A poc que un punxe amb una forqueta la invisible bambolla que l’envolta, podrà comprovar que els grans rius de fel que serpentegen pels llits sinuosos del núvol —aqueix magatzem imaginari que ve a ser com un calaix de sastre de la informàtica— no són, ni molt menys, tan amenaçadors ni violents com havíem pensat, com havíem temut, i que estan, aquests torrents de covard vocinglería, molt lluny de desbordar-se. La crispació que es troba diàriament en la xarxa —aqueix pati d’esbarjo virtual que ve a ser com el jardí paradisíac dels pàries— no es correspon, ni molt menys, amb el vertader clima que es respira habitualment al carrer, amb l’ambient real, amb l’atmosfera palpable. Si un fera cas del refulgente tall d’espases que adverteix en el ciberespai, si es prenguera de debò fins a l’última consigna enfurida amb què els ximples tracten d’intimidar als qui no comparteixen les seues idees aborrallonades, eixiríem tots al rode urbà, per força, embotits en precioses armadures de bronze. Les ciutats cremarien alegre i contínuament com a restolls de camp.

Convé assenyalar aquestes coses, i convé fer-ho sovint, per a rebaixar l’insalubre esperit d’exasperació domèstica: al carrer no existeix res semblant al que es troba en les publicacions d’internet. Una cosa similar ocorre, permeta-se’ns l’equiparació, amb aqueix curiós desdoblament de personalitat que s’observa en l’afable individu que camina desenfadat entre unes tendres tomaqueres i en aqueix mateix individu, minuts després, acomodat després del volant del seu automòbil: el dolç angelet i la seua sobtada transformació en diable cornudo de llengua deslligada. Quanta amabilitat enfront del portal de casa, cedint el pas quasi prosternat davant els seus veïns, insistint amb admirable cortesia, i quin malbaratament d’encesa agressivitat després del volant. Què dues enfrontades i sorprenents cares de la moneda en un mateix embalatge. Jekyll i el senyor Hyde. El vehicle —trinxera segura i inexpugnable— vindria a ser, rematem ací la nostra tesi, el recipient de l’anònima publicació, la xarxa social on es deposita el tuit miserable, el cresol on es destil·la la faceta més salvatge de la nostra personalitat: internet és l’automòbil on ens convertim en dimonis.

És innegable, d’altra banda, que nia en la societat un deplorable percentatge d’ovelles negres. No podem refutar, seria absurd, que a vegades apunta el bescoll un inoportú talòs amb ànim d’aixafar la guitarra. Però aquests grollers trompellots, el propòsit dels quals és estripar a totes passades el seré clima d’urbanitat, sempre han sigut ací, entre nosaltres, molt abans —segles abans— que sorgiren els mons virtuals. El que sí que assegurem és que no existeix una proporció real entre la crispació amplificada de les xarxes i el malestar ocasional del carrer. No es dona, en cap cas, la suficient equivalència. Insistim, una vegada més, que, si fos així, les ciutats cremarien permanentment com a fogueres de Sant Joan.

En internet, basta publicar el més innocent ‘bon dia’ per a arrancar a l’instant els més biliosos insults —no exempts en general, admetem-lo, d’encomiable enginy—. Trobem algun sentit? No. Entrelluquem alguna lògica? En absolut. Pot entendre’s una simple salutació com una provocació? Per descomptat que no. Una aïllada opinió personal és suficient per a desfermar una guerra ideològica? No seria desitjable. Però l’anonimat, amic meu, és la cuirassa del covard, és l’emblema i escut d’armes del pusil·lànime, del cagón embravit. I la capacitat de debatre amb intel·ligència, per afegiment, cada vegada més erosionada per les noves hordes d’ignorants, és un autèntic i immens drama.