L’autor lleonés Juan Pedro Aparicio ha obtingut al llarg de la seua ascendent carrera literària l’aplaudiment unànime de la crítica. La seua excel·lència com a escriptor li ha portat a guanyar importants premis en tots els gèneres que cultiva: novel·la, assaig, conte i literatura de viatges. El seu primer llibre va ser ‘El origen del mono y otros relatos’ (1975), al qual va seguir la seua novel·la ‘Lo que es del César’ (1981). Amb ‘L’any del francés’ (1986) va aconseguir un ampli reconeixement, que es va veure confirmat amb la concessió del Premi Nadal en 1989 per ‘Retratos de ambigú’.
El seu llibre de viatges ‘El transcantábrico’ va ser l’origen de la posada en marxa d’un tren turístic que va adoptar el mateix nom. I en 2005 va rebre el Premi Setenil de Contes al millor llibre de relats per ‘La vida en blanc’. En 2012, va obtindre el Premi Castella i Lleó de les Lletres en reconeixement al conjunt de la seua carrera.
La seua labor com a assagista també s’ha vist reconeguda amb el XXII Premi Internacional d’Assaig Jovellanos en 2016 per la seua obra ‘Ganivets cachicuernos contra punyals daurats: assaig sobre el nostre desamor a Espanya’, que malgrat la seua importància a penes ha tingut repercussió.
Llicenciat en Dret i amb estudis de periodisme, Aparicio ha sigut director de l’Institut Cervantes a Londres i comissari de la Commemoració del 1100 Aniversari del Regne de Lleó.
Al costat dels seus amics, els escriptors Luis Mateo Díez i José Antonio Merino, ha viatjat per mig món amb un cicle literari de microrelats emulant l’essència de les vetlades a les cases de muntanya de Lleó, quan els habitants dels pobles aïllats per les nevades es dedicaven a contar contes. I aquest gènere que tan bé coneix és el que ha centrat el seu últim llibre ‘Cien relatos cuánticos de la literatura clásica española’ publicat enguany per Eolas.
Per a parlar d’aquesta obra, que després d’un ardu treball extrau microrelats tancats en les obres de grans clàssics, Juan Pedro Aparicio va estar a casa Mediterrani dimarts passat 17 de setembre en el cicle ‘Escriptors i el Mediterrani’ que va moderar l’editora Marina Vicente.
El seu últim llibre és un volum de microrelats titulat ‘Cent relats quàntics de la literatura clàssica espanyola’. Què són els relats quàntics?
Els relats quàntics és una manera que tinc de denominar als microrelats i, com no sóc fanàtic, unes vegades els dic
microrelats i unes altres, relats quàntics. Els denomine així no per capritx, sinó perquè em sembla un nom que ajuda a entendre millor el que són els microrelats. La terminologia està presa de la física subatòmica, on un quant és la quantitat mínima d’energia que es precisa per a fer-se visible.
Si l’energia fóra l’aigua d’una piscina i aquesta estiguera buida, si obrim l’aixeta i ix l’aigua, el que nosaltres veiem és com augmenta de manera contínua. Mentre que en la física subatòmica aqueix augment es produeix de manera discontínua; és a dir, imaginem que fins que no hi haguera un litre no veuríem l’aigua. Així, eixirien un litre darrere l’altre. Per això la definició és el mínim d’energia que es precisa per a fer-se visible, perquè en la física subatòmica l’energia es presenta en paquets, no de forma contínua.
Aleshores, això portat a la literatura i als microrelats, per a explicar molt bé com aquests depenen molt del que no està, de l’el·lipsi, he establit aqueixa denominació. I en paral·lelisme amb la definició del quàntic de la física dic que un quàntic literari és el mínim de narrativitat que es precisa per a fer-se visible. No val que un acumule paraules, cent, mil o dues mil, ja que si no hi ha narrativitat no hi ha relat. I encara amb cinc o deu paraules pot haver-hi relat, però ha d’haver-hi narrativitat.
La seua obra aleshores, recull microrelats extrets d’obres escrites per grans clàssics de la literatura espanyola?
