Un crani mesocèfal, de llaurador del Llevant, voltat per escassos cabells retallats en un esclarissat serrell. El rostre adobat pel temps i el sol, els ulls grans i brillants expressen una mirada entre burleta i melancòlica, el nas gruixut i aguilenc,  rematada en un poblat bigot, també de paisanaje de la terra, tapant una boca àmplia i sensual. El tors ampli i una mà rugosa i venosa que sosté la jaqueta de viatger sobre uns amplis muscles. És el retrat de Rafael Chirbes (1949-2015), que apareix en la primera part dels seus Diaris A estones perdut 1 i 2 (pròlegs de Marta Sanz i Fernando Vallas, Anagrama, Narratives hispàniques, 2021). Un autoretrat escrit, descarnat i nu.

AL NU
Els diaris dels escriptors, ja ho déiem en textos anteriors ací, sovint resulten més interessants que les seues ficcions. No  és aquest el cas, ja que Chirbes ha demostrat en les seues obres una potència d’estil i una substància narrativa que ho situen entre els més talentosos escriptors espanyols contemporanis. En el seu dietari, considerat un dels millors llibres publicats l’any del seu llançament, Rafael Chirbes es despulla de cos sencer i se’ns exhibeix sense afaites, amb els seus abominables hàbits, la seua bilis i la seua sexualitat , a vegades oculta en els amagatalls bruts on tenien lloc els coits homosexuals,  en temps de la prohibició franquista, és a dir en mingitorios públics i parcs de Madrid.
L’escriptor va desgranant dia rere dia les seues obsessions, el temps que li roba a l’escriptura li arrapa l’ànima, es culpabilitza per això. “Hui no he anat a treballar. M’he passat el dia en el llit. Anit vaig beure fins a les cinc del matí. Després d’arrossegar-me per tots els tuguris de Madrid que conec, vaig acabar en la Gran Via, al costat de la Telefònica, intentant lligar en ple carrer, pagant-los cerveses i comprant-li cigars a putes desdentades i a decrèpits fanfarrons borratxos. Em vaig portar a casa a un tipus madur, que anava més borratxo que jo i que, en despertar-me, he descobert que s’ha anat, robant-me tres mil pessetes”(Diaris, 25 de març de 1986). La vida se li va en treballs que li permeten alimentar-se i viatjar, també en taboles interminables que li deixen la ressaca culpable del temps irrecuperable per a l’escriptura. En aqueixes pàgines íntimes sobrevola l’absència de l’amor, que a moments troba en les seues cites a mata cavall entre Madrid i París, on resideix el seu amant, François. El mateix que serà al costat del seu alter ego , un jove pintor, coprotagonista en la seua novel·la pòstuma París Austerlitz, sota el nom de Michel.

VERTIGO I DEPRESSIÓ
Les notes que llegim en els Diaris semblen ser les anotacions necessàries per a aqueixa novel·la,  a penes conclosa  a causa de la malaltia, en la qual l’escriptor revelarà per fi la seua vertadera identitat sexual. Resulta significatiu que aquesta haja sigut un secret a veus durant llargs anys, en els quals, com veiem  en l’episodi d’un dels seus viatges promocionals a Alemanya (país on és àmpliament conegut i reconegut com un gran escriptor) li preguntaven per “la seua esposa” i contestava que s’havia quedat a l’hotel, ja que era “poc sociable”. Chirbes no volia entrar en explicacions sobre aquest tema. Bastant tenia amb els seus dubtes, les seues sobtades malalties, inexplicables atacs de vertigen i agudes depressions. Tal vegada això es devia al fet que  la maquinària desbocada de la seua ment pujava i baixava com una muntanya russa, al mig lectures minucioses dels clàssics,  Balzac, Walser  i alguns actuals, com Bowles , en una  aplicada preparació per a desxifrar el misteri dels estils i forjar el seu propi. Un exercici que ens sembla innecessari, perquè en la lectura mateixa d’aquest dietari s’adverteix que el Chirbes de les cròniques gastronòmiques de la revista Sobretaula i el novel·lista madur de Crematori està també contingut en aquest relat íntim i descarnat, que malgrat els necessaris retocs posteriors, traspua la mordacitat i penetració de la seua ploma. No es reserva Chirbes els seus dards contra els advenedizos del primer socialisme transicional , per a ell mers administradors i en alguns casos hereus directes del vell règim: “La gent es creu progressista perquè vota al PSOE i  això els permet defensar posicions d’individualisme a ultrança i justificar el pelotazo, la rampinya” (.Pàgina 191 Diaris) També contra els ultres de l’esquerra dels primers temps, llija’s FRAP o el socialisme “real” de Cuba i la Xina. És massa lúcid i intel·ligent com per a formar part  d’aqueixes tribus, encara que manté un cert orgull proletari dels seus orígens familiars i una decidida voluntat de rebutjar aqueix feixisme resilient que observa també en escriptors com Arturo Pérez Reverte, al qual fulmina amb precisos comentaris. Chirbes és un vers solt en l’enrarit món dels clans literaris, als quals veu compinchados amb la crítica i la casta mafiosa del món editorial espanyol.
Les lectures de Chirbes i les seues notes al marge ens donen una idea del que bullía en el seu turmentat cap quan es posava a recuperar el temps perdut en orgies lúgubres de sexe i alcohol o ficat al llit en el seu llit fred contemplant a la també gèlida i malvada París, la seua ciutat fetitxe.
Els Diaris mereixen llegir-se sense haver aprofundit si més no en la lectura de les seues obres. Són el testimoniatge subjectiu, precís en les seues apreciacions, d’una època ja passada, que ja anunciava temps pitjors com els que vivim. Per a Chirbes el franquisme no havia mort, sinó que continuava recorrent els camins d’Espanya com un zombi aterridor.
“La història com a oblit, injustícia  sense la qual se suposa no es pot viure”, reflexiona en l’inici de la segona part d’estones perdudes (1995-2005).
En Crematori, Chirbes dissecciona la societat llevantina i l’ambició destructiva que ha convertit al litoral valencià en una Miami per a jubilats i mafiosos russos. En aquests dietaris, es reuneixen les cendres dels seus dies, la realitat quotidiana, els pensaments, les glòries i misèries d’un home  que va entendre l’ofici d’escriptor com una condemna,  també com un foc que el consumia al mateix temps que li donava llum i calor a la seua existència. “La literatura és marjal carregada de complicada i fràgil biomassa” (pàg. 255, Diaris). Una excel·lent conclusió , que també podria resumir el contingut d’aquestes pàgines de no ficció plenes de vida i cendres. Pols enamorada i  amb sentit.