De la mateixa manera que en qualsevol bany existeix un excusat, en qualsevol carreró de qualsevol pueblecillo de qualsevol regió entranyable d’aquesta assolellada Espanya nostra, pot topar-se vosté amb un maleducat. L’individu perfectament educat, l’individu curull d’admirable urbanitat i bones maneres vindria a ser com el bidet, singular tresor, que en virtut d’alguna estranya i secreta conspiració va començar a extingir-se gradualment en els nostres temples més íntims. En cada carreró, en cada placita, en cada repit, en cada esquinita, en cada jardincillo, en cada barri, un maleducat almenys, un com a mínim, un sense excepció. Però la tendència —tan tossuda i incontestable— aposta clarament per elevar el número.
El maleducat crida al telèfon al tren, verbigràcia, i mai silencia les estridents notificacions de l’aparell, aqueixa maquinita tecnològica que xiscla intempestivament, a tot pulmó —com el maleducat—, amb l’esperit festiu i embogit d’una festa patronal a l’estiu. Poc o res importa al maleducat que vosté, a menys d’un metre de distància, en la butaca contigua, tracte de tirar una cabezadita o de comprendre la bella i rullada prosa de Proust. El maleducat discuteix, riu o conversa animadament a altes hores de la nit, sense reparar en la primesa dels murs, sense reparar en el descans dels altres, als qui menysprea ostensiblement. El maleducat xarrupa sorollosament els mocs mentre vosté, al seu costat, es menja un entrepà de mortadel·la en un banc de trista fusta, i si vosté, amb la boca plena i els ulls unflats d’indignació, li dedicara al punt un sever retret, intentaria fer-li creure a vosté, el maleducat, que ha sigut un desafortunat descuit. Però és mentida: és una qüestió d’educació. Quan s’està ben educat, no hi ha descuit possible, perquè els menors moviments del bon comportament s’han convertit, a força d’exercitar-los, en delicats actes reflexos. No és descuit, sinó neciesa, sinó tosquedat, sinó simple patanería.
El maleducat camina amb aires bastos, amb tarannà decidit. El maleducat no respecta els torns en els establiments i res vol saber, perquè res li importa, de guardar cua en una filera lenta i insuportable. El maleducat es percep a si mateix en la societat com un individu excel·lent, com un espècimen privilegiat, com un paó de belles i rutilants tonalitats: és la lògica autopercepció de l’imbècil. Al maleducat ho irriten en gran manera les normes, li provoquen una profunda acidesa d’estómac, perquè considera innecessari i enutjós sotmetre’s al capritx, tan absurd al seu judici, de les avorrides conveniències i l’ordre. El maleducat no tolera que cap petimetre li indique com deguera ell conduir-se en els diferents escenaris públics. Existeix, en el fur intern del maleducat, una perfecta ordit, una bigarrada multitud de precioses directrius que només ell coneix i respecta, i que no està disposat a abandonar: el maleducat i el seu gelós reglament. La seua hermètica religió, que ell abraça amb encesa passió.
En cada ramat, una ovelleta lluint el seu negre pelatge. Així, en cada carreró, placita o repit, en cada esquinita, un maleducat.