Emilio Lamo d’Espinosa Michels de Champourcin (Madrid, 1946) posseeix un currículum més llarg que el seu nom. Com se sol dir, “no necessita presentació”. Baste saber que és Catedràtic Emèrit de Sociologia en la Universitat Complutense i una excepció dins del camp de la investigació en ciències socials, amb sis sexennis d’activitat al seu haver. És autor de nombrosos assajos sobre la seua disciplina i l’últim titulat Entre àguiles i dracs, El declivi d’Occident, va guanyar el Premi Espasa d’Assaig en 2021.
Lamo d’Espinosa aclareix que utilitza la paraula “declivi” i no la molt rotunda “decadència” del filòsof i historiador alemany Spengler, que en La decadència d’Occident publicada en 1918, profetitzava l’etapa final de la nostra cultura occidental d’acord amb les seues teories sobre les cultures universals que assimilava al propi desenvolupament dels éssers humans. En resum, el professor i sociòleg espanyol, think tanker del prestigiós Institut Elcano, empra el símil d’aqueixos dos animals mitològics, l’àguila i el drac, com a símbols del creixent enfrontament entre Occident i Orient , concretament el drac asiàtic xinés, i que podria donar com a resultat un nou ordre mundial, en el qual Europa i en ella Espanya , podrien quedar relegats a un paper secundari si no simplement irrellevant.
Al llarg de quasi 400 pàgines, l’autor es revela com el que sempre ha sigut en la seua activitat acadèmica i també política, donant suport a les postures de José María Aznar en relació amb la guerra de l’Iraq. Llepe d’Espinosa és liberal en economia, defensor a ultrança de la democràcia com a únic sistema que afavoreix el desenvolupament mitjançant el que anomena “influència civilitzadora del capital” i ferm atlantista creient en l’OTAN com a estratègia de defensa europea i per tant d’Espanya davant les amenaces que procedeixen de l’Est (Rússia) i el Sud (Magreb).
L’obra passa revista als esdeveniments històrics des del Segle XX fins a l’actualitat, i assenyala com a fites que mereixen l’atenció especial de l’historiador i qui vulga comprendre el món en què vivim, la caiguda del Muro de Berlín i l’11 S. L’anàlisi de fets i dates significatives de l’època es complementen amb una Taula d’Il·lustracions (19 ítems que van des de dades macroeconòmiques fins a índexs culturals i de presència global) consistent en diversos quadres estadístics que donen suport a la hipòtesi de l’autor, en el sentit que la geografia i la demografia, a més dels importants canvis tecnològics acecidos en aquest llarg període històric amb alguns oasis de pau però amb episodis aïllats de guerres locals, han sigut i continuaran sent factors determinants en el nou ordre que apareix cada vegada més palés en els mapes d’un món globalitzat i interconnectat.
Capítols importants en aquest desenvolupament i anàlisi de la realitat mundial proposat per Lamo d’Espinosa són els dedicats a la Xina, el gegant adormit de Napoleó , i que ha despertat per a convertir-se no sols en la fàbrica planetària sinó en el més seriós competidor de l’economia occidental no sols pel seu poder econòmic sinó que per la seua capacitat per a comprar voluntats dels seus socis en els fòrums internacionals . Darrere estan els altres països integrants de l’anomenat BRIC (el Brasil, l’Índia, Rússia) encara que en el cas de Rússia Emilio Lamo és escèptic sobre el seu paper més enllà de ser un petro estat per la seua economia bàsicament extractiva de recursos naturals. No vaig agafar pel seu valor com a potència amb un pes geogràfic i una agressiva política exterior expansionista, que ha donat lloc al conflicte bèl·lic que ens preocupa actualment.
ESPANYA ABSTRETA
Però sens dubte el medul·lar d’aquest llibre, imprescindible per als estudiosos i amants de la geopolítica, és la part final que fa referència a la política exterior espanyola. Diu Lamo que Espanya ha passat de ser vista com a “miracle” a ser considerada poc menys que un país irrellevant en el concert internacional després de les crisis econòmiques recents i els seus consegüents rescats. Tal com ho anuncia el capítol inicial d’Epíleg per a Espanyols, “una Espanya confusa, en una Europa desorientada , en un món que ens deixa de costat”, les causes d’aquest desastre han sigut la hipoteca que en el passat ens deixara l’aïllament degut al règim de Franco, l’antiamericanisme que ha portat a acceptar amb recel el paraigua defensiu atlàntic (“OTAN d’entrada, no”, deia el PSOE en el seu moment, en 1982) i també l’actitud poc inclinada de Zapatero davant els Estats Units, que va culminar amb el fracàs diplomàtic i la retirada de tropes espanyoles a l’Iraq. Un altre vector que ha propiciat aquesta invisibilitat internacional és l’esgotament de les relacions amb Amèrica Llatina, un fòrum on Espanya hauria d’haver posat major èmfasi. Finalment està la complicada relació amb la davantera Sud, que cada cert temps provoca sobresalts polítics, ja siga per la immigració il·legal o el Sàhara, en el procés descolonitzador del qual s’ha actuat poc, malament i encara no se sap com acabarà. “De manera que si Espanya mira al nord amb il·lusió i disposada a aprendre, i mira a l’oest amb esperança i disposada a ensenyar, mira al sud sempre amb preocupació i cert menyspreu, perquè ací radica el nostre principal risc de seguretat” (Op. cit. P.311).
