A la fi de juliol va tirar el tancament la casa de moda Sonia Rykiel, la que va ser símbol de la rebel·lia parisenca a la fi dels anys 60 i reina del “tricot” (la renovació del jersei es va considerar la seua aportació emblemàtica a la moda del moment). La casa va anunciar el tancament de portes i el de tots els seus punts de venda. Finalment, mancant compradors, el tribunal de comerç de París va determinar posar en liquidació judicial a la signatura, que s’havia declarat en fallida mesos arrere i cap grup de moda ni fons financer havia mostrat el seu interés a adquirir-la. La dissenyadora va morir en 2016 i la seua filla va prendre les regnes de l’empresa al costat de la recorreguda contractació de directors creatius i el suport multimilionari d’un grup d’inversió.
Sonia Rykiel va obrir la seua primera boutique en 1968 en la Rive Gauche de París i va ser aclamada ja aqueix mateix any per la premsa americana, representant en la dècada dels setanta una autèntica glopada de frescor per a la dona que, més que seguir els dictats de la moda, es veia una miqueta rescatada per les propostes de valor de la creadora, la mateixa que convidava a les dones a adaptar-se a elles mateixes i a confiar en el que els afavoria sense perdre hàlit a seguir els rigors de la tendència. De fet va triar com a terme per a definir la filosofia de la seua marca “la démode”.
Hem pogut llegir en premsa que s’atribueix el tancament als mals resultats de vendes, en alguns comentaris en xarxes per part de seguidors de la marca es relatava també un probable recent desinterés per cuidar l’extrema qualitat que es pressuposa han de tindre els productes de tan insigne nom (entenem que arran de la nova direcció després del decés de la creadora), la qual cosa ens serveix per a esgrimir l’argument pueril però fundat que especialment els creadors de moda no haurien de morir-se mai, no sembla recomanable (imagine’s ací emoticona carita sonrisilla irònica).
El estropicio que habitualment presenciem contra el llegat de tants noms il·lustres fa pensar que més valdria que una signatura acabara igual que acaba la vida del seu creador, abans que prolongar contra vent i marea, i per descomptat contra la memòria i la filosofia del creador, la qual cosa ja va tindre el seu bon moment i el seu sentit. No volem ni imaginar el que diria Balenciaga si tornara a la vida i presenciara un de les desfilades moderníssimes que s’orquestren en el seu nom, dubtem si signaria una sola de les peces. Aquesta manifesta voluntat que semblen tindre alguns per desdenyar la memòria i el respecte que mereix seguir el deixant d’una ment genial està tan estesa que, vist el vist cada temporada, una es pregunta si les escoles internacionals de moda no tenen una mica més que dir als seus alumnes. Podrien dir-los tal vegada per a començar el que no fa molt recalcava Rei Kawakubo de Comme dónes Garçons, que ara hi ha més disseny que mai però menys creadors.