Hui vull parlar-vos de l’última novel·la de Luis Leante, “Maneres de Vivir”, guanyadora del premi Edebe 2020 de Literatura Juvenil. Luis, de Caravaca de la Cruz però resident des de fa molts anys a Alacant, és un excel·lent escriptor i en la llista de les seues creacions abasta tots els gèneres, igual escriu infantil que juvenil que novel·la més generalista, que fa teatre. És un autor amb majúscules. Entre les citades obres destaca “Dime si te querré” (Premio Alfaguara), “Cárceles Imaginarias”, “Annobon”, “La luna Roja”, i la també premiada amb el premi Edebe “Huye sin mirar atrás”.

“Maneras de vivir” és una novel·la que atrapa per diverses raons, d’una banda perquè descobreix una ciutat, Alacant, i una època, dels anys 80 fins als nostres dies, a través dels ulls de quatre protagonistes, dos adults i dos adolescents, que van narrant uns fets que desentranyen i aclareixen els seus sentiments i vides mostrant-nos el millor i el pitjor de l’ànima humana. Però també és un cant a l’amor i a la família i, sobretot a les segones oportunitats. Qualsevol lectura em planteja dubtes ja que no sé si hauré captat tot el que vol dir l’autor així que, teniaendo l’oportunitat de parlar amb ell, li plantege unes preguntes.

Pregunta: Quins sentiments et produeix escriure?

Resposta: L’escriptura és en realitat una prolongació de la lectura. Escric perquè abans he llegit. I, segurament, si deixara de llegir, deixaria d’escriure. No hi ha un sentiment únic a l’hora d’escriure. És un procés llarg on canvien les sensacions, els sentiments i fins i tot el gaudi de l’escriptura. Hi ha fases d’eufòria, fases de gaudir, frases de frustració, frases de sofriment, moments dolços. Cada text, cada dia d’escriptura és una aventura diferent. Hi ha com una necessitat de comptar i un esforç per fer-lo i una lluita constant entre el pensament abstracte i el llenguatge. El resultat és una combinació de tot això.

P: Sempre he pensat que és el fet de llegir el que et fa voler escriure, però quin és el teu procés creatiu? en què t’inspires?

R: No crec en la inspiració, ni en les muses, ni en els escriptors tocats per un poder sobrenatural que els dicta l’escriptura. No sóc un escriptor amb imaginació. Però sóc observador. No se m’ocorren les històries de sobte, com una guspira. Quan decidisc escriure alguna cosa és perquè s’han produït xicotetes guspires que provoquen un curtcircuit i comencen a generar energia, és a dir, a crear una història. Dic guspira a la frase que sent, a la imatge que veig, al paràgraf que llig, al que veig al carrer, al cinema, en la televisió, en la premsa, en els bars, en les cues del supermercat. Cadascuna d’aqueixes experiències, en si mateixa no em porten a escriure una història, però quan connecten en algun moment entre si, necessite fer-la eixir. Aqueixa primera fase, la de muntar la història, planificar-la, ordenar-la, és la que més m’agrada. No hi ha cap mena de responsabilitat: tot el que pense, fins i tot el més absurd, és vàlid. Després, quan cal donar-li forma comencen els problemes. Escric esborradors, reescric, corregisc contínuament, i quan més avance, més responsabilitat tinc, perquè allò comença a semblar-se a un text literari. I quan estic acabant, el gaudi es transforma en ganes d’eixir d’aqueixa història i distanciar-me.

P: Si ho entenc bé, qualsevol element de la vida quotidiana té una història dins. En concret, en aquesta novelam, més complexa del que sembla, com ha sigut aqueix procés? i en línies generals, què has pretés mostrar en ella?

R: “Maneras de vivir” és la combinació de moltes coses que s’han anat sumant al llarg d’un parell d’anys. Va començar com una espurna literària provocada per un cartell que vaig veure en Facebook. El primer concert al qual vaig assistir, als 16 anys. Tocaven Melmelada, Leño y Coz. Allí estava Rosendo Mercado, que encara no havia compost aqueixa cançó. A partir d’aqueixa primera idea, la novel·la és una manera de mostrar la compatibilitat entre els diferents tipus de música, els diferents tipus de família, les generacions i algunes coses més. El món dels adults vist pels adolescents, i a l’inrevés. És també una història de segones oportunitats. Tracta sobre la forma, o la mala manera de gestionar l’èxit. Gent que arriba pel cap alt alt i després cau al més profund dels inferns. L’èxit i el fracàs són dues cares d’una mateixa moneda.

No em queda més que recomanar aquesta lectura.