La Crema AM Antimaltractament de Juan F. Navarro: “És art polític, amb una peça que aspira a ser transformadora”

ELL.

Juan F. Navarro és matemàtic de professió, encara que també es va graduar en Belles arts, és artista i comissari, músic i ara dirigeix La Peluquería. De Navarro diuen els seus amics que li lleva ranscenden a les coses i redueix la seua ranscendencia: “Tracte de llevar-li ranscenden als assumptes que són relatius i que poden generar conflictes innecessaris. En el tracte humà li lleve ranscendencia a les coses que poden arribar a generar inèrcies que no condueixen a res”.

 

MULIER, MULIERES. 12º edició. Crema AM Antimaltractament

P: Eres una de les 15 propostes de quasi 200 presentades seleccionades en Mulier, Mulieris. L’art és una valuosa eina per a contribuir a construir una societat més respectuosa, justa i igualitària?

R: Pot ser-ho, però no és solament açò. És una eina que pot utilitzar-se per a intentar canviar la realitat, en un sentit o en un altre, si ben jo ho entenc, la major part del temps, com un divertiment personal. Solc treballar i compondre les meues peces de forma intuïtiva, quasi impulsiva, i el temps i la perspectiva del viscut li donen un sentit i aconsegueixen que arribe a florir un discurs relativament profund, o superficial. D’açò s’encarrega l’inconscient, que treballa en solitari i sense descans, però sempre ho fa sobre un conjunt de coses que tenen certa importància en la vida d’un. A voltes treballe també de forma proyectual. La Crema Antimaltractament que vaig presentar a la convocatòria és un treball més projectual que procesual.

P: Utilitats de la Crema Antimaltractament.

R: La Crema AM Antimaltractament és és una crema que al contacte amb la pell de la dona provoca la secreció d’unes substàncies químiques que inhibeixen l’efecte de la testosterona en el cervell de l’home i, d’aquesta forma, redueix el risc de patir una agressió. La crema, per tant, transfereix a la dona la responsabilitat d’evitar ser agredida.

És un producte irònic que intenta crear un debat sobre com els mitjans de comunicació tendeixen a transferir la responsabilitat d’una agressió masclista a la víctima.

La crema, en aparença, enarbora un discurs feminista però en realitat el que fa és passar-li la responsabilitat d’evitar l’agressió a la dona, que ha de posar-se la crema per a disminuir l’efecte de la testosterona en el cervell de l’home. Ho fa, a més, amb el llenguatge publicitari que utilitzen les cremes de bellesa i desenvolupa, també, tota una gamma de productes entorn de la violència de gènere, des de les toallitas ocultalesiones a les pastilles MORTEM, que tenen un nom que parla per si, per dir-ho d’alguna manera.

La crema porta un prospecte que, bàsicament, i com qualsevol prospecte que es precie, es desentén de l’eficàcia de la crema i que aquesta no produïsca els efectes que anuncia en la seua publicitat i  recomana cridar al telèfon d’atenció contra la violència de gènere si una entén que la seua integritat física corre perill.

P: Un projecte que pretén eliminar el no reconeixement dels subjectes de la violència, discurs aquest que es vertebra en els mitjans de comunicació, la publicitat i el camp polític.

R: La major part de les polítiques són essencialment assistencials, punitives i de l’ordre moral i açò limita considerablement el reconeixement dels subjectes de la violència, reproduint la construcció del masculí i el femení a partir d’una relació dicotòmica subjecte-objecte.

P: Açò és art implicat, aleshores?

R: És art polític. És una peça proyectual que aspira a ser transformadora, però cal tenir en compte la transcendència real de l’art ara i em referisc a la capacitat de captar l’atenció de la ciutadania, i al circuit en què es desenvolupa.

LO VISUAL DE LA ESCUCHA.

P: Fins a ahir, 29 de maig, s’exposaba “El visual de l’escolta” una mostra de l’artista Jorge Burillo, comisariada per tu. Quin aquesta sent la teua valoració del desenvolupament que heu realitzat?

