Amb major o menor certesa, suposa un que el ciutadà amb un mínim de criteri haurà reflexionat en alguna ocasió, al llarg del temps, sobre els vímets de la classe política. Amb major o menor suspicàcia, s’aventura un a conjecturar que la persona voluntariosa i amb un mínim de sentit comú, abraçada a qualsevol ideologia, haurà deliberat en algun moment —decidint el color del seu vot, verbigràcia— sobre la carn que està consolidat un polític. Difícilment podrà llançar-se una càlida llum reveladora sobre grandària misteri, però tractarem, no obstant això, de formular totalment les preguntes.
Quin és l’objectiu d’un polític en la vida? Com és la nit d’un polític? És agitada? És una mar de calma i cama solta? Té somnis? Com afecta el sofriment o la desesperança d’una població a un polític? Quan li parlen de precarietat, comprén certament l’abast de la paraula? Quin és el límit de repugnància personal que està disposat un polític a assumir? Què significa per a un polític la falsedat? S’enrojola alguna vegada? Sent fred? A qui pretén ajudar, en realitat, quan promet amb tant d’èmfasi i aspaviento l’ajuda? Com són, de quin material estan formades les entranyes d’un polític? Quant mesura el seu intestí prim? Com és possible enriquir-se amb tal vertiginosa urgència? Quin és l’instint natural d’un polític? En què pensa? Li agrada el cinema? Menjar bé ja ha demostrat que sí, però li agrada la poesia? La pintura? La música —la sintonia del seu partit no compta, el ridícul bailecillo posterior a la victòria d’uns comicis tampoc— l’abstrau de la realitat circumdant?
Senta, això de la cuina… “Mire vosté, aqueix partit blavós al qual vosté fa referència, del qual vosté em parla, per tant, res té a veure amb la nova executiva del partit, per tant, que ha adquirit hui un to celeste net, mancat de màcula, per tant…”. Riallada generalitzada. El riure impedeix al dependent de la ferreteria guardar els caragols en una bossa. Travessem el carrer, que és singularment estreta. Senta, això d’Andalusia… “Mire vosté, aqueix partit encarnat que vosté assenyala, per tant, res té a veure, per tant, amb la nova executiva del partit, que ha adquirit hui un to carmesí net i mancat de màcula, per tant…”. Mal assumpte menjar i riure al mateix temps, s’ennuega el votant amb la trista croqueta de bacallà.
Quina significació troba un polític en la paraula decència? I en la paraula honestedat? Què significa per a ell dimitir? Té algun sentit ocult? Quin grau de cinisme es requereix per a aconseguir el triomf mediàtic? És alié a un polític el remordiment? Quina és la frustració que degué patir una persona en la seua tendra infància per a haver decidit encaminar els seus passos al món de la política? El polític representa al poble, a quin poble? Innegablement, un segment de la societat alberga un ànim corrupte, un cor deshonest, però quin polític representa a aqueixa altra gran societat, discreta i majoritària, que cedeix el seient, que evita l’enfrontament, amable, esforçada, aqueixa altra societat humil, benintencionada? Quin polític representa a la societat intel·ligent i acadèmicament formada? Per què somriu un polític?
Ens preguntem, confusos, què seria de la bicicleta si el ciutadà, fart, no acudira demà a l’urna, si la desafecció i l’empatx l’apartaren per sempre de l’engranatge electoral.