Això és. Jo he tingut de llibre de capçalera, a part de ‘El Quixot’, una antologia que em fascinava de la literatura fantàstica que van fer Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo, que havien extret en alguns casos, fins i tot de llibres d’assaig, unes quantes línies que formaven un relat. Aqueixa idea l’he tinguda en el subconscient durant molt de temps fins que se’m va ocórrer fer aquest llibre de microrelats de la literatura clàssica espanyola, extraient de textos majors d’autors que són fonamentals per al coneixement de les nostres literatura aqueixes línies que em sembla que formen un relat, independentment que estiguen dins d’un context molt major, on tenen substància.
Després he pensat que pot tindre una certa transcendència i que podia ser usat en la pedagogia, perquè vincula una cosa tan moderna com el microrelat, que està tan de moda, que la gent practica i llig, amb la literatura clàssica. I podria incentivar als lectors de hui i als xiquets i joves a buscar dins de textos majors microrelats. No és fàcil, eh? A mi m’ha costat moltíssim.
El complicat ha de ser trobar un relat breu que s’entenga sense el seu context.
Sí, és com traure peixos del mar. Cal anar a pescar, trobar el banc, traure’ls i que després funcione, clar.
Quins autors ha triat per al seu llibre?
És curiós, ja que estem a casa Mediterrani. Un periodista asturià que em va fer una entrevista quan vaig presentar el llibre a Oviedo em va dir: Sent, t’has adonat que comences amb un autor jueu i acabes també amb un altre autor jueu? L’últim és jueu i valencià, Max Aub, i el primer Pedro Alfonso, un jueu aragonés del segle XIII que escriu una història molt bonica. Va ser un casualitat. Vaig buscar el més remot i el més recent. El més pròxim, en tractar-se de literatura clàssica, arriba fins a mitjan segle XX.
Ix també Azorín, de qui rescate textos dels quals m’he enamorat, ‘El captiu’, que forma part d’un conte més llarg i del qual extrac deu línies i és una preciositat. De l’escriptor de Monòver també incloc un text d’un enamoramiento, un flechazo en una estació, la qual cosa resulta curiós en un home del qual jo tenia una imatge de flàccid, però que ací mostra un ímpetu… La veritat és que va resultar molt divertit, encara que molt esforçat, fer-ho.
A més, en el llibre apareixen relats de clàssics com Góngora o Cervantes, de qui hi ha deu, a més bastant llargs perquè aquest autor era un contista meravellós, encara en ‘El Quixot’. Per exemple, l’episodi dels ducs és una mina de contes. Sancho és un gran contista. Hi ha un que diu ‘Com no s’ha de contar un conte’ i mostra a Sancho parlant amb digressions contínues.
També estan els Romàntics, Bécquer, Espronceda, Cadafal, ‘La Celestina’, el meu paisà Gil i Carrasco, l’autor de la millor novel·la històrica espanyola… En fi, crec que tots els segles estan representats. Alguns més forçats que uns altres, perquè jo volia traure’ls, encara que no hi haguera aqueixa redonesa del relat, com en el cas de Jovellanos, de qui incloc un episodi del seu Diari de viatge, que està una mica forçat, ho reconec, però em sembla que ha d’estar ací.
En el gènere del conte ha col·laborat amb els seus grans amics, els escriptors Luis Mateo Díez i José María Merino, en un cicle literari a tres veus titulat ‘Filandón’, amb notable èxit. En quin ha consistit aquesta iniciativa?
Filandón és una vetlada social que es feia a les muntanyes de Lleó quan la neu tancava els camins, en aquella època en la qual no hi havia televisió, ni ràdio, i en la qual la gent es quedava pràcticament incomunicada. Es reunien a les cases de més folgança d’aquells llogarets que tenien el mínim i la gent es contava històries. A part d’escoltar, per a matar el temps i entretindre’s, les dones filaven, feien lli, i els homes feien madreñas i treballs amb fusta. Però el nom el pren del “filar”, ja que en lleonés l’hac és una efa, d’ací, de “filar” (“filar”) deriva “filandón”.
Nosaltres, una mica com a homenatge a les arrels, prenem la paraula per a assenyalar un marc, que és aqueixa vetlada en la qual es conten històries. El que féiem era llegir els nostres contes de llibres de microrelats. La clau de l’èxit que hem tingut és que són cortitos. En alternar-nos i comptar una mica com i per què ho havíem escrit, estàvem expressant mons diferents, tant en el literari com en les nostres opinions. Això ha funcionat meravellosament bé, des que comencem a Cartagena d’Índies en l’Hi ha Festival.