R: Pese que cal esperar una mica més per a fer aquesta reflexió, estic content perquè és un projecte que ha anat mutant de la seua concepció prèvia: durant el disseny, el seu posterior muntatge i el propi desenvolupament expositiu. Durant el període de la mostra ens ha permès crear o reflexionar sobre alternatives per a obrir nous camins que anirem explorant. De fet, Jorge i jo ens reunirem en breu per a treballar en un nou projecte sonor que abordarà la qüestió de l’oci a Alacant.

P: Parlar de música sense música. L’essencial del silenci.

R: En l’exposició el que es veu és el visual de l’escolta i sí, d’alguna manera,la sonoritat està present, però a partir de la seua absència. El millor exemple és la instal·lació de les cabines on durant quatre minuts pots escoltar el silenci, o la seua impossibilitat.

P: El que et permet saber llegir la partitura és la capacitat d’imaginar la música i ací aquesta el visual de l’escolta. Ens va encantar aqueixa reflexió.

R: No és una reflexió nova. Ve, com a poc, de la dècada que va il·luminar l’Intermèdia. A partir d’ací, van començar a sorgir nous missatges musicals més intuïtius, on l’atzar i la aleatoriedad jugaven un paper central.

LA PELUQUERÍA

P: La Peluquería és un lloc per a les xicotetes coses en un espai clandestí dedicat a la no activitat: la recerca, la producció i l’exhibició d’objectes i idees. Després d’un any, complit el 28 d’abril, ja per fi vas anunciar que anaves a desvetlar la vertadera naturalesa d’aquest projecte i sobre la qual mai has sigut explícit.

R: La Peluquería és en realitat un Happening que s’ha desenvolupat en el temps, al llarg de ja un any i pic, i en un espai concret. La Peluquería no és un espai, sinó el que ha succeït en aqueix espai concret que la gent ha anat visitant. Els participants han pres part en dinàmiques canviants que han generat sinergies i han gestat col·laboracions i altres nous projectes. La Peluquería no és, per tant, un espai d’art, ni tan sols un espai, i menys encara una galeria o un museu. Està al marge de tot el sistema, també del mercat de l’art, ja que l’única transferència que té lloc és la de coneixement. En La Peluquería l’artista ens parla de la seua obra, del seu procés creatiu i de tot el que té a veure amb açò.

Des del punt de vista econòmic és un projecte inviable, el seu interès i objectius són d’un altre tipus. És un laboratori d’experimentació.

P: El 22 i 23 de juny es presenta l’exposició “Visible Discontinu” en la qual participen artistes com Eva Martí, Francisco Palacios i tu mateix.

R: Aquesta mostra és en realitat la celebració del nostre retrobament, el d’Eva Martí amb Francisco Palacios i amb mi. Eva sol fer peces de tipus escultòric, com la qual té exposada ara en Mulier, Mulieris, però en «Visible Discontinu» ens va a mostrar un projecte que porta desenvolupant, en secret, des de fa molts anys. Francisco Palacios exposarà una sèrie fotogràfica de paisatges en construcció, i jo vaig a traure a la llum una sèrie de treballs en els quals genere contorns a partir del contorn d’un mapa previ, com el d’Alacant, i en els quals invertisc el paper d’interior i exterior, d’alguna manera. Encara no sé perquè el meu inconscient fa aquestes coses.

En l’exposició tractem la forma de delimitació del territori, i de la seua identificació, ben mostrant els límits del territori, elements mínims que poden passar inadvertits per a l’observador però que defineixen aqueix territori, o una fotografia d’un paisatge en transformació.

Si t’ha agradat aquesta entrevista, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags #LOBLANC#envalencia #CulturaAmbtu #CulturaAmbmi #CompartimCulturaAmbtu. Per a conèixer altres esdeveniments en la zona consulta nostra  Agenda