Les amables bicicletes, indubtablement, són per a l’estiu. Pedalar amb un somriure radiant en el rostre vellutat és capritx d’altes temperatures. Es requereix un aparell reproductor noble i ben desenvolupat per a pujar-se a la bici al gener. Només don Tancredo amarraria el cavall amb desdeny a un pal i es decantaria per cavalcar la bicicleta en l’inclement hivern, perquè el seu llance es troba un escaló per damunt del nostre. No obstant això, la moto de cinquanta centímetres cúbics, la de la raspera rodant, s’usa indistintament en qualsevol època de l’any, precisament perquè, molt al contrari que la bicicleta, no és imprescindible conduir una flamant Derbi en primorosos calçotets.
Als pobles, on la cultura en si mateixa és notablement pintoresca, a aquests borinots motoritzats tan molestos se’ls coneix com els amoticos. Amb quinze anys, els xiquets galopen sobre aquestes lluentes matracas amb alegria i fervor exorbitant. Amb l’arribada del bon temps, el seu enutjós i insuportable traqueteo es multiplica. Significa això que la tribu de sorollosos borinots es redobla a l’estiu? No. És, senzillament, que la canícula convida a obrir les finestres, i l’aberrant estrèpit penetra en les dolces llars amb més eficàcia. Un bon amic d’un servidor va sentenciar, abordat per aquesta encesa qüestió mentre mossegava una carlota:»Aquests amoticos caldria prohibir-los». Hi ha cert i entendrit plaer, és innegable, a passar-se la tolerància, ocasionalment i segons convinga, pel folre de la pandereta. Riga’s vosté de les loteries estatals: conferim a cada persona, com una gràcia sagrada, el dret a vetar qualsevol cosa, la qual cosa fora: «Prohibim els tatuatges!» Concedit! «N’hi ha prou de tenyir-se el pèl de blau!» No es parle més!
L’indefugible terror d’uns pares es fa gros a mesura que s’aproxima el dia en què el seu plançó aconseguirà els quinze anys. L’inevitable i terrorífic instant sempre arriba, mortificador com un mal de queixal: «Mama, compra’m el amotico». Compra-li-ho, mama, que ha aprovat tres de dotze, l’angelet, el llumenera. La tragèdia creix, es torna majúscula, colossal: als pobles, en general, els edificis són baixos, i el baluern de el amotico erosiona la calma amb major i més pròxim acarnissament. L’infern horrible queda arran de terra. La sopa tremola en els plats quan passen bramant aquestes carraques del diable. S’han donat casos de amoticos que han matat a individus abans d’atropellar-los; pel fragor, es comprén, per la implosió mortal que provoca en l’organisme la sobtada matraca.
Gasofa subvencionada per el meu vell. Si et portes bé et done diners perquè òmpligues el depòsit, i, si no, també. Commou contemplar, dit siga de pas, els amoticos de baixa cilindrada gemegant agònicament costa amunt —camí de l’ermita, enclavament estratègic per al magreo i el porrico—, suportant amb prou faenes el sobrepés de dues tendres criaturicas aficionades a les rosquillas i la rica cansalada viada: «Dona-li puny, cari, dona-li puny».