Una cosa bona havia de tindre ser ciutadà ibèric, una cosa excel·lent porta aparellat que el Mediterrani ens banye el turmell i els galindons, i és, admire’s sense prejudicis, l’optimisme desmesurat. Que podria aplicar-se, verbigràcia, de la següent manera: en l’impensable cas que isquem d’aquesta, i és tan gran suposició un exercici d’esplèndid optimisme peninsular, extraordinari; en el més que improbable cas que una bomba no ens faça volar en cachitos per l’aire —resulta penós admetre que la rutina d’alçar cada matí la persiana i no trobar l’ogiva grossa volant cap a nosaltres, s’ha convertit ja en el dolç i esponjós pa de cada dia—, en l’inconcebible cas, déiem, que demà retornem a un fementit i fràgil món de pau —pau, qui sap, en la mortificada regió ucraïnesa, però quantes guerres sagnants no s’estan entaulant encara en altres regions incòmodes del mapa bigarrat—, en aqueix absurd cas, insistim amb tossudesa, es jutjarà i condemnarà no a l’insigne dirigent rus, la dignitat futura del qual dependrà únicament d’ell o, en tot cas, dels seus pròxims correligionaris, sinó als dirigents dels països que van tractar de defensar a Ucraïna. És a dir, a tots els que raonablement es van oposar a la invasió.
Del llumenera de l’operació especial no es pot afirmar que siga un boig, però sí un covard acomplexat. És el xiquet abusón que pica de peus i ploriqueja perquè no li permeten colpejar tranquil·lament al company més feble, perquè li impedeixen el capritx de sotmetre impunement als altres. A ningú impressiona ja que aquest espantall camine amb un braç tes i que espante les mosques amb l’altre, o que organitze precipitades desfilades amb uns carros de combat apedaçats amb cinta americana. Què lluny queden ja aqueixos vídeos en què podia contemplar-li-ho fent el ridícul sense samarreta, com en un d’aquells anuncis publicitaris rancis dels 90, els d’aigua de colònia masculina, sonrojantes, en què s’irradiava essència gallimarsot testosterónica amb les aixelles obertes de bat a bat.
Ens aferrem a la nostra tesi: els tribunals no jutjaran a l’il·luminat imperialista de còmic, sinó a les persones que van donar suport a la defensa del país envaït, als qui es castigarà contundentment per l’enviament d’armes o per subscriure les sancions econòmiques. Les condemnaran per apologia del feixisme, i miracle serà que no acaben després d’uns barrots, i miracle serà que els integrants del pensament únic alliberador —nodrida família d’imbècils— no es passegen pels carrers llançant gardènies i celebrant la sentència amb llàgrimes en els ulls. Vaga assenyalar que els llibres de text es reescriuran, o, per millor dir, que es construirà una nova i magnífica narrativa sobre els episodis de la desnazificación ucraïnesa, que es demostrarà la desinteressada i humana intervenció russa i que s’enaltirà fins al paroxisme, no n’hi ha dubte, el valor i la justificada empresa del pària descamisado, bandera i símbol de la més transparent i entendridora democràcia.
Caldria buscar amb molt d’encert, entre l’extensa filmografia pornogràfica, per a trobar una erecció similar a la que experimenta l’entregat camarada que ja ha començat a traçar, amb arrissada cal·ligrafia, aquestes benèvoles i adoctrinadoras línies de la nova Història.