Es posa tant d’afany en l’emoció, es fien tantes tendreses en l’entusiasme, s’hipoteca de tal manera l’expectativa d’una vida resolta en un paperet gargotejat, que quan ens venta la realitat, quan acaba el sorteig i se’ns vessa damunt l’aigua gelada del poal, no sap un ni per a on mirar. Valdria la pena apuntar en un quadernet tots els projectes que un ciutadà totxo del carrer sol traçar en la ment, amb diagrames de xiquet, a propòsit del dècim de loteria: no s’escatima res, ni un capritx.

Se somia en gran, s’unfla la imaginació com un globus de fira i es regodea un per endavant amb sufocant atreviment, llepant-se de manera impúdica. Què cerquita es pressent la vareta encantada que ens canviarà la vida. De veure les boles caure a veure’ns tocant-nos les nostres en una perspectiva de dilatats paseítos al sol. Però la realitat —és a dir, l’estadística—, amb els seus aires entossudits i superbs, és tan tossuda com la pròpia vida. O més. Costa molt arriar una altra vegada amb el carretó després d’haver-se banyat un en semblants fantasies. Ai, que pobres ens sentim fins i tot tenint-ho tot. Quina espantosa tristesa és desitjar allò que en res ens enriquiria i que en tan poc augmentaria la nostra felicitat. Es té de sobres per a anar espentant el carro, però es desitja més, es desitja sempre més, i se sent una desgraciada infàmia, una sort de tortura mameluca en veure’s forçat a la resignació, a viure miserablement sense la Grossa.

Quina lúbrica entelèquia la d’agarrar un bon manoll de bitllets, la d’enganxar la mosca, la d’emportar-se a la boca un bon tros de pastís, i canviar el pisito nou de quaranta metres per un bon casalot antic, vell, pairal, i a la senyora per una de trenta-cinc, i passejar-se després pel poble ensenyant les dents amb chaquetilla i pañolito, com un imbècil. Com un imbècil amb diners, que llueix bé i ofén al proletariat. Aqueixa ànsia tenaç de trepitjar per fi un lloc bo, de demanar una bona copa i no un café amb llet, de triar tres plats de la carta i no caminar mirant de reüll els preus. No sap un amb certesa com aplacar ara la fatiga, el cor batega a destemps sota la camisa amb el descoratjament propi del desgraciat. S’imaginava un ja moblant l’apartament i rebent allí al cunyat amb el somriure cosit en les orelles: “Res, això ha sigut un capritx, una ximpleria, quatre duros, no faces cas”, i refregant llavors el balconcillo, oportuna i maliciosament, amb vista al arrebolado vesprejar. Es fantasiava, se somiava una vegada i una altra amb el pessic de la Grossa, amb el pellizquito que ens trauria del fang, i hui es pessiga un el budell amb les pinces gelades de la glaçonera, mentre se serveix un licor barat que ofegar l’angoixa, i es vomiten llàgrimes de tendra amargor.

L’important és tindre salut quan no toca. Si toca, si ix la bola, la salut és això de menys. La salut es pot anar a la merda. De la salut, abans del sorteig, no s’acorda ningú. La salut, aqueixa cosa ordinària, aqueixa cosa trista i patètica, aqueix mal consol de pobres.