José Juan Santatecla o en poesia Jota Santatecla @jotasantetecla és un poeta actual que viu i es mou en una ciutat que sent i amb qui comparteix la seua poesia quasi diàriament. Es va llicenciar en Comunicació Audiovisual sector, el de la publicitat, d’on es trau les seues habitacions.

Ell és lector abans que escriptor i en el seu temps lliure fa esport per a buscar el seu equilibri. El preocupa la inestabilitat laboral en el món artístic. Aquest àmbit és una aventura que té un mur de boira. El que més feliç li fa seria poder viure de les seues històries i se sent feliç contant-les.

Està participant en l’actualitat en la “cadena de poesia en quarantena” que recopilarà en un llibre poemes com un inusual testimoniatge d’una època crítica i històrica que va ser l’epidèmia de COVID-19, una iniciativa de KO Company, central d’entreteniment i continguts artístics de la consultora de comunicació il·licitana Grupoidex.

Pregunta: INVERSOS és una iniciativa poètica que busca especialment la poesia que tracte sentiments o aspectes directament relacionats amb la quarantena. Tu, encara que ja ho has escrit, com estàs vivint aquest període.

Resposta: Afortunadament amb la meua família, encara que em preocupa molt perquè la meua mare és mèdica i està en primera línia sense la seguretat que hauria de tindre. Encara que ho porta bé perquè és una dona valenta. Jo no note especialment la diferència perquè treball molt des de casa.

P: Deies que la poesia té la capacitat de fer una miqueta més lliure tant a l’escriptor com al lector. En aquests dies, ho necessitem més que mai?

R: Lliure i reconéixer-nos en les lletres dels altres. En aquest període la poesia has de ser pròxima i accessible per a tots. M’agrada pensar que el poeta construeix un edifici perquè el lector l’habite, habite el poema.

P: La poesia són sentiments clar, però també és un gènere literari amb majúscules. Per a escriure en INVERSOS cal fer gènere o pot més el que estem sentint cadascun, cada poeta…

R: L’important és poder contar el que estem vivint però que siga atemporal. Des d’una sensibilitat perquè continue servint permanentment.

P: Eres un valencià, de Gandia, nascut en any capicúa, i ara a Madrid. De què et vas escapar per a anar a aqueixa gran ciutat, gran per gran…

R: Volia buscar una oportunitat en el món de la literatura i el cinema. Volia, per tant, escriure un llibre i fer una mica de cinema. Tenia amics allí i em vaig sentir recolzat per a prendre aqueixa decisió.

P: Per què et diuen el poeta del metre, aqueix lloc on, com dius tu, pot haver-hi més històries més enllà de la Tauleta o el mòbil i també gaudir del viatge?

R: Res més arribar a Madrid el primer contacte va ser el metre. Un dia un grup de persones es van posar a tocar i demanar-li paraules a la gent. Aqueixa idea em va atraure per això vaig començar a deixar poemes al costat del nom de la parada de l’estació metre.

Com deixe la xarxa social la gent contacta amb mi i fins i tot em demana parades. Gent que et demana que vages a una estació per qüestions personals i això és molt pròxim i crec que això és d’allò més bonic. A més, també canvien les seues parades habituals per a buscar el nou poema.

P: Què ha passat en tu des del teu primer poemari, Niño mudo, que vas publicar en 2018 en Valparaiso Edicions?

R: El llibre va ser una porta d’accés a l’ofici del poeta. I això m’ha permés respectar més l’ofici de poeta, m’he apuntat a un màster i dos anys després crec que comence a tindre veu i a tindre el meu imaginari propi.

P: Quines obligacions socials creus que té un poeta?

R: Hi ha una obligació clara que és parlar de les emocions en un moment determinat. Si vols saber que sentien les persones fa 100 anys has de llegir a un poeta d’aqueixa època.

P: En literatura, que és el que fas, tens algun somni?

R: Arribar a viure d’això. Que l’escriptura siga la meua vocació i la meua professió que ara estic compaginant. Ser un tot.

Primer Capítulo: Distancias

Autor: @jotasantatecla

La noche, un espejo paciente

que late con el don de los aplausos.

No importan estas maletas vacías,

sólo restablecer lo que nos une.

 

La distancia se parece al columpio

que disfraza la humedad de la hierba;

contempla hasta el remordimiento

esa manía de dormir

antes que el latido de las paredes.

 

El pálpito de los recreos

es un eco de toboganes,

huellas que buscan nombres

en otros nombres que no son los nuestros.

 

Pienso en lo único breve:

este hecho, hablar del agua,

las gotas que ocupamos.

 

Escribo otra distancia,

pronuncio el testigo amarillo

de los parques. Vida en silencio,

alguna vez memoria.

 

Dos flores apiladas.

 

Una corriente anuncia

la vuelta de las horas.