem a una escriptora i artista monovera la tenacitat i la modèstia de la qual ens han captivat. Es diu Juliana Pérez Lalana i acaba de publicar un llibre molt personal, Penélope. Historia de un desencuentro, compost per una sèrie de poemes entorn del mite clàssic d’Ulisses i Penélope que s’aborda des del punt de vista femení i feminista. El llibre va il·lustrat amb delicioses aquarel·les de l’autora, que combina així el líric i l’artístic. Aquest llibre s’ha publicat al seu poble, Monòver, un de les nostres localitats més literàries per ser bressol d’Azorín. És grat trencar aquesta maledicció teresiana que el lloc natal et sigui hostil i aconseguir que un poble doni suport a les iniciatives dels seus, com ha succeït en aquest cas, on la prologuista és una professora i historiadora monovera, Paqui Limorti Aracil, i l’edició està patrocinada per l’Associació d’Estudis Monoveros. El llibre es va presentar en la llibreria 80 Mons d’Alacant el 15 de juny. Desitgem a Juliana tota la sort que mereix.

Estimada Consuelo:

Acaba de sortir a la llum el meu poemari La túnica de Penélope. Història d’un desacord, recolzat per l’Associació d’Estudis Monoveros que, com la Fundació el Cantarano que tu dirigeixes, estimula i enriqueix l’ambient cultural de la regió de manera admirable.

Gràcies a tu, per editar un dels poemes del meu llibre en El Cantarano, i a Francisco Mas-Magro per la ressenya sobre el poemari aparegut en la vostra revista digital, així com per aquesta oportunitat de parlar de Penélope i la seva túnica en LoBlanc.

Escric poesia i relat des de l’any 1983 aproximadament. Record que en aquella època m’asseia al capvespre en els ribassos que conformen el paisatge d’aquest pla llevantí del Manyar en el terme municipal de Monòver i desitjava amb intensitat viure la meva maduresa en aquell lloc, amb aquella llum i escrivint… I així ha estat, per la qual cosa dono gràcies a la vida, com diu la gran cantant peruana Mercedes Sosa.

El primer que vull transmetre en el poemari és que la figura de Penélope representa a l’ésser humà, no sols a la dona i menys a la dona submisa. Homer descriu la seva espera: ella teixeix de dia i desfà de nit. La seva estratègia és activa, creativa: suposa saber començar, retrocedir, recuperar, reparar, adaptar i mantenir una flexibilitat davant la vida que ella sap manejar malgrat els condicionants de l’època i societat on la situa.

L’Odissea, la volta a Ítaca, és un viatge a la llar interior, un viatge que fem tots segons la nostra naturalesa, valors i conviccions. Constantino Kavafis, poeta grec de principis del segle XX, en el seu poema Ítaca descriu el viatge de retorn d’Ulisses llarg i dilatat en el temps voluntàriament, ple de misteris i aventures. Una visió de l’ésser humà conquistant la realitat externa. Conquesta que es converteix en una passió vanitosa que mou el món, però que dificulta el viatge interior, del coneixement propi i del pròxim o proïsme.

Tots els temes vitals que interessen al cor humà estan en el poemari: la dificultat de la comunicació i de la trobada, la solitud, el pas del temps, el dolor, la mort, el més enllà, la pèrdua de certeses, la renúncia a projectes i il·lusions vitals nobles…etc

El desacord és el desconcert dolorós de l’ésser humà davant la necessitat de comunicació i unió que mai es veurà satisfeta ni tan sols en el pla material més sofisticat. La història humana és una sèrie eterna de trobades i desacords, de necessària construcció d’il·lusions i de l’igualment necessari despreniment – ja amb menys il·lusió- dels projectes vitals acariciats i perseguits durant llargs anys. El més profund: l’anhel de comunicació i d’unió amorosa.

