La Poesia és Notícia. Especial Dia del Llibre: Atrapats pel COVID-19

Des que, el passat 14 de març, el govern va declarar el “estat d’alarma”, són molts els llibres que no han pogut presentar-se, malgrat estar acabats d’eixir d’impremta. En un intent de supervivència, llibreries, editorials, autors, autores (i artistes en general), han conjuminat esforços per a fer-nos una mica més suportable la necessitat de quedar-se a casa i conscienciar-nos que la vida i la cultura depén de tots. Per això, des de LOBLANC, ens sumem a aquest esforç col·lectiu i festegem el Dia del Llibre amb la nostra xicoteta llista de recomanacions. Una mostra d’alguns dels llibres, publicats per editorials independents, que no han pogut ser presentats, que poden adquirir-se a través de web i, quan això acabe, estaran disponibles en les nostres llibreries de sempre.

“Maneras distintas de amar (o des-amar)” (Ed. Huerga&Fierro)

Autor: Carlos Javier Cebrián

Género: Poesia

Carlos Javier Cebrián (Salies de Bearn, Pau, França 1965). Dirigeix des de 2011, Edicions Fruits del Temps Associació Cultural d’Elx. Des de 2016 coordina el cicle de literatura La Dignitat de la paraula, organitzat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Elx. Ha publicat els següents poemaris: Poemas de lluvia y alquitrán (1987); Heroína (1991); Humo que se va (1999); Celebración del Milagro (2005); Estragos (2012); Bagatelas (2016); Vida de poeta (2018); i el poemari que ens ocupa, Maneras distintas de amar (o des-amar), (2020).

Com prologuista del llibre, he escrit sobre ell: “Maneres diferents d’estimar (o dónes-estimar)” té el característic esperit exhibicionista del seu autor. Des de la primera pàgina, fa al lector prendre part d’aqueix món àcid i desesperat que sempre recorre els seus versos. Retrata a un supervivent que s’obri en canal per a banyar el seu cos sobre aquests poemes de sang i sepultura, lluny de ser un “adult domèstic” que pateix per amor. I és que, cada dia està ple de “gaudis menors”, d’esdeveniments que Carlos Javier Cebrián mostra com a xicotets amulets que ens ajuden a mantindre’ns malgrat tot. En llegir aquestes pàgines s’arriba a la conclusió que la poesia, o la vida, ens fa creure en el més in-*creible. Ens fa pensar que el pas del temps provoca una nostàlgia que ens alegra esmentar i ens introdueix en aqueix túnel amorós on entendre que “plorar a vegades és una benedicció”. L’amor, el desig, la passió, l’escriptura… formen “un desert d’irreverent miratge”, a través del qual l’autor mostra la fragilitat de l’ésser humà i aqueixa necessitat innegable que tenim tots de ser en l’altre. I ho fa mentre flirteja entre la “sepsia” o la “asèpsia” sexual; sexe i ànima s’entrellacen en aquest recorregut líric on, per damunt de tot, està la sensibilitat d’un home en flames que intenta explicar-se a través de les paraules. Cal ser molt hàbil per a convéncer que “la tristesa és un do”, i si alguna cosa aconsegueixen aquestes “Maneres diferents d’estimar (o dónes-estimar)” és demostrar que, per damunt de nosaltres mateixos,

“Huellas en el Paraiso” (Ed. Ars Poética, Colección Ars Nova)

Autora: Mª Engracia Sigüenza Pacheco

Género: Poesía

Mª Engracia Sigüenza Pacheco (Orihuela, 1963) és llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació, en l’especialitat de Psicologia. Va treballar en el camp de la psicologia clínica, ha exercit la docència i actualment es dedica a l’orientació educativa. Ha participat en diverses antologies, llibres col·lectius, exposicions i muntatges audiovisuals, i publicat articles i poemes en revistes i periòdics (Empireuma, Fruits del temps i uns altres). El seu poema “Utopies” va ser finalista amb menció honorífica en l’I Premi Nacional de Poesia Vila de Madrid 2015. Ha publicat El fuego del mar (2018) i Huellas en el paraíso (Ars Poética, 2019).

