Mereixeria, sens dubte, una anàlisi molt seriosa i conscienciós l’extravagant comportament i conducta dels rics, per a així aconseguir desentranyar, d’una vegada, les línies mestres d’aqueixa idiosincràsia tan genuïna i pintoresca. Voldríem comprendre, fins i tot succintament, per què els rics —almenys els rics peninsulars— es converteixen en la diana perfecta cap a la qual enfilar els nostres dards impregnats de verí.
El ric riu de nosaltres, de tots. riu perquè és ric. El ric beu aigua cristal·lina de mil fonts daurades mentre nosaltres xipollegem en el llot de la més densa pobresa. El ric es pentina d’una altra manera, és un fet provat. Camina d’una altra manera, esternuda d’una altra manera, les seues converses solen secundar-se en la burla enginyosa, es mofa de la misèria. El ric és més llest que els altres. Alguns rics, ahir, eren persones modernes que cavalcaven a lloms del més entusiasmat progressisme, intrèpid corser, però la fortuna, tan capritxosa, els va somriure un matí i van abandonar al punt les seues emotives ànsies de regeneració. Van canviar la bossa de monedes pels apolillados ideals. És aquesta la raó que provoquen tant d’odi en la societat?, ens preguntem encongint els muscles. Per què desperten tal malvolença, i molt especialment en els escons encarnats? I no diguem ja en les bancades color porpra, les bancades de la permanent i sorollosa picabaralla, de l’insistent rancor, un còmic rancor que forçosament prové del ensoñamiento més pueril, i que aquests il·lustres i hipòcrites baluards de la demagògia, sense cap habilitat, disfressen de justícia social.
El ric defensa la llibertat d’expressió, pilar refulgente de la democràcia: la llibertat seua, no la del pobre, que només sap usar-la per a soscavar maliciosament la dignitat de l’individu acomodat. El ric pateix i el seu sofriment és molt més bell que el sofriment del pobre, perquè aquest últim està tenyit de llàgrimes amargues, que tan importunament gargotegen el llenç de la concòrdia. El ric respira amb gràcia, mentre el pobre ho fa amb tristos bleixos. Res més espantós que veure a un pobre lliscant-se lliurement entre atildados rics, entre dames d’upa; res desllueix més un conclave elitista que contemplar a un pobre inhalant el mateix oxigen, però algú té, per nassos, que subjectar la safata. El ric es pregunta en el seu palau, flanquejat per dolços violins, per què el pobre es passeja atrevidamente pels carrers i els jardins de la ciutat, i si no maltractarà les llambordes o el parterre amb les seues peülles insensibles d’ase.
El ric no comprén per què el pobre aspira a una vida millor, quan hauria de preocupar-se —reflexiona el ric— per ocultar-se a les mirades de les persones nobles i elegants. Quan només haguera de preocupar-se —desitjaria el ric— per suportar tota la càrrega impositiva i sostindre el desmesurat tren de vida d’una desdenyosa minoria que viu injustament en la bambolla dels majors privilegis, indiferent al vertader patiment de la població.