L’home espanyol, més aclaparat que de costum, està tractant d’afinar, des de fa un temps, la floreta perfecta. Cosa dolenta, enrevessada. S’han extraviat en el profund i apergaminat passat aquells dies de cel ras en què l’home, perfumat i encorbatat, es llançava voraç als carrers a la recerca de belles mosses. Es van perdre també, en aquest pou ranci de la memòria, els rostres riallers i acolorits de picada d’ullet fàcil, l’escuradents en la comissura de la boca, els pessics a l’aire, el talonejo garbós, el alarido ronc de l’hipopòtam en zel. En la maldestra floreta han navegat sempre, arracimats, segles llargs de l’avior tes, de patrimoni masclista, tenaç, de conscienciosa nostàlgia, apolillada i denigran

Lligar avui amb una dama és un delicte. Per poc que obri el mascle la boca, li cauen tres porrades i una ordre d’allunyament. Si Casanova aixequés el cap la hi farien fallida a “ladrillazos”. Però l’instint animal d’acariciar a la femella, d’apariar-se, de socialitzar, d’intercanviar l’opinió i el costat del llit, d’erigir els murs d’una llar, de perpetuar el cognom familiar… Ah, amic, qualsevol li tira el fre a la tradició antropològica.

Per a dissimular el festeig —inevitable, natural, abrasador— i eludir el crim tipificat, a l’home espanyol no li queda una altra que maquillar la floreta. No queda una altra que disfressar l’afalac i pintar-lo de rosa pal. Res de paraules ofensives, res d’assetjar amb adulacions vehements, incendiades. Les castanyes cal buscar-les en la frase anodina, en l’ariet de la sintaxi intel·ligent, insidiosa, amb pell de xai. Es gargamelleja i es deixa anar amb indiferència, sense alçar la veu: «És vostè, senti, una figura carnal d’exquisida presència». Deixem que faci efecte la dosi, esperem. «I vostè un imbècil», ens responen. No hi ha manera, es naufraga. Reincidim, tossuts, a lloms de la desbocada emoció, funest i perillós rossí: «Quins bells ulls, quin deliciós somriure… Macizorra!». Ens va poder la rematada. Ens va perdre el colofó, la solitud, l’ànsia per enllitar-nos. Ens canten de seguida això del dret a romandre en silenci. Besem, no les galtes de la mossa, sinó l’humit i angulosa llamborda del carrer.

Per culpa de la lògica frustració, està sorgint —ull amb això— un corrent contrapesística, la contrarevolució d’uns menys masculinistes: «Tinc penis, ergo soc ‘persono’. Extrec queixals, ergo soc ‘dentisto’». Flor d’un dia, no hi ha qui regui aquesta sembra, amb nosaltres que no comptin. Però tant està empenyent l’idealisme exacerbat de quatre analfabetes, que les costures, al final, han de rebentar per algun costat.

Al que anàvem: l’home espanyol s’afanya, descoratjat, per trobar la bona floreta, la floreta neutra, immaculat, inofensiu, de recambra buida; per aconseguir, sense que s’esvaeixi l’essència de l’afalac, la floreta que no molesti, que no irriti, que no crispi, que no faci apuntar les ungles. Mal assumpte, mal negoci. En aquests temps que galopen, viure apassionat és una tragèdia.