Com indica l’autora en el prefaci de Huellas en el Paraiso, “el viatge és una fugida cap avant, un voler detindre el temps; la cerca utòpica d’una manera de transcendir, de deixar petjada del nostre pas pel món, i en última instància un inútil desafiament a la mort. I viure és el gran viatge, la vida és el viatge definitiu, l’únic real i vertader. Perquè sense màscares o amb elles, fugint o creient romandre en una impossible inmutabilitat, sempre estem en moviment. Res es deté, tampoc nosaltres. I dins de la gran roda del temps, dins d’aquest cicle d’etern retorn al qual hem viatjat sense capacitat d’elecció, està la nostra aquesta i la nostra desgràcia; abocats a la gran contradicció: viure sabent que morim, que no hi ha destinació possible, que només existeix la consciència d’un continu caminar, cap a fora i cap a dins de nosaltres mateixos, en una realitat enriquida pels somnis.” Així és com aquest llibre de viatges, aquest llibre de la vida, ens convida a descobrir el món misteriós de la poesia.

 “La luz de lo perdido” (Chamán Ediciones)

Autor: Javier Lostalé

Género: Poesía

Javier Lostalé (Madrid,1942). És poeta, periodista, crític literari i antólogo. Inclòs en l’antologia Espill de l’amor i de la mort, amb text introductori de Vicente Aleixandre, ha publicat huit poemaris: Jimmy, Jimmy , Figura en el Passeig Marítim , La rosa inclinada, Profund és la resplendor, L’estació blava, Tempesta transparent,El pols dels núvols , Cel i Temps en lunación i Llum del perdut .La seua poesia escrita entre 1976 i 2001 va ser publicada sota el títol La rosa inclinada, i reunida en les antologies Rosa i Tempesta i Blava serena. Ha sigut reconegut amb els premis Francisco de Quevedo de Poesia i Nacional de Foment de la Lectura.

En paraules d’Esther Peñas, “La delicadesa amb la qual s’imposa l’alba; la fragilitat de qui habita el clar del bosc; l’elegància del silenci exacte; un boirós misticisme; el pas alentit de l’amant en retirada imposada; el vehement desig de qui gaudeix el cos i la carn, l’anhel sostingut que el record s’incardine amb el hui dels dies, transcendisca i acompanye; un camp semàntic que condensa (pols, rosa, núbil, llum, pur, mans, memòria, claredat, oblit, tempesta…) Quant acaba de nomenar-se parla del jo poètic de Javier Lostalé, que al llarg dels anys ha anat obrint el llit d’un significat tan propi i recognoscible com a bell.”

“El Cantar de las Caracolas” (Ed. Olélibros)

Autora: Carmen Salas Del Río

Género: Poesía

Carmen Salas Del Río (Cadis,1955). Ha sigut docent durant més de 38 anys. Va introduir l’escriptura creativa entre el seu alumnat, fomentant la lectura i l’escriptura de textos literaris. Amb el projecte educatiu Paraules Blaves va obtindre, al costat dels seus companys, el Premi Nacional d’Educació 2014. Va obtindre el primer Premi Espiral Edublogs a blogs de Biblioteques escolars al juny de 2015. Ha fet col·laboracions poètiques i ressenyes de llibres infantils en diversos mitjans, com a Lletra Clara i Llibre obert. Actualment col·labora amb la revista cultural FOC. Ha publicat els poemaris Manto Del Alma (2016), La Mirada Del Tiempo (2019) y El cantar de las caracolas (2020).

Segons escriu Faustino Lobato, El cantar de las Caracolas de mar “és una obra on la paraula és un murmuri de soledats i trobades, d’absències i vida amb majúscules. Acostar-se a aquest llibre és com prendre els caragols de mar i estrényer-les contra l’oïda per a sentir la mar, com metarrelato de tot el que els éssers humans desitgem: eixir de les pors que prenen el cor, aconseguir l’horitzó que escapa, donar resposta als perquès de l’amistat que no torna. Sí, aquest poemari és el traç del vent en la mar que apunta a la condició de ser, un posar en relleu el silenci dels quals demanen justícia, un acostar la presència d’aquells que es van anar. Aquesta obra és la lectura valenta d’una dona que enfronta tot ‘a colp dels vents / que la van veure nàixer’. Un poemari fet des de l’interior deixant que els caragols de mar, com a imatge de la consciència més profunda, inspire aqueixa bellesa dels versos rotunds, directes que en aquest llibre es troben”.

