Si aquest univers d’escarafalls i paper gargotejat, si aquest món precipitat i sorollós, embolicat en sedes velles, tinguera a bé concedir-nos l’alleujament d’una queixa, si fora tan amable de tolerar-nos el privilegi d’expressar una sincera protesta, podríem comunicar-li amb immens dolor, amb enorme decepció, el següent i enèrgic retret: no estem en absolut d’acord amb el pas del temps. En particular, i molt especialment, ens neguem a acceptar la forma terrible i esquinçadora amb què els dies es vessen en el calendari, i repudiem fermament la singular i errònia direcció en què transcorren els anys.
La vellesa —abominable companya de viatge— deforma a la persona i la converteix en trista caricatura del seu passat. Afebleix les seues forces, sotmet les seues esperances i desdibuixa els seus desitjos. En molts casos, la vellesa desempolsa i aferma una fe en la qual abans a penes s’havia reparat, una fe que la riallera vitalitat de la joventut havia subestimat, i a ella s’aferra l’extenuat ésser humà amb tremolosa devoció. Les persones majors són espentades permanentment per mans feres i invisibles, que els impedeixen traçar amb dignitat una petjada recta i alçada en el camí. Se senten violentament sacsades per l’aclaparador progrés, que al seu despit les confina en la riba d’una pedregosa platja. Són turmentades per la por, per la deterioració constant de la salut i per l’embruixament endiablat de la més esmolada incertesa. La vellesa es presenta com un immerescut càstig, com la injusta i amarga condemna que una persona ha de complir, hui perplexa i fatigada, pel delicte d’haver franquejat tots els obstacles que va trobar en una vida sembrada de mines.
Quanta dolçor i experiència, no obstant això, pot trobar-se en la mirada d’un ancià. Les persones majors entreguen, a mans plenes, vertaderes i inestimables col·leccions de rullats i bellíssims records. Ens parlen no sols de la genealogia d’una família, sinó del llinatge preciós i detallat d’una abraçada, o de les profundes arrels d’un enyorat bes de joventut. Si se’ls presta la deguda atenció, si interrompem per un dilatat instant el vacu enrenou d’aquesta absurda societat que no condueix a cap part —tan embriaga de suficiència i distracció, tan superficial, vertiginosa i egoista—, i ens dignem atendre amb calma als relats dels nostres ancians, tindrem l’oportunitat d’admirar com completen i ens mostren, amb infinita generositat, el més bell i minuciós puzle d’una vida. Que ens ajudarà, dit siga de pas, a entendre d’una vegada qui som i quin és el nostre humil paper en el teatre del món.
És inevitable experimentar, doncs, una insuportable impotència en observar, amb resignat horror, com l’implacable pas del temps s’oposa sempre al fet que un net i el seu avi disposen, en la maduresa de tots dos, d’aqueixos tan valuosos i insubstituïbles moments de serena conversa. Com el desolador i feridor pas del temps desvalisa les tendres i commovedores confidències entre una iaia i la seua neta.