Quan no existien els telèfons mòbils, aquests brillants aparatitos que serveixen per a comunicar-nos en temps real amb una tia soltera d’Austràlia i, també, per a fregir un ou sense oli, era tremendament habitual que un senyor d’Albacete, amb les galtes escatades pel sol, jurara pel seu pare que un ovni l’havia abduït a les tres del matí a la meitat d’una lloma, al costat de les oliveres. Ara, quan tothom té a la mà un telèfon amb què fotografiar absolutament qualsevol ximpleria, els ovnis, vaja vosté a saber per què, s’han extingit.

L’amor, a determinada edat, com un ovni de fantasmagòrica presència, acaba també extingint-se. Quan s’és jove, el més apassionat amor es revela diàriament en cada cantonada. S’enamora un d’una mossa en els deu minuts que es tarda a anar a comprar el pa. S’enamora una xiqueta d’un llarguerut desgreñado —oportunament apostat en la persiana de la fusteria, bufant-se el serrell convulsivamente— en el breu trajecte que mitjana entre el portal i el contenidor orgànic de fem. S’escriuen versos florits com a xurros es frigen un diumenge de matinada a la porta d’una discoteca. Quants acalorats romanços s’han iniciat en el llindar d’un antre repugnant, compartint un cigarret. Als vint anys, un s’enamora per càstig. Bellíssims torrents de arrebolado amor es precipiten contínuament pels tortuosos carrerons de la joventut.

Als cinquanta anys l’amor desapareix. És l’espectre que s’esvaeix sobtadament quan accionem el groller interruptor de la llum. És l’innocent somni d’un xiquet desbaratat per la brusca manotada de la tossuda maduresa. Observem, no obstant això, les felices i sorolloses unions entre persones que han superat ja els cinquanta. Els veiem passejant-se pels carrers més concorreguts, fent escarafalls, radiants d’aparent alegria, visiblement ansiosos perquè el món sencer presencie la seua aquesta. És amor? No, en absolut. Per poc que acostem la lupa, comprendrem que es tracta d’un profund pànic a la soledat futura. És un pràctic i patètic acord mutu de supervivència. No obstant això, tota regla té la seua excepció: quin envejable episodi d’amor pur, d’excels amor immaculat, quina captivadora escena la d’eixa explosió de virginal desig entre un murcià de huitanta-set anys i una equatoriana de vint-i-dues. Ah, amb quina elevada frustració, amb quina cobdícia els contemplem. Qui poguera delectar-se amb les mels de tan sincera passió.

La desaparició de l’amor, en aquestes etapes tardorenques de la vida, és proporcionalment inversa a la sorprenent reaparició de la fe. S’han donat casos de joves i irredentos ateus que en l’edat madura han recorregut els carrers descalços, carregant a l’esquena amb una robusta creu de tres metres de llarg, sacsejant-se el llom amb un vergajo. L’amor s’esfuma i la fe renaix, eixa mateixa fe que, tres dies després de la primera comunió, es va oblidar en un calaix de l’armari, juntament amb el compàs i l’estoig dels retoladors. Dolç consol, no n’hi ha dubte.