El Museu d’Art Contemporani ha presentat aquesta setmana l’exposició «Art en una terra erma, 1939-1959» amb obres de la col·lecció de l’IVAM. A la inauguració han acudit la directora de l’IVAM, Nuria Enguita, el comissari de la mostra, Nacho París, el regidor de Cultura, Antonio Manresa i la conservadora del MACA, Rosa Castells.
La directora de l’IVAM, Nuria Enguita ha assenyalat que «l’exposició proposa rellegir la col·lecció de l’IVAM oferint noves lectures. Fins ara la història està plena de meandres, de revoltes, de camins creuats. L’exposició reuneix al voltant de 140 obres amb l’objectiu d’acostar-se a la diversitat de maneres de fer que va produir el teu context històric determinant el final de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial».
L’edil de Cultura, Antonio Manresa ha destacat «que estem davant una exposició que ens mostra un període artístic que va suposar la ruptura amb part de les tendències artístiques anteriors, i en el qual al mateix temps la cultura va servir com a eina pels governs dictatorials per a imposar la seua ideologia».
El comissari de l’exposició, Nacho París ha assenyalat «que l’exposició pretén mostrar les diferents maneres de fer art o estils que conviuen, no des de la superació d’un estil sobre un altre, ni des d’una evolució lineal, si no des de la simultaneïtat».
La conservadora del MACA, Rosa Castells ha destacat «la incorporació de cinc peces de les col·leccions del MACA; dos de l’artista alacantina, Juana Francés, una d’elles mai exposada en el museu fins hui; al costat d’ella, altres dos d’Eusebio Sempere, i una de Navarro Ramón, a elles se li sumen tres peces d’Arcadio Blasco, propietat del Museu de la Universitat.
«Es tracta d’un projecte expositiu fruit d’una col·laboració entre totes dues institucions que ha sigut i és habitual al llarg del temps. Es tracta d’una relació natural ja que ambdues comparteixen l’interés per l’art contemporani, la difusió cultural i a més resulten idònies per a establir canals de comunicació».
El context
Els finals de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial proposen mons antagònics, escenaris radicalment diferents, però tots dos han d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, en les ruïnes i els enderrocs materials i ètics que produeix la destrucció absoluta de la guerra. I ho fa en condicions vitals complexes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió.
Les dues postguerres van suposar una cesura radical per a la història de la cultura. A l’Espanya de la dictadura, el projecte estètic imaginat des de la Falange tractarà de reduir la cultura a propaganda d’estat, trencar amb els experimentalismes de les avantguardes i retornar a un cert academicisme articulat des de la idea del nacional i el catòlic. En els anys cinquanta la necessitat de legitimació internacional del Règim buscarà continuar instrumentalitzant la cultura, però des d’un acostament a llenguatges més contemporanis. Això sí, sense perdre les essències de «l’espanyol i el catòlic». En la resta del món, abatut després de la guerra i les seues espantos, la ruptura amb les avantguardes anteriors vindrà de la inquietant pregunta sobre la relació entre civilització i barbàrie. En tots dos casos els totalitarismes, la violència o la misèria cultural van obligar nombrosos artistes a emigrar, a exiliar-se, i a treballar a la intempèrie. Però el seu viatge va enriquir singularment aquells territoris que els van acollir.
L’exposició
Constituïda per 140 obres, pertanyents en la seua majoria a la col·lecció de l’IVAM, a les quals se sumen obres del MACA, del MUA, Museu de la Universitat d’Alacant, del Pati Herreriano, de la Col·lecció Esmeraldina Gumbau, de l’Arxiu Lafuente, i el IVC, Institut Valencià de Cultura, aquesta exposició assaja una lectura en la qual més que les diferències d’estil es contemplen les continuïtats, les semblances, els ressons mutus, l’esforç compartit, quan la trama dels esdeveniments històrics és tal que resulta absolutament determinant en les decisions poètiques, discursives, formals o estilístiques; en la mirada i el pensament de la humanitat sobre si mateixa. Art en una terra erma, 1939 – 1959 inclou obres de: Albers, Alfaro, Blasco, Brossa, Buch, Buñuel, Chillida, Dubuffet, Duchamp, Ferrant, Juana Francés, Manolo Gil, Jacinta Gil, Julio González, Gorky, Gottlieb, Gumbau, Lucebert, Soulages, Masson, Michaux, Millars, Miró, Newman, Oteiza, Palazuelo, Pascual de Lara, Renau, Matilde Salvador, Saura, Sempere, Tàpies, Reinhardt, Val de l’Omar… i una mirada fotogràfica entorn de la reconstrucció de la vida quotidiana a partir de les imatges de Catalá Roca, de Miguel o els Germans Maig.
