Mariam Martínez Guirao realment és com una planta ruderal, que sobreviu. Quasi un tercer paisatge, per tant, a vegades se sobrevius com pots i altres t’alces en qualsevol situació.
Ella es va posar treballar amb 15 anys en una fàbrica de calçat on va estar 9 anys. Finalment li ho va deixar encara que havia obtingut un lloc de direcció en un dels departaments. Després va cursar secundària, després batxillerat, va fer la selectivitat i finalment la Universitat, on es va graduar en Belles arts per la UMH.
És d’Elx i ara més mai se sent un jardí in situ i no en moviment. I tot des de l’Art.
Pregunta: Eres artista i investigadora on uneixes dos vessants essencials com és l’art i la naturalesa, la etnobotánica, entre altres qüestions veritat?
Resposta: Em veig més com a artista però no sé si és per la dislèxia i pel meu ordre caòtic el procés d’investigació m’ajuda a ser ordenada. Això forma part, per tant, del discurs científic de l’obra que realitze.
P: Em consta que en l’actualitat aquestes desenvolupant la teua tesi doctoral sobre Psicologia Ambiental. A què aspires amb aquesta investigació.
R: No aspire a grans coses perquè vaig a poc a poc amb metes a curt termini. Ens agradaria que fora un referent entre els i les artistes que treballen l’art i la naturalesa per a convertir-se en arma que la gent i jo puguem utilitzar.
P: És possible que estigues, amb el teu treball artístic, incentivant un nou diàleg social sobre la naturalesa des de l’art que no sé si és un procés molt íntim teu o té com a missió ajudar a la transformació general per a una major sensibilitat sobre la problemàtica ambiental.
R: És tot. Comence canviant jo la manera de sentir, això necessite utilitzar-ho. Fins al 2017 vaig fer molta obra objectual (obra personal) i després el que jo dic projectes públics amb el que pretenem involucrar a la gent i ara, en aquesta etapa, estic intentant conjuminar i integrar les dues coses, fent obra provocant implicar i activar a la resta de la gent.
P: L’última exposició que sé de tu, que vaig anar a veure-la, és la de «Epifania Vegetal» en 2021 en el cicle d’Art a la Casa Bardín que comissari Álvaro Aroca. Com recordes aquella experiència recent. Recorde aquella frase que vas utilitzar de Santiago Beruete que et permetia justificar aquell treball: “Plantes i humans estem fets dels mateixos àtoms i compartim el mateix codi genètic”.
R: Aqueixa exposició va ser un abans i un després: aparició, consciència psicoterrática i vegetació òssia. És com un procés de vida de tres fases. El confinament em va permetre fer aquesta reflexió. Jo el cride a això sanar-nos amb la terra. En definitiva vaig gaudir molt en aquesta exposició.
P: Disculpa, les plantes senten de veritat, en el sentit més humà d’aquesta paraula o són només herbes una mica inertes?
R: La meua teoria és que la clau existencial, aqueixa peça, la tenen les plantes. Les plantes renoven el sòl, regulen cicles, ens donen a entendre què hi ha en el sòl, un munt de claus que l’ésser humà ha oblidat. La neurobotánica diu que senten i es comuniquen entre elles.
P: Creus que ens estem oblidant del territori on vivim i amb qui vivim?
R: El diàleg que tenim els éssers humans és a vegades destructiu. Ens afecta la falta de naturalesa sobretot la gent que viu a les ciutats. En el llibre “Els últims xiquets del bosc”, el seu autor Richar Louv encunya la frase “trastorne per falta de naturalesa”.
P: D’altra banda, eres una artista de processos. L’obra final, acabada, és importantíssim, però he vist que el teu consideres rellevant el conjunt de fases prèvies a la creació final que fins i tot fins documentes. Crec que és una bona solució per a qui veu la teua obra perquè li descobreixes una important fotografia del teu treball artístic. Altres artistes ho rebutgen obertament.
R: Si parle de plantes l’obra ha d’estar una mica viva. És important ensenyar el procés, és important perquè té noves claus i el que l’està veient pot donar-li un nou valor. Però em sembla bé que hi haja artistes que no ho vulguen mostrar.
P: L’art deixa també petjada. Em referisc ecològica o això és una cosa que ja està canviant per la sensibilitat de les persones que sou artistes.
R: Crec que cada vegada hi ha més sensibilitat però a vegades es queda en una mica de moda. Jo vaig començar a mesurar la meua petjada de carboni. Abans treballava i mesurava la meua petjada de carboni,
ara treballe al revés, partint d’entendre la petjada de carboni que generarà i arribant, per tant, a una decisió més coherent i menys hipòcrita.
P: Tirant mà de la teua trajectòria vull recordar que et van seleccionar i van premiar en les Trobades d’Art Contemporani – EAC 2020 de l’Institut Juan Gil-Albert i la Universitat d’Alacant.
R: Va ser tota una sorpresa. I després d’un conjunt de cancel·lacions que vaig tindre va ser molt satisfactori sobretot perquè era un reconeixement en el meu entorn, a nivell local, qüestió que no sol ocórrer.
P: Record que jo et vaig conéixer quan estaves en la codirecció de les Residències Artístiques A frec de roba. Un projecte que va viatjar des del 2014 al 2018, cinc anys donant vida a l’art i als i les artistes. Que queda de tot allò que vas promoure amb la resta de l’equip.
R: Descansem realment en 2019, va aparéixer en escena un nou projecte Piedra, Papel o Tijera. ALC. Enguany, sobre setembre-octubre crearem un mixt entre el virtual i el presencial.
En conclusió, la residència A frec de roba ha sigut una cosa que ha crescut a poc a poc, que muta com la vegetació silvestre.
P: En l’actualitat em consta que estàs desenvolupant un treball de formació artística en el sector de l’educació: des de l’alumnat fins al professorat. Com està resultat aquesta experiència?
R: Molt enriquidora. Veus que es desperta alguna cosa en la gent i això és important. Fas descobrir l’art des d’aquesta manera on enguany tenim un grup molt motivat del professorat.
En l’actualitat s’ha presentat a diferents convocatòries. Ha preparat una publicació amb Asimètrica. Està fent un treball sobre la petjada de carboni que servirà al conjunt d’artistes per al seu mesurament.
A Granada a través de la seua Universitat participa en el projecte “Al fil de Fortuny. Vestit, identitat i art contemporani” en el qual han unit a una selecció d’artistes que treballem amb tèxtils.