En la I Edició de l’Alacant Fashion Week vaig assistir a una conferència que donava el dissenyador Hannibal Laguna i vaig tenir l’oportunitat de preguntar-li sobre l’aparició en el seu càsting nupcial de la modele d’ascendència congolesa Godeliv i si creia que existia racisme en el món de la moda. El dissenyador em va respondre que no li importava ni el color de la seua pell ni la seua edat, que simplement li encantava ella. Malgrat estar d’acord, la resposta em va semblar insuficient, perquè si deixem que la llibertat d’elecció actue com un absolut pugues precisament provocar l’efecte contrari. Les cases de moda i els seus directors creatius trien els instruments de bellesa (models i muses) per a comunicar la seua visió del vestir però, no existeix llibertat sense responsabilitat.

YSL o Alaïa van ser pioners en l’apoderament de la bellesa negra. Quasi trenta anys després, uns altres com Prabal Gurung segueixen contribuint amb la visió de multiculturalitat reflectida en missatges com: “Kind heart, fierce mind, brave spirit, that’s em” (“Cor amable, ment feroç, esperit valent, així sóc jo”). El també novaiorqués Cristiano Siriano s’ha convertit en un ferm defensor de vestir a dones més enllà de la talla 36, qui ha comptat amb la presència en la seua última desfilada de Cynthia Nixon, candidata a governadora de l’estat de Nova York. La controvertida Victòria’s Secret acusada en innombrables ocasions de no reflectir adequadament a la dona americana ha triat per a desfilar a Winnie Harlow, la modele amb vitíligo. Adwoa Aboah, fundadora de Gurls Talk, desafiant mesures i convencionalismes ha aconseguit copar portades, campanyes i desfilades. En l’últim nombre de setembre de Vogue USA la diva Beyoncé ha utilitzat la seua influència perquè Tyler Mitchell s’haja convertit, no solament en el primer fotògraf afroamericà a realitzar la portada més important de la revista més venuda del món, sinó també el més jove.

Mentrestant a Europa, Lauren Hutton, Catherine Deneuve o Betty Catroux, entre unes altres, han aparegut en desfilades i campanyes sense que l’edat siga un obstacle contrari a l’ideal de bellesa, que en moltes ocasions s’associa únicament amb la joventut i la primesa. La Maison Margiela ha llançat recentment una fragància batejada amb el nom “El meu Motí” sota el lema: “I was born intersex. You ca be whatever the fuck you want”, (“Vaig nàixer intersexual. Pots ser el que te de la puta gana”) que pot traduir-se en visibilitat per a persones intersexuales i transgénero i a més en una deconstrucción dels rols de gènere, i per tant, en el vertader significat d’igualtat. També en orient Mariam Bin Mahfouz confundadora de Haal Inc aquesta redissenyant amb audàcia indumentària tradicional musulmana (abaya).

No obstant açò, malgrat tots aquests exemples significatius, existeixen altres signatures que únicament canvien els seus dissenys cada temporada però no el suport de bellesa que segueix sent jove, prim, i blanc caucàsic, ni tampoc el seu discurs, i encara que les seues xifres de venda siguen fructíferes i les seues publicacions arrasen en Instagram, el seu esperit decadent no em suscita cap interès, ni a mi, ni a les editores de moda que prescindeixen de les seues peces en les editorials.

 

L’any passat la mítica Imant de qui Yves va dir que era “la seua dona somiada” i la llegendària Naomi Campbell van posar de manifest la falta de diversitat en els càstings de Calvin Klein, Donna Karan, Gucci, Armani, Saint Laurent, Chanel, Alexander McQueen o Victoria Beckham, en els quals només comptaven amb una model de color o cap. Imant va declarar que hi havia més models negres en la seua època, mentre que Naomi, seguint el consell que li va donar Nelson Mandela de: “usa la teua veu per a ajudar a uns altres”, va explicar que la seua intenció no era acusar a ningú sinó, simplement advertir que l’acte de no incloure models de color constitueix racisme. Açò va provocar que per exemple Calvin Klein incloguera en la seua següent desfilada a sis models negres. Victoria Beckham ha celebrat el desè aniversari de la seua signatura amb la insígnia “Celebrating Women”, per a açò ha explicat com first face amb la top andrógina Stella Tennant i en el tancament amb Liya Kebede, activista, ambaixadora de bona voluntat de l’ONU i referent ètnic de les tops de l’era 2000, a més de tres new façs de color.

La moda com a forma d’expressió creativa té la missió de contribuir al canvi a més de reflectir un món que gràcies a la tecnologia i xarxes socials sembla, i espere, no tinga fronteres. El treball segueix inconcluso, encara queda pendent donar major visibilitat a les minories ètniques, persones amb discapacitat, belleses atípiques i asiàtiques, a més de seguir deconstruyendo els rols de gènere i bellesa, doncs no podrem parlar de vertadera inclusió fins al dia en el qual les etiquetes siguen únicament per a la roba.