L’art pot alhora ser intemporal i no ser alié al mateix temps que li toca viure. Els finals de la guerra civil espanyola i la II Guerra Mundial proposen mons antagònics. Mentre a Espanya s’imposa una dictadura, a Europa les tiranies feixistes han sigut derrotades. Són escenaris radicalment diferents, però en tots dos ha d’edificar-se sobre una terra erma; en el dolor, entre les ruïnes ètiques i materials que la destrucció d’una guerra produeix; i en condicions vitals extremes: en l’exili, en l’emigració, en la repressió. Es tracta d’un moment històric que resulta fonamental en les decisions poètiques, discursives, o estilístiques; en la mirada i el pensament que la humanitat projecta sobre si mateixa.
Art en una terra erma, 1939—1959 proposa tres espais contigus:
Verdor en la nostra terra àrida
Per al primer franquisme, (1939-1959), l’art i la cultura eren una important eina de propaganda. En els anys quaranta, la cultura falangista i el nacionalcatolicisme van proposar l’oblit de les experiències avantguardistes anteriors i un retorn a formes acadèmiques vinculades més a la formació del «esperit nacional» que a la lliure expressió individual. No obstant això, malgrat la censura i l’aspiració a un control absolut de la producció cultural, no va deixar d’haver-hi artistes que aïlladament o en grup van intentar mantindre o reinventar aquell esperit innovador.
La dècada dels cinquanta suposarà la progressiva tolerància de l’estat amb formes i pràctiques artístiques més experimentals. L’abstracció eixirà triomfant d’un intens debat, en l’àmbit artístic, sobre el seu sentit i les seues possibilitats. Paradoxalment, l’art sacre es constituiria en una de les portes d’obertura cap a formes més contemporànies. L’art d’avantguarda, en paral·lel a la intensificació de les relacions diplomàtiques amb els EUA en el context de la Guerra freda, va començar a usar-se —igual que allí es va fer— per a promocionar una imatge d’obertura i llibertat.
Desterraments
El triomf del nazisme a Alemanya va produir una greu suspensió de les llibertats, la persecució de totes la formes culturals i artístiques que no foren afins al Tercer Reich, i l’exili forçat de nombrosos creadors i intel·lectuals. En 1939 les tropes alemanyes envaeixen Polònia, en 1941 Alemanya ja havia ocupat la pràctica totalitat d’Europa. A mesura que avançava l’ocupació nazi, multitud d’artistes iniciaren una llarga fugida. A Espanya la derrota republicana va suposar l’èxode massiu de grans personalitats de l’art i la cultura. Igual que en els anys vint i trenta l’art d’avantguarda s’havia nodrit de l’emigració espanyola a París, ara aquesta emigració forçada, viscuda entre la nostàlgia, l’esperança i l’adaptació, enriquirà els nombrosos territoris d’acolliment. Així, l’exili espanyol a Mèxic o l’europeu als EUA seran fonamentals per a la renovació artística.
Com qui espera l’alba
Després de la II Guerra Mundial s’estableix un nou ordre geopolític, Europa ja no és el centre econòmic ni cultural. A un costat i un altre de l’Atlàntic, l’experiència de la guerra i la sensació del fracàs d’unes tradicions culturals que es van mostrar impotents per a detindre la barbàrie —o que fins i tot la van acompanyar— produeix la necessitat d’una profunda renovació tant de les fonts, com dels mitjans, dels materials i de les pràctiques artístiques. S’imposa la sensació que calia recomençar, que l’anterior encarnava un fracàs. Es recorre llavors a l’espontani o a l’irracional, a l’exploració de límits de la raó o del coneixement, al purament visual enfront del narratiu, a la llibertat individual, a la subjectivitat, a la petjada, la ferida o la fractura sobre el llenç o la matèria. Es tracta d’un esforç per desaprendre i començar de nou. L’art, cada vegada més, es pensa a si mateix. L’art converteix a l’art en el seu propi tema.