Si poguérem introduir-nos de puntetes en la llar d’un xiquet maltractat, si tinguérem l’oportunitat i el valor de contemplar la cruesa de la seua dissort, observaríem, commoguts, com la criatura aprofita la momentània i plàcida soledat de la casa per a maldar-se per reconstruir la seua xicoteta trinxera de coixins. Per al xiquet, no existeix en l’ample món tan bell i inexpugnable castell. Allí se sent segur, se sent protegit, perquè és la seua suau fortalesa un refugi al qual no podrà accedir el monstre. Allí, entre blans i mullidos fonaments, se sent feliç. Allí, les ferides ja no li fan mal.

A vegades, amb lletra massa arrissada i il·legible, amb pausats i tendres traços, escriu a la seua mamà. Són cartes que ella no rebrà mai, perquè el correu no aconsegueix arribar on està la seua mare. El xicotet, amb encés entusiasme, li compta tot el que aprén en el col·legi, els amics amb els quals juga en l’esbarjo, i eludeix, per a no preocupar-la, qualsevol referència al monstre. El seu instint prematur ho fa comprendre, a més, que és innecessari referir les nombroses jornades que han transcorregut sense acudir a l’escola. El millor moment del dia, li confessa, és quan dorm, quan somia. A la seua manera, amb senzilles paraules, relata a mamà aqueixa idíl·lica fantasia que troba en els somnis, tan diferent de la seua rutina, on una abraçada sincera l’acull, on un bes en la galta acoloreix amb vius matisos el fosc llenç de la seua existència.

Si poguérem penetrar sigilosament en la llar d’un xiquet maltractat, si tinguérem la suficient enteresa com per a contemplar el rigor de la seua desgràcia, observaríem, amb l’ànima estripada, com la criatura s’estremeix, com es tiba el seu minúscul cuerpecillo amb el so de les trepitjades abominables, i amb quina facilitat, en desplomar-se la nit, destrueix papà la preciosa trinxera de coixins, amb quina facilitat captura el monstre a aqueix xicotet sobirà ocult en la seua fràgil fortalesa, en el seu bell castell. Els colps, per reiterats, ja no danyen al xicotet. Quan el monstre s’allunye, oblidarà l’incòmode sobresalt i reposarà amb urgència el somriure. Un rei, bé ho sap, ha de ser valent. El seu payasito de fusta, súbdit preferent en la fortalesa, està tremolant en un racó, mort de por, i el xiquet el pren a les seues mans i el besa, i el convenç, amb efusives mostres d’amor, que no hi ha raons per a sentir temor.

A vegades, amb esperances massa arrissades i il·legibles, amb pausats i tendres anhels, el xiquet imagina un univers lluminós. En els seus somnis, lluny del monstre i dels seus colps, el xicotet esbossa un jardí on poder jugar lliurement amb els seus amics, als qui tant enyora. Fora de l’abast de la covarda feristela, immers en la seua poderosa i invencible fantasia, el xiquet recorre a grans passos la més bella riba d’una immensa i assolellada platja, on la seua payasito de fusta, al seu costat, mort de riure, li contagia una insuportable alegria.