L’esquema d’actuació consisteix en tres quarts d’hora d’intervenció i un quart d’hora obert al públic, però els assistents es van obstinar que continuàrem contant contes, ometent les intervencions dels assistents, i aqueixa ha sigut la tònica per on hem anat. Hem estat a Nova York, Londres, Belgrad, Berlín, Cuba, Mèxic… i pràcticament per tota Espanya, encara que no a Alacant. Sempre amb aqueix èxit. Portem molts anys i algun de nosaltres té problemes perquè ens puguem reunir els tres. Javier Hergueta (director de Casa Mediterrani) ens va proposar vindre ací, però el fet que no poguérem fer-ho els tres l’ha anat posposant.
Un dels seus llibres de viatges, arran d’una travessia amb tren, al qual va titular ‘Transcantábrico’ va donar origen al fet que un tren adoptara el seu mateix nom. Quin compte aquest llibre i que suposa per a vosté aquest fet?
Aqueix llibre el vaig escriure perquè quan estava en el col·legi veia passar un tren, que era com el de les pel·lícules de l’Oest, tan freqüents en la meua infància. Era un trenecillo molt fràgil, amb els plomalls de fum i el seu traqueteo. A vegades ens queia la pilota a la via i no podíem anar per ella. I passava aqueix tren, que anava de Lleó a Bilbao. A mi em semblava un miracle que aqueix tren poguera travessar aqueixes muntanyes. Llavors, em vaig proposar anar fins a Bilbao en aqueix tren. Vaig tardar molt a complir aqueixa promesa. Vivia a Madrid, estava assentat, tenia fills.
Però un amic, el germà de Luis Mateo Díez, que era aficionat a la fotografia, es va voler sumar i ens vam anar a Bilbao i d’allí vam agafar el tren fins a Lleó; vam fer el camí al revés. El llibre al principi jo el volia titular ‘Viatge al Tren Huller’, perquè aqueix era el nom del tren i l’oficial era el ferrocarril de la Robla. Volia explicar el món del tren per dins, però l’editor em va dir que aqueix títol no venia.
En el llibre havia recomanat fer d’aqueix tren, turístic, com havia vist que s’havia realitzat a França i a Anglaterra amb trens de via estreta. Vaig pensar que ací es podria fer un tren transcantábrico, una paraula que no existia abans.
Com ja Franco havia mort, aquest tipus de propostes tenia ressò en una administració desitjosa de fer coses. De manera que van fer un tren turístic. Al principi a mi no em van dir res i cada vegada que veia la publicitat, em enrabietaba una mica perquè pensava: Caray, aquesta gent ha pres el nom i fins i tot el tipus del lletra del títol del llibre i no m’ha dit res, ni gràcies. Però ho van corregir després, em van convidar al viatge i fins i tot van editar el llibre em anglés, en una edició de luxe. Sé que el tren és un èxit tal que té una ocupació del 94%. Ho han ampliat, ara va de Lleó a Bilbao i d’allí a un lloc prop de Compostela. És una satisfacció per a mi.
No obstant això, ningú sap que el Transcantábrico naix del meu llibre, només uns pocs. Una periodista anglesa que va vindre convidada a conéixer el tren va escriure un article que deia que el viatge era estupend, però que el millor era el meu llibre, i va assenyalar que no entenia per què havia tardat tant temps a ser publicat en anglés. Aqueixa va ser una altra gran satisfacció.
Dels premis que ha rebut quin ha sigut el que més il·lusió li ha fet?
El d’assaig em va fer molt feliç i això que no ha tingut eco. Periòdics que trauen aqueixa notícia en portada i a dues columnes si li ho concedeixen a un dels seus col·laboradors, en el meu cas no el van publicar, ni tan sols en digital. La veritat és que és un llibre que va contra l’ortodòxia de l’ensenyament de la Història espanyola.
La Història espanyola està per fer. Així com nosaltres denunciem el nacionalisme català i basc, riem de Sabino Arana i Torra, la historiografia espanyola castellanista no és molt diferent; està sotmesa a la mateixa manipulació nacionalista orientada a aqueixa Castella que és la substància d’Espanya i això no és veritat. Ho denuncie en aqueix llibre que es diu, molt significativament, “El nostre desamor a Espanya. Ganivets cachicuernos contra punyals daurats”. Ho prenc d’aqueix romanç de la Jura de Santa Gadea, que és una burla quasi, una patochada.
