Hi ha qui pretén dedicar-se a la literatura ignorant les normes o regles bàsiques de l’ofici. Als qui em pregunten com fer més fàcil la malifeta d’estructurar un relat en capítols, per exemple, sempre els recomane que utilitzen el gènere epistolar, per la seua linealitat i aparent facilitat. Que en realitat no és tanta.

El gènere epistolar literari té una llarguíssima tradició que alguns situen en les albors del Segle XV a Espanya on va tindre el seu major exponent en Juan de Segura i en altres països majorment en el S, XVIII amb Samuel Richardson i Jean Jacques Rousseau i Choderlos de Laclos, només per a citar a uns pocs.

“SI ÉS CAPAÇ, RIA!”

Fa alguns anys (1987) l’escriptora francesa Françoise Sagan (1935-2004) va escriure una novel·la epistolar titulada en l’original “La rire incassable” (“El riure indestructible”) i traduïda a l’espanyol com “Volguda Sarah Bernhardt” dedicada a la figura de la famosa actriu huitcentista (1844-1923) que fora coneguda en la seua època com “la Divina” i que és considerada actualment com el precedent indiscutit del concepte de “celebritat. La fama i també la fortuna material li van anar fidels, malgrat una vida amb episodis tràgics i constants dispendis que feien que les seues luxoses residències parisenques estigueren sovint assetjades pels seus nombrosos creditors. La Bernhardt, personatge caleidoscópico, va inspirar a la Sagan en més d’algun sentit, perquè tenien en comú una desbordant sensualitat i menyspreu cap a les normes socials. L’escriptora francesa, procedent de la burgesia de la capital, tenia gustos cars. Automòbils esportius luxosos (que li van causar més d’un disgust) drogues i viatges. El mateix, en certa manera, feia l’actriu, encara que ella no menyspreava als homes rics que dilapidaven els seus diners amb ella. Filla d’una “cortesana”, mai va saber qui era el seu progenitor. De xiqueta va ser criada per una nodrissa i alimentada amb “llet normanda i pastura verda”, com diu la Sarah fictícia que la Sagan recrea en aquestes pàgines. On també s’insinua que a l’edat de quinze anys , al costat de les seues dues germanes, va ser víctima d’abusos sexuals per part dels “protectors” de la seua mare (“vells libidinosos que van intentar deixar empremta en les nostres joves innocències”). Abans, havia estat reclosa en un convent, on va descobrir el seu caràcter en enfrontar-se a les seues companyes, sovint amb violència física. Quan la seua mare la va recollir per a portar-la a la seua casa, una espècie de bordell regentat per una tia seua i la seua mare, es va trobar amb una situació peculiar. Un lloc espantós, al qual odiava per la decoració heteròclita de la mare i per eixa atmosfera tòxica, tot el contrari d’una calidesa casolana.. L’única cosa que la va salvar va ser l’afecte d’una veïna, una vídua a la qual ella va cridar sempre “la Xicoteta Dama”.

Afloren en el relat pensaments i reflexions de la Bernhardt que apunten a un feminisme incipient o avant la lettre, però no hi ha dubte que són les mateixes que en el seu moment es fa l’autora del llibre epistolar. Que és segurament producte d’una identificació considerable entre ella i l’actriu. Ambdues comparteixen un caràcter fort, una rebel·lia contra la moral dominant en les seues respectives èpoques, a més d’una salut fràgil, accentuada en el cas de Sagan pels seus excessos.

El títol original francés es refereix a eixa gràcia a prova d’infortunis que demostrava la Bernhardt, que va patir l’amputació d’una cama sent jove, la qual cosa no li va impedir triomfar com a intèrpret. L’estil de Sagan és també graciós, burleta i directe. Un se sent a gust escrivint cartes als qui considera iguals o almenys algú a qui es poden dir unes certes coses, comunicar sentiments que s’intueixen compartits.

En el paràgraf final de les epístoles l’escriptora li expressa el seu desig de comunicar-se “sota terra” de “una tomba a una altra”. La que fora estrela de l’escena gal·la li respon que “la vida és gran, lliure i divertida”. I li dona un últim consell:” Si és capaç, ria!”.