No obstant això, si es posa en la balança els actius a més dels passius, conclou Lamo, existeix encara la possibilitat de recompondre el prestigi global d’Espanya. Si bé la geografia la condiciona, ja que “la grandària importa” , i la relega a una certa marginalitat, el patrimoni cultural, l’aportació en els esdeveniments esportius, les empreses que desenvolupen la seua activitat portes fora, més la percepció positiva relacionada amb el paisatge, el benestar psicològic i emocional relacionats amb el turisme, són elements que pesen i actuen a favor d’una imatge millor valorada del país en l’exterior.
Però factors com ara l’econòmic, el tecnològic i la innovació, en els quals Espanya està per davall de la mitjana en l’escala comparativa , entelen aqueixa imatge. I sorprenentment, afirma Lamo, la principal causa de la baixa reputació d’Espanya es troba dins del país, en la població i la seua autoestima. També els països que tenen una relació migratòria important com Colòmbia i els del Magreb llancen una valoració baixa. Alguna cosa que mereix una reflexió.
Segons l’Índex Elcano de Presència Global, Espanya ocupa el lloc 12é en el rànquing mundial de la presència exterior dels països, la qual cosa si es tenen en compte paràmetres com el PIB i la població no està tan malament. “Espanya és una nació fortament globalitzada, però no és una potència global”, conclou Emilio Lamo d’Espinosa, que apunta que encara que les inversions exteriors són fortes (també molt exposades), hi ha una gran dependència energètica , molta necessitat de finançament exterior i grans riscos de seguretat al sud de l’Estret. Pel que la nostra dependència de l’OTAN, ens assegura, és total. Depenem de l’exterior més del que l’exterior depén de nosaltres, i a més, no som conscients d’aqueixa dependència. No ens interessa massa la política exterior i les relacions internacionals. L’espanyol es mira el melic i “observa una actitud natural aïllacionista, abstreta, fins i tot endogàmica i particularista, actitud que ha sigut reforçada per l’Estat de les Autonomies”. De pas, posa en dubte els nacionalismes.
CIVILIZACION O BARBÀRIE
A la visió de Lamo, que no pot qualificar-se de parcial o subjectiva però sí d’una intenció política evident, podrien oposar-se alguns arguments que la Història recent i el desenvolupament polític del país han posat en relleu. El paper de la monarquia, per exemple, de la que ell destaca la labor “diplomàtica” de Joan Carles I, no ha sigut tan exemplar com ell cree. Ni tan encertada la postura d’Aznar , que tant li agrada.
Tampoc ha sigut capaç de vaticinar la imminent guerra d’Ucraïna, subestimant l’ambició i el poder de la Rússia de Putin, com es pot apreciar en la videoconferència amb l’Associació de Política Exterior, al març de 2022, en la qual va arribar a justificar d’alguna manera la necessitat de Rússia d’annexar-se territoris perduts amb població rus parlant després de l’URSS. Però bo, això encaixa en la teoria que Lamo posa sobre el tapet i és la dels “cignes negres”, esdeveniments impredictibles en els quals la Història posa en escac a la capacitat d’anàlisi dels savis i els oteadores del futur, encara que vengen carregats de pergamins i raons com aquest vell professor i Doctor Honoris causa de l’O. de Salamanca.
Els pilars d’Occident, sembla dir-nos aquest canviat de nom sociòleg , són de fang. La cultura occidental està erosionada pel retorn de les religions, i els moviments ètnics o identitaris I el nostre futur es jugarà entre aquests dos monstres: l’àguila americana plomada i el drac xinés, que no és de paper precisament. Vivim una realitat global, però amb mirades locals, la qual cosa és com conduir per la carretera amb un abast de visió de deu metres, amb la qual cosa el perill de col·lisió o bolcada és imminent.
La majoria dels experts i analistes coincideixen. El risc de conflicte global en el segle XXI és major que mai.
El dilema, que planteja Emilio Lamo d’Espinosa en les pàgines finals, és també el de l’últim paràgraf de la democràcia a Amèrica , d’Alexis de Tocqueville, publicat fa segle i mig : “civilització o barbàrie”.