L’exposició Territoris del textual. Contextos invisibles és un recorregut per aqueixos territoris que els i les artistes participants indaguen a través de l’ús del llenguatge, de la paraula i el text sent, en alguns casos, molt recurrent en la seua producció artística. Fins al 15 de setembre es podrà veure l’exploració de les possibilitats del llenguatge com a “material” que pot ser manipulat amb llibertat creativa i les obres de la qual es formulen com a dispositius que examinen i reclassifiquen realitats mitjançant l’ús del text i la funció del qual és explorar la pròpia naturalesa de l’art, així com el qüestionament del llenguatge.

Amb motiu de la inauguració la vesprada del dissabte 6 de juliol de l’exposició «Territoris del textual. Contextos Invisibles”, Aural Galeria d’Alacant va organitzar una xarrada-trobe amb els artistes Concha Jerez, Pipo Hernández, Marco Di Giovanni i Massimo Pisani amb el crític, historiador i comissari Paco Carpio on, entre altres qüestions, es va reflexionar sobre la dimensió temporal de la llengua oral i la dimensió espacial de la llengua escrita.

Els i les artistes participants són Anna Bella Geiger, Marco Di Giovanni, Pipo Hernñández, Concha Jerez, José Maldonado, Juan José Martín Andrés, Massimo Pisani, Fernando Sinaga, Rirkrit Tiravanija & Tomas Vu i ha comptat amb la col·laboració de les galeries Nieves Fernádez de Madrid i Repetto Gallery de Londres.

Aural Galeria planteja que en l’exposició l’observador s’entén no com a agent passiu i passa a convertir-se en partícip actiu del fet artístic. És el “observador” qui ha de completar aquest procés atorgant significació a a el mirada que deposita sobre les imatges de la sobres, sobre les paraules i la imatge com un “tot” perquè ha d’elaborar i re-elaborar el significat expandit de la textualitat i la visualitat.

Alguna de les preocupacions que d’alguna manera o una altra són comunes als i les artistes participants són la ruptura respecte als llenguatges tradicionals: transversalitat de les disciplines, integració en el procés creatiu dels mecanismes relacionats amb la filosofia, sociologia, psicoanàlisi, política, tecnologia, cultura popular, ciència, arquitectura, música o llenguatge com a eina d’experimentació o la ironia que es torna símbol de resistència.

La imatge es converteix en “fluid” per a la densitat de la paraula i vehicle de tot un possible imaginari replet d’elements conscients i inconscients que convoquen el desig i a la voluntat del observdor-espectador-lector. La imatge “llegida” és portadora de sentit perquè ofereix ressonàncies amb la pròpia narració interna per a connectar amb totes les possibilitats d’interpretació: personal, contextual, social, cultural i simbòlica.

La paraula i la imatge estan en situació d’igualtat i col·laboració, igual que els propis processos de creació contemporanis on conviuen. És diàleg fèrtil de significats i alhora, la imatge o el text quan tots dos comparteixen un mateix espai i intenció. En aquesta simbiosi emergeix un relat (narració interna, moviment del pensament o invitació per a la mirada sensible i preparada).

La paraula com a imatge, la paraula objecte, la paraula multimèdia, la paraula com a idea.

 

Artistes

Anna Bella Geiger (Rio de Janeiro, 1933). És una de les artistes brasileres més valuoses de l’escena internacional. Atreta pel caràcter intimista i subjectiu del vídeo i el joc metalingüístic, polemitza sobre les narratives de les produccions televisives de llavors, l’educació i ensenyament de l’art i la passivitat propagada per la cultura de masses que reproduïa un visió contrària a la realitat quotidiana.

Fernando Sinaga (Saragossa, 1951). La seua obra A majors morts millors morts [II] (2009-2017) està basada en un dels fragments d’Heràclit en la qual insistia en la universalitat del canvi i en l’estabilitat subsistent. Defensaria l’existència d’una absoluta continuïtat en els canvis de la naturalesa ja que, segons ell, tot estaria com un riu, en un continu flux.

José Maldonado (Madrid, 1962). L’autor adverteix que l’objecte estètic, independentment de la quantitat d’elements i materials que el configuren, es mostra com un brollador del qual brollen signes que derivaran en sentits interrelacionats amb el subjecte de visió i el seu punt de vista en un determinat context de vida i contemplació.

Massimo Pisani (Mantova, Itàlia, 1957). En la seua obra exposada ens trobem amb la impossibilitat de llegir el text substituït per barres verticals que permet interpretar el mateix amb una consideració rítmica on els espais prenen importància posant l’accent en els silencis que defineixen el sentit discursiu La idea d’impossibilitat permet sostraure l’obra a una ubicació temporal per a traslladar-la en l’àmbit incert de l’intemporal considerant l’actualitat com una eterna repetició d’errors que afligeixen la humanitat.