L’artista alacantí Jesús Zuazo i la seua obra protagonitzen una nova exposició al Museu de la Universitat d’Alacant, una retrospectiva que recull trenta anys de carrera artística, comissariada pel professor Juan Antonio Roche, amb el títol “L’espai construït”. La mostra es va inaugurar el divendres, 8 de a la sala El Cub del MUA i estarà oberta al públic fins al 7 d’abril.

El recorregut expositiu es planteja amb un ordre cronològic de l’obra de Zuazo, tal com ha volgut l’autor, dividit en quatre parts: «Primera figuració.1989-1994»; «Segona figuració. 1995-1999»; «Primera abstracció. 2000-2005», i «Segona abstracció. 2006-2018». Un concepte comú uneix els quatre apartats de l’exposició i aquest fil argumental és la construcció de l’espai, l’autèntic leitmotiv de la producció pictòrica exposada.

El comissari de la mostra, Juan Antonio Roche, afirma que, tal vegada, més que trobar una resposta al problemàtic assumpte espacial, l’aportació de Jesús Zuazo consisteix a formalitzar plàsticament la pregunta del sentit de l’ésser humà en l’espai i el temps. A més, aquesta actitud de qüestionar i qüestionar-se constitueix un assumpte essencialment personal, com indiquen les seues obres figuratives en què apareixen carreteres buides (Les estovalles blanques, Escola, Un dia i Highway´s Venus), metàfores de les rutes solitàries i subjectives d’exploració i indagació estètica i existencial i, en suma, dels camins biogràfics singulars.

En tot cas, abans que res, cal dir que Jesús Zuazo considera el temps subsumit dins de l’espai, ja que assenyala que en l’espai «es desenvolupen els successos i assumptes que anava pintant». És el que passa, per exemple, en Reconstrucció, on apareix el mateix Jesús Zuazo pintant a un altre pintor, a ell mateix.

Zuazo afirma que al principi utilitzava l’espai d’una manera intuïtiva o imitativa. Després abandona la figuració i s’endinsa, perseguint una major llibertat, en l’abstracción. L’abstracció li va possibilitar bussejar en l’ampliació de possibilitats que li oferien els dos tipus d’espai pictòric del segle XX: el cubista i l’abstracte. Però, prompte es va adonar que sorgien igualment certes limitacions i reduccions. En conseqüència, la preocupació per aprehendre les sensacions corporals i per atraure de nou un públic alienat de la pintura abstracta, va conduir Zuazo a acostar-se novament en les seues abstraccions als discursos de la pintura figurativa clàssica, per a generar volum o profunditat a través de les ombres, sobretot, en la segona etapa de l’abstracció, o dels colors.