“Noches a pie de lágrima” (Ed. Fórmula Idónea)

Autor: Fernando Alonso y Frías

Género: Poesía

Fernando Alonso i Frías (Alacant,1974). Llicenciat en Sociologia per la Universitat d’Alacant. En 2005 edita el seu primer poemari Sanefes d’incomprensió. En 2009 veu la llum Residuarte, el seu segon poemari, una obra de poesia visual i intersensorial, editada en format lliure-disc. En els últims anys, ha compaginat l’escriptura amb el cinema. El seu primer llargmetratge, Atreviment (2019), va ser candidat en la 34a edició dels premis Goya. Respecte a la seua activitat poètica, en 2020 ha publicat Noches a pie de lágrima, i Injusticia poética, un conjunt de poemes àcids i directes.

Com explica el mateix autor, Nits a peu de llàgrima “recull tres poemaris en un. El primer d’ells repeteix títol i parla de nocturnitats i desitjos frustrats. També inclou algun experiment poètic, així com un cert indici d’esperança al final del camí. El segon porta per nom El nuevo ser cotidiano, i va servir a l’autor, en el seu moment, per a despullar-se per complet i alliberar-se de qualsevol complex poètic. Sense pèls en la llengua, sense mitjanes negres; sense atendre cap correcció o decòrum. I el tercer de la trilogia es titula Luz en el sótano. Va nàixer en un moment difícil de la seua vida, un canvi dràstic a nivell personal, i va concloure el llibre quan a la fi va donar carpetada a aqueix cicle i va poder iniciar un nou. Nocturnitat, alliberament, maduresa; tres paraules que, de manera molt concisa, vénen a resumir cadascun dels tres poemaris que conformen aquest volum que han acabat unificant-se”.

“El peso del hielo” (Boria Ediciones)

Autor: Basilio Pujante.

Género: Relatos

Basilio Pujante Cascales  (Múrcia, 1982) és professor de Llengua i Literatura en l’IES Sabina Mora de Roldán i de Teoria de la Literatura en la Universitat de Múrcia, institució en la qual es va doctorar en 2013 amb una tesi sobre el microrelat. Com a narrador ha publicat el llibre de relats Receptes per a astronautes (2016) i la secció «Històries de Zenó» en el diari L’Opinió de Múrcia durant l’estiu de 2016. És crític literari i membre des de 2004 de l’associació literària Col·lectiu Illetrats.

Diu Carmen Pujante Segura de “El peso del hielo”: “Feliç l’ignorant, perquè desconeix el pes del gel i d’ell serà aquest llibre. Feliç aqueix ignorant, perquè és atrevit i indagarà sobre l’estranya fórmula del conte, la densitat del qual és indirectament proporcional al seu volum, com comprovarà amb aquesta agosarada lectura. Feliç ell, que després de Receptes per a astronautes (re)llegirà a Basilio Pujante, atrevit explorador de (sense)sentits entre les escasses però denses línies dels relats breus. Feliç aqueix lector ignorant, ja que desentranyarà el poder del verda botella (i d’una bici GAC), viatjarà a Jimbocho (el Japó), provarà alguna cosa com volar (i després desinflar), elogiarà el seny (la poca que li queda a la literatura), coneixerà a un altre gran Pelé (com els nostàlgics d’una generació, els mateixos segurament d’aquella bici), perillarà amb els FAV o «like» en aquest temps de xarxes (socials?) així com amb algunes persones a les portes d’embarque, s’endinsarà en una bella (i per això trista) història meridional, oscil·larà entre el dubte o la ràbia (el dubte, sempre el dubte) i entre el literal i el figurat d’estar cremat, i coneixerà, a més, a un altre home que llig, com ell. Feliç el lector d’aquests onze contes i feliços aquells que, junts, han aconseguit fondre el gel, perquè d’ells és la vida, ja sense pesos ni mesures.”