En l’Odissea Ulisses i Penélope viuen una etapa crucial de les seves vides aparentment units en un destí comú. Són dues naus solcant la mateixa mar. Viatgen junts en paral·lel sense arribar a trobar-se espiritualment mai. Ella en la llar… i ell intentant tornar. Una trobada que al mateix temps s’anhela, es percep en l’horitzó com un miratge al qual no s’arriba. Un destí que Homer descriu en clau mítica amb uns personatges rics en contradiccions humanes. Ni tan sols al final de l’obra, quan es dugui a terme aquesta trobada física, els seus personatges viuran l’experiència que estaven esperant. Si la necessitat crea la funció i la realitat mateixa, com es viu aquesta esquerda que no sembla estroncar-se mai? L’home apunta el seu esperit curiós, arrogant i arriscat en cada recolzada de la geografia i de la història intentant i necessitant conquistar una realitat, fer-se amb ella a la força si fa falta. I la dona espera que aquest ímpetu es resolgui, s’assereni i es torni cap a si mateix, en una conquesta interior que arriba a vegades molt tard i sense les forces físiques per a gaudir-la i compartir-la. Una història que sembla mirar cap a objectius vitals diferents.

Totes dues obres literàries de diferent extensió i gènere són l’itinerari vital de l’home. No obstant això l’Odissea desenvolupa poderosament el personatge de Penélope, un contrapunt realista en aquesta història. Homer aconsegueix amb les notes a contratemps del seu personatge femení central, les seves contradiccions i desvetllaments, aportar profunditat al relat i la seva emocionant universalitat. El poema de Kavafis és heroic, brillant, varonil. El paisatge de les costes que voregen la nostra mar Mediterrània és un gran seductor. Però, què passa amb la lluentor del quotidià, aquesta gran paradoxa que sembla que encarna la figura de Penélope?

Al mateix temps observem en la història la imperiosa necessitat de l’ésser humà de comunicar i perdurar en el temps. Deixar la seva petjada en la realitat, cantar i contar històries amb qualsevol mitjà al seu abast: aire, sons, pedra, pergamí, papir… Però la necessitat comunicativa íntima és més conscient i profunda en la dona. Per això les petjades de la dona en l’art són inconfusibles, intenses i profundament emotives. Formen part de la seva original necessitat de supervivència.

El poemari intenta descriure, amb el suggeriment de la paraula i el poder evocador de la seva música i imatge visual, secundada per les il·lustracions d’ambient llevantí especialment, aquest paisatge interior de tot ésser humà en el seu pas per aquesta realitat material tan complexa com apassionant.

Quatre capítols cronològics retrospectius parteixen del present més pròxim fins al passat llunyà: Soledad buscada, Focs d’artifici, Reconstrucció i Projecte inacabat. D’una expressivitat més colorista i desbordant anem passant a expressions i recursos poètics més essencials i conceptuals. Cada poema té la clau per a entendre el seu contingut, que pot i ha de ser múltiple, ric en matisos. La narrativa o poesia èpica comporta acció i verb, regles gramaticals i sintàctiques, signes de puntuació, recursos que facilitin un missatge que pretén ser dinàmic i objectiu. La poesia lírica és descripció, sobretot d’emocions i sentiments. Estètiques són les dues. La segona és estàtica. El poema és com un llenç, una petita escultura modelada amb argila, on poses i quitacions buscant l’ànima, el volum i les dimensions de la realitat amb les seves llums i les seves ombres, apel·lant amb freqüència a diversos sentits perquè l’expressió poètica aconsegueixi la intensitat desitjada. Les llicències poètiques deixen lliure l’expressió: ús i supressió de majúscules, minúscules i signes de puntuació en versos en diferents nivells, ajuden a aconseguir, per exemple, derivar l’atenció a una paraula que pot ser clau per a entendre el missatge.

Hi ha una manera de ser, d’expressar i d’estar en el món específicament femenina. Existeix una literatura femenina, com he dit abans. I és una cosa innegable que la poesia no aquesta passada de moda. És una expressió humana necessària per a apuntar-nos a la realitat externa i interna i entendre-la com totes les matèries de coneixement anomenades Humanitats.

Com deia el filòsof anglès de principis del segle XX Wittgenstein amb paraules similars: l’home sempre estudiarà allò que està més enllà del físic visible. Farà sempre metafísica. I mirarà a les estrelles buscant una resposta.

Juliana