“No ho entens? Estic cardant amb la meua pel·lícula”. Peter Biskind, periodista especialitzat en cinema, que narra en “Moteros tranquils, bous salvatges” (Anagrama, 2004) les peripècies de la generació de cineastes que va canviar Hollywood, compte aquesta anècdota de Steven Spielberg en els anys en què començava la seua relació amb l’actriu Amy Irving, per a qui no tenia temps degut a la seua dedicació absoluta al cinema.
“Los Fabelman”, pel·lícula amb la qual el director americà va optar als Óscar d’aquesta edició (es va anar de buit) compte la història d’un jove jueu que converteix la seua afició infantil per l’art en la seua professió, malgrat els reganys paterns i als obstacles que troba en el seu camí. Mescla d’autobiografia fílmica o fals biopic, en ella Spielberg fa el seu treball més pròxim al que sempre va voler ser, un cineasta que pretenia ser pres de debò malgrat fer cinema d’entreteniment.

COINCIDÈNCIES BIOGRAFICAS
En Los Fabelman, el protagonista és fill d’un enginyer electrònic i d’una concertista de piano frustrada. També hi ha tres germanes. Exactament igual com en la realitat, perquè el pare de Spielberg, Arnold, estava ocupat com a enginyer en la RCA, la seua mare era pianista encara que exercia solament de mestressa de casa i esposa i el xiquet Steven era tosc i una cosa maldestra . El mateix Spielberg recorda aqueixos anys com els seus “anys debiluchos”, perquè era un xic rar, esmirriado i amb acne, amb el pèl molt curt i orelles de soplillo. El seu caràcter tímid i reservat l’apartava de la resta dels  companys, a més era l’únic xic jueu. Alguna cosa que ell, el mateix que la seua mare intentava ocultar. La seua major aspiració era ser “normal”, alguna cosa que semblava difícil en aqueixa família una mica bohèmia. Per això, se sentia insegur i patia fòbies als ascensors, a les muntanyes russes, als avions i si algú li mirava de reüll li sagnava el nas. Steven Spielberg semblava destinat a identificar-se amb els seus personatges, l’extraterrestre E.T. o els de Trobades en la tercera fase. Els “terrícoles” eren els americans mitjans, els blancs anglosaxons que habitaven les ciutats on es va desenvolupar la seua infància i adolescència, Phoenix o Califòrnia. En Los Fabelman, els companys del col·legi semblen fills del Ku Klux Klan.
El pare vivia embardissat en el seu treball i en general estava absent. Mantenia freqüents discussions amb Steven pel seu baix rendiment en els estudis, el xic detestava els llibres i solo es concentrava en la televisió. La seua gran passió era el cinema i ja feia els seus primers passos amb una càmera Super 8, amb la qual filmava pel·lícules de ciència-ficció i  bèl·liques amb els seus companys de classe com a actors i utilitzant enginyosos efectes especials amb els escassos mitjans al seu abast.
Tot això es veu en Los Fabelman, on els començaments com a cineasta de Spielberg es veuen mesclats amb el drama familiar, a causa de la infidelitat de la seua mare i posterior divorci dels seus pares.
Sent ja major i amb edat per al reclutament, es va veure constret a triar entre Vietnam i la Universitat. Més tard, en 1968, va aconseguir 10 mil dòlars per a fer una peliculita de 35 mm, Amblin, la història d’uns autoestopistas que s’enamoren i després se separen. Un capitost d’una productora de televisió la va veure i li va oferir un contracte per set anys, que no va poder rebutjar. Va continuar fent xicotets treballs encara que amb males crítiques que ho van convertir en una espècie de pària hollywoodense al qual no oferien gran cosa. El divan del psiquiatre  el va salvar d’anar a la guerra i Spielberg va poder dedicar-se a rodar sèries televisives, algunes d’elles bastant conegudes , com Colombo. En els ambients del cinema d’aqueix temps se li mirava amb desconfiança per ser massa jove, però ell ja era un caragol més en la màquina de fer cinema. Mentre uns altres de la seua generació , imbuïts per la commoció política de l’època, Scorsese o Coppola, feien cinema d’autor, Spielberg estava ficat dins del sistema i en el seu treball hi havia una sensibilitat conservadora. Les seues aspiracions consistien a comprar-se un cotxe esportiu i ulleres d’aviador, que combinava amb un abillament cridaner.
El salt a la notorietat el va fer amb la seua famosa pel·lícula El diable sobre rodes, que va ser estrenada a Europa i el Japó, en 1971. Més tard, va rodar Boja Evasió i va anar obrint-se camí en un ambient tancat en el qual predominava ja el cinema d’autor i tots els de la nova ventrada aspiraven a ser com els cineastes francesos. Spielberg era un apassionat del cinema, però no es va contagiar de l’esperit rebel de Coppola o Scorsese, li interessava més la pròpia indústria cinematogràfica, les recaptacions i mai es va considerar un autèntic cineasta. Tampoc es drogava i la seua vida es regia per una daurada mitjania, encara que s’interessava molt per conéixer la cultura del moment. Desitjava ser modern,  saber com pensava la gent i per a això es llegia tota la premsa.
En la seua vida privada també era un cas a part. Mentre els directors de Hollywood feien gala de les seues històries amoroses, ell tenia poca experiència amb les dones.
El gran salt a la fama i que va convertir a Spielberg en el que més tard seria, malgrat tot l’anterior, en un dels gegants del cinema americà i mundial, seria Tauró. Una pel·lícula que va canviar la manera de fer cinema i va marcar tota una època.
La resta de la història i els avatars pels quals va passar per a convertir-se en immensament ric i famós estan en el llibre abans citat, de Biskind, que recomane a tots els cinèfils.
Falta per veure si, després del fracàs dels Fabelman en el certamen rei del cinema , el gran director americà rodarà una segona part de la seua biografia. Seriosa, sens dubte, la més interessant, molt més que aquesta , a moments, edulcorada i autoindulgent mirada cap al seu passat. L’autoretrat d’un artista adolescent, ple de dubtes i de ressentiment cap a una societat que ho va rebutjar i a una família que no sempre va estar del seu costat.