En aquesta ocasió us vull parlar d’un escriptor desconegut per al gran públic però no per als que apreciem la bona literatura, encara que Saljo Bellver protestaria i em diria que el que ell fa no és literatura.

No és el primer llibre de relats que publica, li antecedeixen El cielo de los tomates y Relatos Americanos, finalista del Premi Setenil. També té publicada una novel·la Machuca escriu un conte. Tota la seua obra es caracteritza per ser coherent i molt personal sens dubte per les influències rebudes en la seua joventut, quan vivia a Tànger, el seu lloc de naixement, que es va convertir en la ciutat de l’anomenada Generación Beat, pels quals pels seus carrers van passejar escriptors com Jack Kerouac o Williams Burroughs, entre molts altres i van ser les seues primeres lectures. Aqueixes lectures conformarien el seu imaginari narratiu, que es pot observar en el citat Relats Americans.

El que ara publica i dóna títol al present article mescla relats amb el citat imaginari amb uns altres que exploren diferents camins. Després d’haver-ho llegit puc dir que m’ha agradat molt per la seua prosa directa, sense floritures, de frases curtes, que dota als seus relats d’un ritme que et fa continuar llegint. Una altra cosa a destacar és el pòsit que et deixen aquests relats, segueixen en la teua ment, animant al lector a continuar pensant en el que diuen i fins i tot en el que subjau sota les paraules. Són díhuit relats, dividits en tres parts, de diferent extensió però que posseeixen una unitat innegable, perquè tots ells se centren en la soledat que es produeix en una societat tan individualista com la que ens ha tocat viure. No són relats complaents, alguns arriben a ser durs i és per això que ens afecten íntimament, i insistisc, ens fan pensar.

Després de la seua lectura, li pregunte a l’autor en què s’inspira per a escriure i em contesta el següent: “Veuràs, per a mi escriure relats o contes és una diversió principalment. No tinc més aspiració que eixir del meu món habitual i entrar en el de la fantasia, o millor dit, de la imaginació. Imagine les històries en qualsevol circumstància: mentre faig esport o passeig o em dutxe o cuine… Això és el que més m’agrada d’escriure, imaginar. Escriure en si no és més que plasmar per escrit el que he imaginat i és la part que menys m’agrada del procés creatiu. No li tinc cap afició a la prosa, a la forma. No la domine, ni la dominaré. Puc, això sí, treballar millor el fons de les històries i ací la imaginació és clau”. En què m’inspire? En qualsevol escena amb la qual entropesse al carrer o en un repte, per exemple: «escriu una història sobre un tipus que es tatua la cara d’una dona desconeguda en un braç». Per a mi tot relat o conte és un laberint. Sé per on entraré, però no per on eixiré. He de descobrir l’eixida usant la imaginació. A vegades no la trobe i em quede atrapat en el laberint eternament. A vegades trobe dos o més eixides, però aprofundint en la qüestió m’adone que només una eixida és la bona, les altres són falses. En fi, com et dic, escriure per a mi és com un joc de rol en el qual participe jo només”.

I després de les seues paraules us recomane la lectura d’aquest llibre de relats que no us deixarà indiferents i us convide en nom del seu autor a assistir a les presentacions que tindran lloc a Alacant, no en va en el seu lloc de residència, i altres llocs que s’indicaran pròximament, sent la primera el pròxim 6 de març a Sant Vicent, en Libros 28.