Quan vas a la biblioteca de sempre hi ha coses molt satisfactòries en elles que és si trobes el llibre que cerques. Diferents poden ser les motivacions de trobar-ho però si s’aconsegueix obtens la primera satisfacció que simplement és aconseguir llegir-ho. En el meu cas, el llibre, a la Biblioteca Azorín d’Alacant, estava en la zona de consulta però afortunadament es prestava i vaig descobrir a més que ara havien homogenizado un nou termini de devolució que et donava una mica de més tranquil·litat.

“Fahrenheit 451” és un llibre que va escriure Ray Bradbury, publicada en 1953 i va ser considerada una de les seues millors obres. Presenta una societat estatunidenca del futur en la qual els llibres estan prohibits i existeixen bombers que cremen qualsevol que troben. En l’escala de temperatura Fahrenheit (ºF) , 451 graus equivalent a 232,8 °C, és la temperatura a la qual el paper dels llibres s’inflama i crema.

El protagonista del relat és un bomber anomenat Montag que acaba per cansar-se del seu rol com a censurador de coneixement, decideix renunciar al seu treball i eventualment s’uneix a un grup de resistència que es dedica a memoritzar i compartir les millors obres literàries del món.

La trama m’agrada perquè aparentment s’enfoca en el rol històric que ha tingut la crema de llibres per a reprimir idees dissidents que en l’actualitat podria ser comparable a l’aparició interessada de fuck news per a reprimir també idees vertaderes que resten a la ciudanía amb fabulacions, contes, ficcions i reescriptura de la realitat.

“És un plaer cremar, mentre els llibres, que aletejaven com a coloms, morien en el porxo del jardí de la casa”.

En aquesta història els bombers cremaven les nostres cases i els nostres llibres… on estaven gravats els títols d’un milió de llibres que estaven prohibits.

Finalment, el bomber una nit va pensar en els llibres i va comprendre que darrere de cada llibre hi ha una persona. Una persona que ha de pensar-ho. Una persona que va emprar molt de temps a portar-lo al paper. I va pensar que potser seria millor cremar als bombers.

Fins ací la trama em sembla tremendament interessant, encara no sent recent, però és cert que em sembla que l’autor pretén que els personatges assumisquen altres papers potser de menys transcendència i perd un cert interés la lluita contra el govern o el poder, que arrambla contra la intel·ligència i cultura de la gent. Però clar, Ray Bradbury és l’autor i no jo, però, en qualsevol cas, jo aquesta història l’hauria tractada de forma més guerrera que no és el cas. El llibre està bé, però manca d’una mica més de màgia, per al meu gust.