És bastant freqüent que ens admirem en conéixer la història de superació i èxit d’algun personatge públic. Amb una certa regularitat, descobrim a través d’un article els orígens miserables d’una celebritat, i ens estremeixen aqueixos minuciosos detalls amb què es descriu aquella vida tan dura, aquella infància tan crua i llunyana en què aquest personatge insigne degué compartir un trosset de pa amb sis germans, per a a continuació sentir-nos embadalits amb les seues posteriors gestes, amb la seua progressiva reguera de triomfs. L’article acaba mostrant-nos, a vegades, la fotografia del seu flamant descapotable encarnat, en l’interior del qual llueix lascivamente una dama amb uns llavis i uns sins unflats exactament a la mateixa pressió que els pneumàtics.
Ens ensenyen les biografies precioses i commovedores de xiquets famèlics que van superar qualsevol adversitat i es van convertir en persones victorioses, i ens els representen ara surant en les aigües cristal·lines dels seus opulents palaus. Però mai coneixem aqueixes tristes històries truncades, tan reals, tan vertaderes, tan quotidianes, d’aquells individus anònims que van sorgir també en un ambient de misèria i que continuen hui experimentant, desgraciadament, aqueixa mateixa penúria. Per alguna misteriosa raó, en virtut d’algun sofisticat fetitxisme, hem acabat arribant a la conclusió, hem arribat a abraçar la irrebatible certesa que celebrant aquest tipus d’històries d’aliens triomfs —i, molt especialment, mostrant-nos entendrits—, també nosaltres, per una sort de recompensa divina, serem arrossegats per aqueixa bellíssima ruta de l’èxit personal, i assaborirem, més prompte que tard, sota un núvol d’acolorit confeti, aqueixes mateixes felices i dolces mels de la glòria.
No obstant això, per una simple i espantosa qüestió estadística, hem d’assumir totalment que és una superba impossibilitat que tothom aconseguisca baratar la seua estretor original en l’argument fascinant d’un magnífic conte de fades. La imprevisible tragèdia, la manca de talent, un desafortunat error de càlcul, l’abominable malaltia… Nombroses contingències podrien sabotejar el nostre futur i convertir, de la nit al dia, un anhelós somni de prosperitat en una grotesca rondalla amb terrible moralitat. Que enriquidor seria escoltar els consells del qual ha naufragat per a valdre’ns de la seua experiència i previndre possibles ensopegades. Però la natural idiosincràsia de l’ésser humà eludeix, per defecte, el desmoralitzador exemple d’una història personal fallida. Ens allunyem del fracàs com de les crispades arpes de la pesta. Probablement, per superstició, per si de cas, per evitar la mala sort, i si resolem apuntar-nos al relat d’una decepció és, tal vegada i únicament, per a regodearnos maliciosament, per a comparar la nostra vida adotzenada amb l’excel·lent patacada del proïsme, i així mudar les llàgrimes d’aquell en el nostre secret goig. Malament de molts, trist consol d’imbècils.
Extraordinària és, d’altra banda, la inevitable relació de proporció que existeix entre admirar el triomf d’un desconegut i el d’una persona pròxima. És un fet provat i sorprenent que com més pròxima siga la persona afortunada, més torrents de fel correran per les nostres venes. És antropològicament insuportable, amic meu, presenciar i digerir l’èxit del nostre veí.