El nostre ibèric llinatge descansa còmodament sobre un ampli i mullido matalàs de refranys. De savis refranys, que tot el poden, que tot ho il·luminen: tiren més dues pilotes que dues carretes; ací s’alça un. Dona’m futbol i dis-me tonto. Aquest últim, variació explícita i concreta de l’anterior i pedra angular de l’esperit mediterrani —riga’s vosté de l’insofrible oli d’oliva—, ens ajuda a desempolsar els vímets de la següent tesi: li falta a un diccionari per a descriure l’abisme negre i la insuportable fatiga d’una setmana festiva —o uns mesos d’estiu, horror superlatiu— sense partidico de futbol per la tele. Un estiu sense Eurocopa, sense Mundial i sense Lliga suscita la indefugible voluntat d’agarrar la finestra i tirar-se a volar com una papallona. Trist assumpte. La manca de futbol, no el vol redemptor, s’entén.

Els caps de setmana buits de pilota camina un per la vorera amb el pas trèmol i tort, amb l’aclaparat cap orientat a una altra cosa, a una cosa grisa i indefinit. Es va a l’adrogueria per encisam i es torna amb zurrapa de llom. Les anotacions de la carrera no, allò no entrava ni espentant, però els reglaments futbolístics li’ls sap la parròquia amb detall. Es coreja la regla amb el negre enarborat, bastonejant el taulell amb puny d’acer. Les exclamacions amoroses del sagrat tàlem, quan s’aconsegueix el cim orgàsmic, no són sinó xiscles d’eufòria esportiva, de guanyar a casa per golejada, de clavar-la fora de temps. A bon futbol no hi ha pa dur.

El descrèdit actual de la política té molt a veure amb la falta d’un escut en la pitrera. Ai, si més d’un acudira al Congrés amb la bufanda de l’equip atropellada en el coll. Fins al CIS contindria la gotera, tiraria nous fums. Ai, si més d’una acudira a la Cambra Baixa no amb dues, sinó amb una bona pilota reglamentària. Intercanvi d’agitats escarafalls, exaltades diatribes en les bancades, i després, per a reforçar els aires de confraria, un aúpa Atleti o un visca Barça a pulmó, amb el rostre acolorit. Comicis no, torns de penals. Ull amb la tendència de vot, que es dispara, que rebenta. Falta en la frontal de l’àrea, barrera de tres. Vol vosté aprovar els pressupostos? Fique-la per l’esquadra. Frega el pal i acaba en la graderia, mala sort: un altre any amb els pressupostos descosits. En l’aprovació de la reforma laboral va haver-hi mà —de la Mesa del Congrés—, però el VAR no va voler entrar. Seguisquen, seguisquen. Al votant li agrada que córrega la pilota, que es pressione a dalt, que s’òbriguen els extrems, que se li entre per darrere al contrari, si no hi ha més remei —s’escapa amb una moció de censura per la banda—, i se li vente una patadita estratègica en el turmell. Cal suar el vestit en la bancada, que per alguna cosa els paguen. Deixe vosté la demagògia soporífera: rematades a porta i acudits, i navajitas platejades en el renyó, sota els pals, entre membres de família.

“Més pa i menys circ”, reclama el prudent, apel·lant al sentit comú. Però l’afició, enfervorida, que veu sang i sempre és poca, li estampa en el musell la radiant cartolina roja del paroxisme.