“Del que les ànimes estan àvides

és del que s’inventa en la Torre d’Ivori.”

Ramón Gómez de la Serna

Lupo Sol és un pintor. Pinta des que s’alça fins que la llum ja no permet més. Pinta com els pintors antics, no per elecció, sinó perquè no té més remei. És el seu ofici. I ho exerceix de sol a sol. I a voltes, com el Lupo/llop que és , encara més enllà, sota la lluna plena. En el seu estudi, xicotet i auster, s’acumula una producció incessant. Les cortines, tirades el just perquè la llum del sol permeta apreciar el color sense cremar els tons. En ocasions extremes, amb llum elèctrica, amb la lluna, però açò, com recorda ell., no és bo per a mirar l’oli.

Lupo Sol no para de pintar, i quan para, com quan ha d’ensenyar-nos la seua obra i explicar-la, se li nota inquiet. Respecta el seu ofici, i no li agrada la cháchara, o les explicacions banas. Ell és pintor i pinta. En la ràdio sempre hi ha música. Una música que bé podria ser de Boris Vian, i potser Lupo Sol és Boris Vian reencarnado. Menys perdulari, més treballador.

Educat en la il·lustració (“Si jo vaig aprendre amb Robert Crumb i amb els còmics”) , va ser descobert en primer lloc pel moviment Stuckista. El Stuckism, que no té traducció en castellà, o la té difícil, va sorgir com una reacció contra l’art contemporani de sentit difús. Ell no vol entrar en aquestes disquisicions, però per ací va començar a ser conegut fora del nostre país. Ha exposat a Londres i Nova York, encara que amb prou faenes a Espanya.

Després d’anys amb la proximitat de la il·lustració va venir Matisse, Cezanne, Chagall, els expressionistes alemanys, el color, la forma i la gran pintura. Aqueixa que està plena de matisos i on la bellesa i la lletjor discuteixen de política, de costums, de la vida quotidiana i del seu xoc contra el necessàriament sublim. La seua pintura està plena d’escenes que semblen oníriques, però són realistes fins a la nàusea, i que són costumistes, però semblen somiades dolçament. La seua paleta és fina i cada vegada hi ha més matisos en la seua llum, des del traç clar de les formes fins al titilar de colors, que donen un volum delicat i tendre a les seues “improvisacions”, com ell les denomina, recreacions figuratives d’escenes d’amor i por, que és potser el seu terreny temàtic predilecte.

Aquest divendres i dissabte hi ha en La Peluquería un pintor de debò. Un pintor que pinta. Que tot el que ha de dir ho diu amb la seua obra. Un futur carregat de passat, que cap bon afeccionat hauria de perdre’s. És el que queda de l’art de debò.

Si us ve de gust assistir a les sessions, heu de contactar amb l’equip organitzador per a confirmar assistència en el seu perfil de Instagram: www.instagram.com/lapeluqueria.art