Nota : Aquest text va ser trobat en el meu ordinador. La bestiola se les ha enginyades per a teclejar, no sé com. Són molt llestes. No em responsabilitze del que el condemnat insecte diu, només ho envie perquè els lectors jutgen.

Hola, humans. Resistim. Aquest vell és un botxí exterminador, pitjor que Netanyahu, amb els seus “bombardejos” d’esprai insecticida. La mare naturalesa ens protegeix i ja es pot dir que som immunes al insecticidio amb aquests antiquats mètodes. El mateix està passant amb les rates, que s’han tornat resistents als verins més comuns i en el seu lloc els estúpids micos sapiens s’estan carregant a espècies protegides o endèmiques, com l’àguila cuabarrada o el linx ibèric.

L’historial delictiu d’aquest subjecte amb el qual convisc (i que a més publica el que escric sense pagar-me copyright ) és ampli i llarg. S’estén des de l’illa canària de Lanzarote, on habita una colònia nostra tan superba que un periòdic alemany la va qualificar de l’espècie cucarachil “més ràpida del planeta” (“Die schneller karkelaten in der Welt”). Els meus lanzaroteñas “volen”, a més, el que les fa particularment temibles. Perquè el tipus aquest les tenia allotjades a la seua casa a porrillo i a les nits eixia arma en mà a perseguir-les per passadissos, banys i cuina. Per cadascuna feia una osca en el seu pot verinós fumejant, encara que també les esclafava a colps de periòdic o palmetas en la seua desesperació. Mai va aconseguir res i molt menys erradicar-les. Són el seu sinó.

Alguns lectors amics del Vell li han preguntat què és una “panerola rossa” i han pensat que és una invenció ficcional, el mateix que la meua existència. Doncs no, és una mera classificació entomològica. I els contaré que a més de la bufona negra hi ha una nova espècie apareguda a Astúries (panerola llagosta) amb la qual ja som la cinquena espècie diferenciada.

La nostra història és llarga, però desconeguda per molts. En un principi érem una més de les criatures campestres que s’alimentaven de grans i vegetals. Això era a l’Índia, pels voltants de la badia de Bengala. La Blatella germànica (és a dir la meua raça) no tenia família a Europa, per tant va ser una immigració irregular a bord de vaixells mercants i en desembarcar en els ports va començar la saga amb bilions de descendents que mai han pogut erradicar o retornar al lloc d’origen. I és que com deia Umberto Eco, un sapiens de veritat, les migracions són com una força de la naturalesa: no es poden detindre. #Xuplar+et eixa , Santi.

Però, bo, els humans són idiotes i tenen una concepció molt errada del món animal ( i què dir de si mateixos, animals bípedes “racionals”…però poc si s’ha de jutjar pel seu comportament genocida). Recentment, una llei (17/2021, de 15 de desembre) defineix als animals com a “éssers vius dotats de sensibilitat”, és a dir que deixaven de ser com els esclaus humans als quals es posava una marca en la pell anomenada “carimbo”. Però malgrat la llei, pel que fa al seu benestar i explotació “uns animals són més iguals que uns altres”, com va escriure George Orwell en la seua cèlebre Rebel·lió en la granja. Llavors, els que no són “animals de companyia”, com els pobres cerditos i aus de corral, queden fora d’aquestes consideracions buenistas. Per descomptat, els bous de lídia van en el lot dels exclosos, juntament amb els de producció, els d’experimentació, els silvestres o els utilitzats en activitats específiques, incloent-hi els usats en el pasturatge i guarda del bestiar i en la caça. Alguns gossos són més iguals que uns altres. Però al mateix temps, d’acord amb aquesta llei, alguns animals no humans poden ser més iguals que alguns humans perquè es disposa que , a més, existeix l’obligació d’arreplegar als animals extraviats i abandonats i el seu allotjament en un centre de protecció animal, per a això hauran de comptar amb un servei d’urgència per a la seua recollida i atenció veterinària, disponible les vint-i-quatre hores al dia. Ja volgueren molts humans comptar amb tal assistència després d’un desallotjament o per viure als carrers com nosaltres, en la total indigència. #Xuplar+et eixa, Barcala.

Concloent, no traieu res amb usar insecticides, ho va comprovar un grup de científics estatunidencs que van ruixar una superfície amb insecticida piretroide. Després de soltar als meus congèneres , només un 20 per cent van morir als 30 minuts. La resistència ens ve de sèrie. I encara que els sàdics batablancas les van confinar per a veure quant tardaven a estirar les potes boca amunt, van tardar entre 8 i 24 hores en palmarla. En condicions normals som immortals. #Xuplar-es eixa, bípedes implumes, criminals, fills de la gran bonica Lucy i dels neandarthales.

Fins a la setmana que ve, si no m’assassina vilment el Vell o la palma ell, que és la possibilitat més pròxima.