Sense l’omnipresència del telèfon, sense televisors, sense satèl·lits, sense avions, sense computadores, sense pals de fregar d’última generació, sense banys amb sensors de moviment… Hui, sense tota aquesta complexa tecnologia, que tant —això creiem— ens facilita la vida, estaríem asseguts sota una alzina, mossegant una branqueta de regalíssia i contemplant el suau aleteig d’una papallona. Despullats de tota aquesta gruixuda capa d’artefactes, que ens embolica dramàticament com una grollera disfressa, com l’odiós i plomís estendard del món modern; despullats de les màquines, déiem, que vindria a ser com llevar-li la petxina a un caragol, passaríem la vesprada d’un diumenge llançant pedres al riu. Dedicaríem les nits d’estiu, tombats d’esquena en l’herba humida, a admirar les estreles en el firmament, en eixe preciós drap de vellut blau turquí, i les assenyalaríem amb un dit, l’una després de l’altra, embadalits. I, probablement, somiaríem amb viatjar en un futur, pujats a una catifa, a tots aquells planetes llunyans i misteriosos.

El futur, el futur real, ha acabat per aconseguir-nos, cosa francament impensable, i ens hem tornat tots més ximples. Cap de nosaltres sobreviuria extraviat en un bosc ni tres quarts d’hora. El tigre, abans de menjar-nos, es tiraria a riure. El tigre o una cria de senglar. En algun determinat moment de la història, vam tindre l’equivocada sensació que la ciència i les noves tecnologies ens conduirien a un univers de coneixement, a un món fascinant de completa saviesa. Quina sorpresa, compare. A un fosc món d’apatia individual, de constant neciesa col·lectiva, de repugnant frivolitat, d’alarmant debilitat: ací és on ens ha portat còmodament en braços la portentosa tecnologia.

En les grans ciutats, ha existit sempre el sa costum d’acompanyar als xiquets al zoo perquè descobrisquen veritablement als animals, més enllà de la televisió i els contes il·lustrats. D’igual mode, caldria guiar-nos ara a nosaltres a un polsós magatzem de relíquies per a recordar què era una bicicleta. O un llapis. Posem el crit en el cel amb els cants de sirena de la intel·ligència artificial, però som incapaces d’advertir l’autèntic drama: que per peresa, per abandó o senzillament per estupidesa, ja no sabem ni multiplicar 6 per 7. Ho hem fiat tot a les aplicacions del telèfon: una app per a lligar, una app per a felicitar pel seu aniversari a la teua germana, una app per a demanar l’hamburguesa, una app per a netejar-nos el darrere i una altra per a fregir un ou. Coneixem la distància exacta entre el portal de casa i el turó de l’olivera: córrer d’un punt a un altre so sis saludables quilòmetres de llengua fora. Però hui necessitem que una polsereta vaja mesurant els nostres passos per a ratificar-ho i ens informe del percentatge d’oxigen en sang, com si alguna vegada ens haguera importat, com si sabérem què significa. Hem perdut l’hàbit de conversar. Hem menyspreat el sentit comú. Hem oblidat fins i tot conviure. Una app per a morir-nos alegrement en soledat.

En un món sense tecnologia, tot resultaria indiscutiblement més difícil. Tot seria més rudimentari. No n’hi ha dubte, tot suposaria un major esforç físic. Però tal vegada, i només tal vegada, també la felicitat resultaria més rudimentària, més tangible, més real. I la vida, més senzilla i agradable.