Quan el Cid diu al Rei Alfons VI de Lleó: “Vilans et maten, Alonso, vilans, que no gentilhomes, de les Astúries d’Oviedo, que no siguen castellans; maten-te amb aguijadas, no amb llances ni amb dards; amb ganivets cachicuernos, no amb punyals daurats;(…)”. Això sempre s’ha entés com que Castella era popular i León, visigot i retrògrad. I no, la qual cosa està definint en aqueixos protagonistes que diu que mataran al rei és al poble, el seu poble asturlleonés que és humil, que calça abastes, que porta draps rústics, ganivets cachicuernos… en contraposició a la noblesa castellana que porta holandas, punyals daurats, sabates amb llaç. I aqueixa és la desgràcia que va tindre el Regne de Lleó, que era popular.
Ara la UNESCO ha reconegut que a Lleó va nàixer en parlamentarisme, en 1188, i aquesta era la política del Rei de Lleó, l’últim, al qual van excomunicar tres vegades, amb interdicció per al poble, no el podien enterrar en sagrat… En l’Edat mitjana això era terrible. A més, el Papa els donava butla per a enderrocar al Rei. És el Papa el gran enemic del Regne de Lleó i al seu torn és el gran inventor i propulsor de la idea de Castella com a Croada, seguint la política dels normands europeus, els francesos i els anglesos. És una política intolerant, fanàtica, de confrontació. Tot això, no amb maximalismes, perquè hi ha molts matisos, és molt més complex, però si calguera definir-ho per tendències, aquestes serien. Castella assumeix aqueix paper i s’inventen la “Casti-España”.
Durant la seua infància en un col·legi religiós va viure els anys del franquisme, o com vosté prefereix cridar-lo, del nacionalcatolicisme, el cinema va ser un refugi davant la foscor i una vàlvula de fuita cap a un món molt més lluminós. El cinema va ser una cosa determinant en la seua formació i en la seua projecció literària?
Sí, jo era un cineasta tremend. Veia dues pel·lícules al dia. Crec que em va salvar, com a punts de la meua generació. El cinema era meravellós en aquella Espanya tan estreta i tan ofegada, ficar-se a la sala i veure aquelles societats, aquell món, aquell dinamisme, aquelles relacions, aquelles dones… era una cosa celestial.
Em coneixia el nom dels actors, dels directors, dels productors… tot. Va haver-hi un moment en el qual crec que era una enciclopèdia viva del cinema. I en canvi era molt mal estudiant. En aqueix sentit, he tirat molt de menys la vida anglesa i el seu sistema. Faig una metàfora: el sistema espanyol de selecció de la persona consisteix a fer-la passar per un cércol i aquest a Espanya és molt estret. Llavors, en passar a les persones per aqueix cércol, moltes queden fora. I aquestes són pràcticament desfets de la societat; la societat no les vol.
Jo vaig estar en un col·legi on aquest cércol em va tirar. Tenien un sistema maniqueu: estaven els bons i els dolents. Jo estava entre els de fora del cércol. A Anglaterra, on he viscut molt de temps, és curiós. Encara que siga una societat amb els seus defectes i problemes té alguna cosa que és grandiós: el cércol és flexible. Hi ha personalitats estrambòtiques que passen per la pedra. Per què? Perquè tenen una riquesa que no és la comuna i és la que ells saben explotar.
Si un veu la pel·lícula ‘Imitation game’, Turing, el descobridor del codi secret dels nazis, era un tipus que a Espanya, en el meu col·legi, haguera estat per darrere de mi, no hauria encaixat. El sistema espanyol no els absorbeix, en això és terriblement tancat. I perd personalitats. Ho veig per gent molt pròxima a mi, que val molt i ha hagut d’anar-se fóra. I continua sent el defecte d’Espanya. Els qui han eixit d’aqueix tipus de col·legis i han triomfat sempre han pertangut a l’ortodòxia, mai s’han convertit en creadors d’una cosa important per a la societat. Mai ha eixit d’ací un Ramón y Cajal, aquests estan fora del cércol.
Comentarios