Llevat que vosté residisca a Mercuri o, pitjor encara, en uns massificats apartaments lluny de l’enyorada línia de platja, en els aspres i sense encant anells de Saturn, haurà observat com, d’algun temps ençà, a poc a poc i amb visible traïdoria, s’ha anat restringint primer, vedant després i finalment castigant, aqueix terreny tan adobat tradicionalment per la floreta popular, aqueix cultiu de la floreta alegre i encesa, principalment masculí. No ens oposem a la desaprovació de l’afalac ofensiu o repugnant, ningú en el seu sa judici podria oposar-se. El problema sorgeix inevitablement quan, per arrancar algunes males herbes —alguns trompellots, que n’hi ha—, s’acaba arrasant amb tot un bell i florit jardí.

Han sigut unes senyoretes temperamentals, als qui s’ha atorgat un desproporcionat poder de decisió, unes dames de tortuós atractiu i inexistent bagatge polític, de desleído encant i pobra intel·lectualitat, de molt tèbies llums, els qui van tractar, des del principi, de fomentar el fuet i la persecució. Portades de l’amargor i del capritx més fanàtic i ideològic, s’obstinen —sempre amb aqueix ridícul posat del puny tancat, sempre amb la rància ganyota capturada entre les galtes— a silenciar per la força l’espontani i festiu compliment de l’home. Afortunadament, perquè hem d’aferrar-nos amb dits crispats al sortint de pedra de l’esperança, com aquestes aristòcrates de la rebequeria i el berrinche són ostensiblement analfabetes, es mantenen —gràcies a Déu pels seus xicotets favors— allunyades de la literatura. D’una altra manera, haurien castigat dolorosa i retroactivament a Virgili, posem per cas, per pretendre amorosament al seu Beatriz, o a Nabokov, el turmentat personatge del qual no sols piropeaba en les seues controvertides pàgines a una menor edat: a sobre, el seu nínfula es va convertir en la filla de la seua esposa.

Aquesta enorme frustració personal de les poderoses dames, aquesta rabieta de categoria —que seria innocent i graciosa si no provinguera de l’àmbit ministerial— podria concebre’s com una versió moderna i musical d’aquella dita tan col·loquial i groller de la prostituta i el riu: si a nosaltres no ens piropea ni el porter de la finca, a les altres tampoc. Des del punt de vista dels paràmetres de la igualtat, és una postura irreprotxable: o totes boniques o totes lletges, o totes piropeadas o l’home —l’home feixista, l’home exercint sempre la violència— al riu. Aprovem per llei la fustigació de l’home, doncs, i celebrem l’apoderament de les gates maules.

Què hauria sigut de l’alta poesia, ens preguntem amb cert espante, si mai haguera aflorat l’enginy galant del poeta. Res alça tant l’ànim, d’una dona o d’un home, com rebre l’obsequi d’un elaborat i bella floreta. Res més bell que la delicada i amorós llagot de l’enamorat en embrió a la seua futura estimada. És el viu rancor, embolicat en greixosa bilis, la qual cosa mou a aquestes censores dictatorials. És el berrinche, mire vosté, de l’espantall.